AIGÜES MOVEDISSES
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Tancat el curs polític en acabar juliol i iniciar-se el mes de vacances per excel·lència quan agost, o gran part d’ell, sol ser inhàbil institucionalment, algunes perles d’índole judicial seguiran marcant informativament el recés estiuenc i, clar està, l’interés de l’opinió pública -també en stand by– tenint en compte que al setembre s’engega un nou curs condicionat pels casos ja coneguts: fiscal general, parella d’Ayuso, familiars de Sánchez, DANA, Koldo o Montoro, als quals s’afegeixen la sempre recurrent falsificació de currículums -que s’estén com una taca d’oli- i altres més que puguen sorgir sobre la marxa, que tot no acaba ací, res més lluny de la realitat.
Pel que fa al primer d’ells, amb un jutge autoritari com Hurtado que ignora el testimoni dels set periodistes que sabien abans del fiscal imputat de l’e-mail de l’advocat de González Amador, només resta comprovar si el lletrat dimitirà abans de veure’s en el tràngol de seure’s davant d’un tribunal quan la seua principal feina és perseguir el delicte exemplarment. Respecte al segon, íntimament relacionat amb García Ortiz, cal reconéixer-li que fins ara ha espremut al seu favor la relació sentimental amb la presidenta madrilenya, encara que el futur judicial se li vaja posant fosc obscur per les seues maniobres fiscals davant d’Hisenda (al remat, i de retruc, una situació processal que pot passar-li factura a la seua parella, com alguns desitjarien des de Gènova, fonamentalment). Si d’oca a oca tires perquè et toca, passa el mateix entre Hurtado i Peinado, un altre jutge pujat de to que instrueix deficientment -com se li ha recriminat més d’una volta des d’instàncies superiors, ara també-, esperarem esdeveniments pel que fa a la dona de Sánchez, un afer, per altra banda, paral·lel al que afecta a hores d’ara a David, germà del president del govern, a Badajoz per prevaricació i tràfic d’influències.
La pacient instrucció sobre l’actuació de l’autoritat competent en un desastre sense pal·liatius com el del 29 d’octubre de 2024 en la província de València té la sort, o això pareix -de les poques bones noves que tenen fins ara els damnificats-, de comptar amb una jutgessa com Nuria Ruiz, aliena a la pressió sobre el seu quefer, metòdica, rigorosa i objectiva, que fins i tot ha posat en dubte algunes dades transcendentals de l’informe de la Guàrdia Civil. Un cas que, reconstrucció a banda, encara donarà molts titulars als mitjans de comunicació i, esperem, satisfacció moral a les víctimes. Mentre que el cas Koldo, que afecta igualment a l’assessor navarrés com a Ábalos i Cerdán, veurem com queda amb la quantitat de folis que va eixamplant el sumari i si hi ha més ramificacions de les ja conegudes, sobretot si afecten al finançament del PSOE. Un assumpte propi de les clavegueres i dels qui les solen habitar.
De Montoro, què podríem dir que encara sorprenguera i, alhora, avergonyira més? Perquè eixa forma de procedir tan hipòcrita en un clar abús de poder en temps crítics per a la ciutadania -amenaçada constantment amb retalls, congelació de prestacions, pujada d’impostos…-, elaborant lleis a la mesura de determinades empreses a canvi de sucoses contraprestacions econòmiques a bufets relacionats amb l’aleshores ministre. Un afer que esguita de ple a Aznar, Rajoy i, com no, Feijóo. Si l’esquerra no pot predicar amb l’exemple, ja veuen com se les gasten els conservadors: més del mateix però amb prepotència.
Pel que fa a la meritocràcia, eclipsada per la titolitis que imposa absurdament la llei de la jungla, esdevé un anhel que, després de tants anys de democràcia, sembla una balda excessiva quan els mateixos que ens representen en les institucions -és igual l’edat- senten la necessitat d’inflar-los per allò d’arribar més alt, però mentint a la societat que els vota.
Un resum de les aïgues movedisses que envolten la política espanyola i que prometen seguir enfangant el panorama mal que ens pese, a l’espera de temps millors encara que tal com pinta la cosa sembla que haurem d’armar-nos de paciència.