AQUELL PRIMER PLUMIER

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Els baby boomers que un dia poblaren generosament les aules d’aquelles velles escoles, a voltes atrotinades, amb crucifix parietal com a recordatori perpetu del nacionalcatolicisme, per si a algú se li oblidava la doctrina després d’una guerra i d’una postguerra que marcaren a foc tot un país, i dels caretos fossilitzats en color sèpia a sengles costats de l’absent i del sempre present: José Antonio i Franco. Aules tan gèlides com el règim militar, pupitres reutilitzats, finestres amb poca llum, sovint matizada, la taula del mestre i, a un costat, la pissarra desgastada per l’ús. Tanmateix, espais de convivència malgrat l’època on es congregaven cada curs nous xiquets, noves xiquetes (quan la sòrdida mentalitat de l’autoritat competent evitava la mescla de sexes des de les edats més tendres) separats completament fins en els esplais sense cap sensiblilitat cap als germans, parents, amics o veïns. També en els mejadors, que més semblaven els de qualsevol quarter d’aquella mili, sovint estigmatitzant, obligatòria. Una separació entre iguals que l’Església mantenia absurdament, obligant a les famílies creients a desmembrar-se en assistir als oficis. En la flor de la innocència, els millors anys en la infància de generacions que no sabien que era la televisió, quan la ràdio era l’únic mitjà de comunicació que entrava en tots els domicilis.

Aquells menuts que a diari s’adreçaven a l’escola amb falda i calces llargues o pantalons curts, amb motxiles i bosses de mà o penjades dels braços per al plumier, els estris, els quaderns i els llibres, materials que -en congregar-se en un mateix lloc- ambientaven amb un aroma peculiar aquells espais. Tant que, en anar-se’n després de cada jornada, eixa olor càlida quedava impregnada en l’aire per sempre, al capdavall la màgia d’una escola, tant se val d’on per humil que hi fora. Una mena de petit món amb notables carències, també d’injustícies en massa ocasions, en què es llegia en veu alta, s’entonaven tendres cançons (també en forma de taula de multiplicar), hi havia costura, gimnàstica i religió però no hi havia biblioteca ni tampoc llibres. Temps en què els docents passaven inconfessables estretors i, per Nadal i Sant Joan, rebien presents dels escolars com a agraïment familiar.

Aquells temps passaren i en vingueren uns altres de nous mentre es repetia la màgia escolar, els baby boomers s’anaren fent majors fins que acabaren els estudis primaris, alguns pogueren continuar-los i la majoria s’incorporà al mercat laboral. Uns pocs arribaren als estudis superiors i, acabant-los al seu ritme i disponibilitat, exerciren professions diferents a les paternes, també com a mestres en altres escoles i nous infants, tornant a reviure com a adults allò que els havia marcat des de pàrvuls en classes millor acondicionades, nous plans d’estudis i idèntica fragància que quan foren menuts, ja sense la creu ni els retrats fantasmagòrics esmentats, ara únicament amb el del monarca que feu la Transició. El signe dels canvis evidenciaven un paradigma en l’educació, a poc a poc transformada de soca-rel i alliberada d’encorsetaments i himnes cara al Sol tan absurds com nocius, producte de ments abjectes capficades en amargar els millors anys de la infància.

A aquells baby boomers, molts d’ells ja jubilats i altres tants a les portes de fer-ho, sobretot als que exerciren de mestres i experimentaren primer com a discents i després com a docents una professió vocacional imprescindible, sense la qual el món seria molt pitjor del que, lamentablement, ja és. A elles i ells van dirigides aquestes modestes lletres, als que han deixat el millor de si mateixos perquè la curiositat i la humanitat seguisca conformant les personalitats dels més joves i transformant a millor la societat.