CARPE DIEM
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El món està que crema -sobretot de la part de què estem informats-, amb els Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit, la Unió Europea, Ucraïna, Rússia, Síria, Iraq, Afganistan, Iran…, però també, a nivell més pròxim, Espanya i, més concretament, el País Valencià. No hi ha indret que es deslliure d’un moviment tectònic sobtat que no anuncia estabilitat, més bé tot el contrari. Una mena de sisme de grans proporcions amb diversos epicentres, segons es mire: Washington DC, Brusel·les, Kíiv, Moscou, Beijing, Jerusalem, Gaza, Teheran, Buenos Aires… Madrid, València. No hi ha territori, com deia -almenys del que tinguem notícia-, que puga alçar el dit. Una situació, l’actual, que no augura un desenllaç òptim, res més lluny de la realitat. Potser per això, no ho sé, la gent es posa la manta al coll i deu pensar que la cosa no va amb ella, encara que les conseqüències (in)directes les acabarà pagant, de fet ja les paga i a base de bé.
Quan la Nit de Sant Joan estava en plena ebullició i la massa s’aglomerava en les platges com si el món s’acabara en plena celebració del solstici d’estiu, esdevingut el proppassat 21 de juny, enlairant al cel fogueres per a trencar la foscor com mai abans s’havia fet, sense cap altre motiu segurament que molts ho fan, l’endemà era festiu i carpe diem que déu proveirà. Raons que conviden a la gent a concentrar-se fugint del tedi quotidià, de males notícies a tota hora, de futbol agònic retransmés quan no toca i d’insatisfaccions inconfessables. La qüestió és comboiar-se i exprimir la jornada que, tal i com pinten les coses, l’any vinent queda encara molt lluny i tan volàtil que ves a saber.
Com esdevé cíclicament des que la marabunta celebra aquest pas de la primavera a l’estació estival, després vindran altres cobrant hores extres de l’erari públic perquè torne la normalitat a vora mar. Una legió de treballadors amb la missió (evitable, però definitivament inevitable) de netejar la brutícia en forma de milers de tones de deixalles, incontables focs encara candents i tornar a la normalitat a espais públics veritablement agredits. Total, no es paguen impostos, es diran? Doncs això mateix, que els diners ho toleren tot i redimixen la conscient inconsciència generalitzada. El que a la matinada seran autèntics femers quedaran habilitats unes hores més tard perquè altres, o els mateixos, puguen gaudir de la sorra i l’aigua mediterrània, amb bandera blava o sense ella, què més fa?
Sovint, ens queixem amb raó, però més encara per vici, disposats a fer un muntó de la racionalitat que se’ns suposa per allò de evadir-se i mimetitzar el que altres fan, acostumats a que altres s’encarregaran de reparar els excessos, encara que aquesta actitud coste un ull de la cara entre netejadors, maquinària pesant, policia i cossos de seguretat, protecció civil, bombers, sanitaris, ambulàncies… El que faja falta, literalment.
Un dia és un dia, clar està. Però a aquest li’n succeix un altre i un altre més, i així anem rodolant mentre el món dona voltes sobre si mateix i, alhora, al voltant del Sol, les quals coses ha d’ignorar el totpoderós Trump quan -maleït profeta de la farsa institucionalitzada- juga amb les vides de milions de persones impunement només per reafirmar-se en les seues malaltisses cabòries i l’ànsia de grandesa tan fàtua com desaforada, desitjós de passar a la història com el redemptor dels suposats pecats de la humanitat. Ell, precisament, que és un compendi inigualable de tots ells reunits en una sola persona. Geni i figura fins la sepultura, en diríem. Quin suplici!