DE L’OTAN D’ENTRADA NO A VOTA SÍ EN INTERÉS D’ESPANYA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Quantes voltes pega el món? Més encara les paraules, tan sofrides elles que, en mans de malabaristes, la seua combinació pot fer-nos somriure però per no plorar. Un dels molts exemples a recordar el tenim en la campanya prèvia al referèndum de 1986 que, organitzat pel govern socialista d’aleshores, començà propugnant el no a entrar en l’Aliança Atlàntica i acabà demanant amb vehemència el seu antònim. Des de llavors, l’estat espanyol és membre de ple dret de l’OTAN, per tant, col·laborant econòmicament i militar amb els altres socis, encapçalats pels Estats Units d’Amèrica. I així fins avui, en què a La Haia s’ha confirmat la signatura de l’acord que situa en el 5% del PIB la participació dels associats en el seu manteniment, tal i  com exigix Trump des que tornà a la Casa Blanca. Una xifra, per un altre costat, que Sánchez rebaixa al 2,1% davant l’estupor i les amenaces del president nordamericà. En què quedem, 2,1% o 5%? Té raó el president espanyol, el magnat posat a polític o Rutte, com a secretari general?

Encara que les preguntes de fons són: per què els firmants han claudicat tan prompte, sense presentar alternatives, davant de Trump? Per què en realitat no se’l prenen seriosament? Per què entre 2029 i 2035, les dates acordades, aquell ja no hi serà a la presidència? Potser una mica de tot el que ha impulsat a plegar-se tan ràpidament a la voracitat economicista nordamericana, juntament amb l’augment del bel·licisme a Europa oriental, el Pròxim orient i l’Orient mitjà, escenaris on s’imposa el criteri armamentístic per sobre de qualsevol oportunitat per a la diplomàcia i la pau per obra i desgràcia de Rússia, Israel i, per descomptat, dels Estats Units d’Amèrica. Com deia en altres escrits, un panorama turbulent com segurament mai no s’ha conegut que, en menys de sis mesos, just des del 20 de gener en què Trump accedí oficialment a la presidència dels EUA, ha batut tots els rècords, però per a mal o pitjor encara. Un tipus que usa la coacció, la imposició, la brutalitat… per a abusar del seu poder convençut de passar a la història com el gran pacificador de la humanitat. Damunt pretensiós, l’home.

Qui ens anava a dir, amb certa perspectiva, que el mateix PSOE triomfant als anys 80 del segle passat, ara governant en un fil d’aram, seguiriria confonent-nos amb la seua política envers l’OTAN, en posar en pràctica allò de sí… però no, alhora. Qui podía imaginar que Solana assoliria la máxima responsabilitat de l’aliança armada? Qui diria que l’organització esmentada es reuniria en museus com el de Belles Arts de València i el Nacional del Prado? En fi, viure per a veure.

Sánchez ha intentat aprofitar el seu desencontre amb Trump per tal d’oferir a l’electorat espanyol una imatge d’home d’estat i de principis, encara que hom sap que la seua debilitat és la que l’ha portat a enfrontar-se a la voluntat del líder MAGA. Més enllà d’açò, la vertadera qüestió de fons és si els firmants del document de col·laboració econòmica estan realmente disposats a renunciar a la qualitat de vida dels seus conciutadans en comprometre’s a que un 5% del seu PIB vaja destinat a satisfer les ànsies de grandesa de Trump, quan tots ells saben que -de complir-ho algun dia- hauran de baixar les pensions, desprotegir població vulnerable, retallar dramàticament en sanitat, educació i cultura, deixant els seus països al marge de l’estat del benestar que propícia la socialdemocràcia i en mans del mateix noliberalisme depredador que campa pels seus respectes als EUA, sense anar més lluny. Focus de desigualtats i injustícia sobrevinguda.