EDUCACIÓ TAURINA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
A les portes de la tardor, segueixen celebrant-se els espectacles taurins populars en els nostres pobles. Els bous al carrer resorgeixen al meu després del recés estiuenc amb inusitada força coincidint amb la Fimel i la Torna. Serà per festa quan acabem de deixar arrere dues setmanes de Festes patronals? I és que, com deia Ricardo Costa en aquells temps feliços de Francisco Camps: “En el PP la fiesta no se acaba nunca”. Frase lapidària que acompanyarà mentre visca al seu autor i, també, a una formació que porta el comboi en el seu ADN. Al capdavall, on fonamenta una part del seu èxit entre els que els voten i els perdonen recurrentment les mil i una malifetes, per a què enganyar-nos? (Encara que tanta tabola consentida ens costa un ull de la cara a l’hora de la veritat).
Bo, en eixes seguim estant una volta més i, clar està, els bous al carrer no deixen de ser el reclam perfecte per acabar d’assaonar un mes de setembre memorable que encara tindrà la culminació entrats a l’octubre, a les portes de la Diada. De fet, aquesta setmana ja han tornat els cadafals i les barreres metàl·liques a mesura al recorregut tradicional, no importa que el seu trasllat cíclic haja destrossat el paviment de la plaça Major i que les persones amb mobilitat reduïda o els carrets dels bebés experimenten vertaderes dificultats per transitar durant la resta dels dies, per no parlar de la desfeta que pateix l’asfalt (renovat fa uns pocs anys) quan s’escampa i s’arreplega la terra amb tractors amb pales i camions.
Una sensació de vulnerabilitat extrema complementada per bous i vaques que la nit anterior ignoren què els succeirà a l’endemà quan córreguen espantats davant d’una horda embogida escridassant-los sense desmai. La mateixa nit en què, poc abans de cloure la jornada, els xiquets corren davant de banyes simulant bovins mentre els joves progenitors sopen feliços a la fresca a l’espera del gran dia.
Fills que, des dels dos o tres anyets, reben una educació taurina a la carta dels seus pares en la mateixa plaça on es clava el piló d’embolar, si fa falta amb música grandiloqüent de fons i alocucions gravades sobre la sort suprema d’enfrontar-se al brau i l’heroïcitat que traspúa l’èxit en fer-ho. En realitat, un acte que caldria qualificar com d’adoctrinament públic, totalment alié a l’ensenyament, els valors i la cultura que reben quotidianament a l’escola.
A les portes de tres noves jornades d’aquest espectacle macabre que, a més, segresten de bell nou la llibertat de moviments del veïnat -fart però no resignat- confinat als seus domicilis durant un dia festiu, aquest i no altre és el panorama. Ja els dic jo que en eixos dies no es veurà onejar cap bandera palestina entre els bouers, posem per cas, en una població en què -recorde una altra volta en aquest mitjà- fa uns mesos es va negar als estudiants de l’institut assistir a una xerrada sobre la qüestió palestina en un espai municipal.
Perquè després ningú es sorprenga del que esdevé a nivell estatal en aquestes qüestions, diguem-ne tan a flor de pell. Hi ha certs sectors de la població refractaris a tota sensibilitat i humanitat, tant envers els animals com, sobretot, les persones innocents que algú ha decidit (permés o autoritzat) que no tenen cap dret, tampoc a viure i fer-ho en pau. Carpe diem.