El desastre del 29-O a dues mans. Un relat personal (I)
Albert Ferrer, columnista
Arnau Belén, pintor
Com passa el temps a les portes del primer aniversari de les inundacions d’una part considerable de la província de València. Unes pluges descomunals en algunes comarques de l’interior que, en concentrar l’aigua, el fang i tot el que es posava davant la seua força irrefrenable en barrancs i rius, causaren enormes pèrdues materials i, sobretot, la pèrdua de 229 vides innocents quan la seua gestió per l’autoritat competent fou nefasta. Una calamitat majúscula que encara investiga el jutjat de Catarroja competent davant la supervivència a contracorrent d’un Carlos Mazón que ningú vol, com tampoc al seu Consell malgrat haver-se renovat per allò de llavar-li la cara a la frívola irresponsabilitat dels seus integrants. Una vergonya de què aquest periòdic s’ha fet ressó puntualment des de columnes com aquestes (resumides en fragments per a l’ocasió), ara condimentades amb la visió particular del pintor Arnau Belén mitjançant les seues obres. Perquè ningú oblide i tothom recorde:
Des de fa uns seixanta anys, aquella part de l’Horta veïna de l’Albufera ha anat creixent de qualsevol manera a colp d’especulació, mercès a una política urbanística sense sentit potenciada fins avui mateix. Tampoc és la primera vegada que hi ha hagut problemes de consideració en una geografia sacsejada recurrentment per les gotes fredes. Sobretot, com és el cas actual, quan plou a bots i barrals a la Ribera Alta, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena o els Serrans, entre altres comarques de ponent en què l’aigua tendeix a baixar amb força cap a llevant a mode d’abundants escorrenties i a trobar-se amb nombroses barreres artificials que fan pujar el seu nivel varis metres, en no desguassar convenientment (…)
Ara, més que mai, cal insistir en que els efectes del canvi climàtic són més que evidents, no es poden ocultar pels negacionistes i els oportunistes de torn, en particular per aquells que ostenten responsabilitats locals, provincials i autonòmiques, sovint entestats en l’eliminació de la taxa turística, potenciar els apartaments turístics, baixar els impostos a les empreses contaminants, practicar una deficient gestió de les deixalles o potenciar la construcció d’infraestructures contràries a l’evacuació de les aigües pluvials.
Aquest no és un retrat oportunista, res més lluny de la realitat; malauradament fenòmens com el que ara ens afecta no seran aïllats, per la qual cosa caldrà anar prenent-se molt seriosament els avisos de la naturalesa i deixar el populisme d’anar per casa en el copalta, que la màgia és només cosa de mags. Deixe’m de fomentar, per acció o omissió, males praxis que ara paguem i encara pagaran més car els que vinguen darrere, que és com dir els nostres fills i nets. No és un tema menor, en ell ens va la vida. [“Fomentant el canvi climàtic?”, 30 d’octubre de 2024]
Poc abans de finalitzar 2023, gairebé fa un any, quan 2024 acabarà de forma dramàtica pels capritxos de l’oratge, un eufòric Carlos Mazón -juntament amb Elisa Núñez, consellera de Justícia i Interior de Vox- continuava amb la seua dèria per allò d’eliminar serveis fonamentals que havia posat en marxa l’anterior executiu i, clar està, rendibilitzar (¿!) la seua supressió per allò d’engrossir (¿!) les arques públiques. Una mena d’Ayuso transvestit de Molt Honorable a casa nostra. És a dir, dos descervellats que no paren de buscar colps d’efecte per allò de demostrar la seua pròpia inoperància per a assumir càrrecs com els que ostenten circumstancialment perquè així ho volgué la ciutadania, una bona part de la qual ha patit i pateix directament el desastre de despús-ahir, ahir i avui, mentre que la resta roman atordida, per descomptat.
No és de rebut demanar-li explicacions a l’alacantí i, a continuació d’escoltar-li demanar perdó en veu alta i clara, dimitir de la seua responsabilitat (in)directa quan -a hores d’ara- hi ha més de cent morts i un bon nombre de desapareguts. No es pot entendre de cap de les maneres que aquest polític seguisca un minut més al palau de la Generalitat, com tampoc el seu executiu viciat com està per les polítiques erràtiques que han afectat a la seguretat de la ciutadania en moments crítics, certament extraordinaris. [“Del ‘chiringuito’ de Ximo a la ‘gràcia’ de Mazón”, 31 d’octubre de 2024]
Sembla mentida que, amb la catàstrofe humanitària i material que hi ha -de dimensions difícilment imaginables-, la dreta i l’extrema-dreta, posem per cas, tinguen la barra d’empudegar tothom amb l’enviament massiu de fakes, de missatges altament disruptius i d’altres més de caràcter retorçudament dogmàtic d’un ranci que fa paüra, sent educats.
No només s’està lliurant la batalla als carrers dels nostres pobles devastats fent costat als que més ho necessiten enfront l’adversitat, que és allò prioritari i tota ajuda és poca; també s’està produïnt un combat virtual a les xarxes socials per allò d’imposar relats allunyats de la realitat enfront de la veritat. No deixem que els oportunistes de sempre contribuisquen a confondre’ns, dividir-nos i deixar de ser solidaris en aquest llarg procés de reconstrucció. Per descomptat, tampoc a desunir-nos a l’hora de demanar responsabilitats als qui han demostrat que no estaven preparats i, per a més inri, una frivolitat esfereïdora abans, durant i després de la tragèdia. En altres paraules, desterrem la mà negra que s’aprofita de la desgràcia aliena. [“La mà negra que s’aprofita de la desgràcia aliena”, 3 de novembre de 2024]
Enmig del desastre, evitable en part pel que fa a víctimes (sobretot això) i també de tipus material, després dels injustificables retardaments en l’enviament d’ajuda oficial efectiva per allò de la deficient coordinació depenent de les competències d’uns i altres -el Consell de Mazón i el govern de Sánchez- i de l’explosió d’ira viscuda diumenge passat durant la visita a Paiporta dels monarques en companyia de tots dos presidents, queda clar que plou sobre mullat (perdonen-me la dita) en trasladar-se al fang valencià l’agríssima disputa entre l’executiu central i l’oposició per mitjà de l’autonòmic. Entremig, tampoc ajudà massa a la calma en moments tan crítics, més bé tot el contrari, la perversa proclama partidista de Feijóo.
Un context viciat a més no poder que va esclatar-los amb virulència inusitada a Felipe, Letizia, Pedro i Carlos; en particular a Sánchez, que fou agredit vilment i amb covardia per l’esquena. Tot no val i la violència només en genera més.
Un panorama en què l’extrema dreta ha obtés rèdit de cara als seus interessos disruptius i els seus simpatitzants en fer-se la foto que buscava, executant un pla premeditat aprofitant-se de la desesperació del veïnat de la localitat de l’Horta Sud. Al capdavall, la plasmació inequívoca que el missatge ha calat profundament en amplis sectors de la població i el líder del PSOE s’ha convertit en un autèntic borinot per obra i (des)gràcia del PP, VOX i la retafila de succedanis ultres. No hi ha més cera que la que es crema: allò de calúmnia que alguna cosa queda funciona i ara es comproven els seus indesitjables efectes.
Deia despús-ahir que, informativament parlant, està en joc quin relat dels que circul·len en els diversos mitjans de comunicació i, sobre manera, en les xarxes socials predominarà sobre la resta, en particular pel que fa a la veritat, quan hi ha autèntiques píndoles enverinades consumides i compartides alegrement per tot tipus de gent. No només per joves, també per persones fetes i dretes, sovint amb estudis superiors, amb no massa llums o massa evidents depenent de la seua ideologia i, per què no, d’uns objectius malèvols ben definits. [“El relat i les seues conseqüències”, 5 de novembre de 2024]
Volguera, en fi, tornar al dia anterior a la tragèdia, aquella jornada en què estaveu tots i compartieu sense saber-ho la gràcia d’estar junts, a recer d’una calamitat indesitjable per inesperada, que alguns no van prevenir ni aturar en gran mesura. Volguera que els vostres parents, amics, coneguts i desconeguts que ja no hi són entre vosaltres no us hagueren deixat sols i desemparats. Volguera que la justícia i el record perenne dels que se n’han anat abans d’hora confluïren i que la desraó no haguera tingut lloc en moments tan summament delicats. Volguera que les matinades, els migdies i les vesprades foren com abans, moments per a celebrar la normalitat, lluny del fang, de les deixalles, d’un munt de morts i desapareguts innocents… dels malsons.
Als meus veïns dir-vos que no esteu sols a pesar de la catàstrofe, quan al nostre país no sap ploure. Una hecatombe en part evitable, que és el que més ens dol a tots plegats. Estem amb vosaltres perquè la vostra desgràcia també és nostra. [“Als meus veïns”, 8 de novembre de 2024]
Magatzems amb obres d’art i documentació d’arxiu, biblioteques, llibreries, arquitectures, escultures, pintures, ceràmica, mobiliari, fotografies, instruments musicals, vestuari i teixits litúrgics, orfebreria, arxius parroquials, conventuals, notarials, judicials o municipals, material escolar als instituts, col·legis i escoletes, amén d’altres d’índole privada, són alguns dels altres danys (in)visibles de la tragèdia humana i material que ha travessat de ponent a llevant i sud la provincia de València. Una catàstrofe menys cridanera que la que pateixen en pell pròpia els milers de damnificats per allò d’afectar a la quotidianitat perduda i a la seua supervivència. En definitiva, la prioritat majúscula a què s’enfronten a diari des del dia 29 d’octubre la ciutadania, el voluntariat, l’exèrcit, la guàrdia civil i la policía, els bombers, les ONG, protecció civil, els sanitaris i, per descomptat, els ajuntaments.
Però després de l’emergència, de durada incerta atesa l’enorme destrucció, vindrà el recompte pormenoritzat de pèrdues materials a nivel individual i col·lectiu. Moltes d’elles molt difícils d’avaluar per la seua pròpia diversitat i caràcter sentimental, però també per la seua rellevància històrica i artística. Un panorama també desolador que, malgrat no eixir en els mitjans de comunicació, aviat centrarà l’atenció dels seus usuaris habituals i dels experts en patrimoni cultural, sobretot per allò de poder constatar el seu estat de conservació, en cas de no haver-se perdut per la força de l’aigua enfangada o per robatoris, i la seua possible recuperació. Un nou esforç titànic que s’afegeix al context general d’anar refent-se a poc a poc de l’hecatombe. [“(In)visibles”, 10 de novembre de 2024]
Hauríem de canviar d’una volta les credencials honorífiques que ostenta la presidència de la Generalitat? És una pregunta que em faig des de fa massa temps i que ara, de bell nou, reviscola en comprovar el pelatge de qui ara per ara fa ús d’elles. Foren dignes credencials en els casos personals de Zaplana, Camps i Olivas? Ho són en la persona de Mazón? Tothom sap, començant pels seus parents, amics o veïns i acabant pels que el van votar (per cert, quin càrrec de consciència!), que de cap de les maneres. El càrrec els venia i ve gran, i en tots es repeteix la mateixa cantilena: membres del PPCV, ambiciosos i irresponsables en grau superlatiu al llarg de les seues respectives carreres polítiques i professionals (quan no són la mateixa cosa, per cert).
Individus que han contribuït com a pocs -que no siguen els seus correligionaris i panxacontents d’ocasió a la recerca de la bicoca anhelada, clar está- a desprestigiar les institucions que han governat i, amb elles, a milions de conciutadans de tota ideologia i condició -començant pels seus propis palmers, que no cessen de proporcionar una sobredosi de verí a una societat cada volta més desballestada per tants anys de desvergonyes, saquejos, corrupció generalitza i, per si fora poc, frívola incompetència (…)
Hem comprovat, entre sorpresos, incrèduls i indignats, com un personatge digne d’opereta bufa, un xarraire de poca monta i menys gràcia encara, un autèntic embabucador i mentider compulsiu, no ha deixat de dir i desdir-se alhora, d’insultar la intel·ligència per a sobreviure políticament quan, sent sincers i lamentant-ho a parts iguals, més de dues-centes vides perdudes pesen sobre la seua ineptitud.
Demà, com deia, més del mateix i així seguim (suma i segueix) amb aquesta colla de desaprensius que atempta diàriament contra el poble que se’ls suposa que representen i, pitjor encara, la seua dignitat. [“Anatomia d’una compareixença”, 13 de novembre de 2024]
La distorsió general del que podem anomenar veritat és tan decididament forta, consistent i in crescendo que ja correm el risc real de naufragar del tot si no comencem a actuar com a escuts, mitjançant un sentit crític fora de tot dubte, fonamentat sòlidament mercès a una formació sostinguda en el temps i un sentiment d’humanitat sense fissures com a prova de resistència per fer front a una autèntica allau que ens embruta, empobreix i, finalment, sepulta (…)
La veritat, realment, corre el risc d’acabar significant el mateix que la pau, la concòrdia, la solidaritat, el compromís, l’ètica, la responsabilitat, la compassió, la bonhomia…, alguns dels conceptes que estan en boca de tots, però que queden massa sovint en un segon o tercer plànol, sent benpensats. Entre tanta mentida i mitges veritats, què significa la veritat? Només un anhel? O, potser, una utopia? Sense ella no hi ha llibertat. Al remat, els dos mots que, amb el de justícia, dignifiquen l’existència humana en el seu camí per la supervivencia [“La veritat, eixa gran mentida”, 16 de novembre de 2024].
Les dimensions del cataclisme tardaran mesos, no sé si anys sent pessimista, en redreçar la situació com la d’abans del 29 d’octubre, el que sí em tem -i molt- és que tot allò que, comptat i debatut, ha resultat nefast al sud (estudiat a fons i divulgat amb recurrència des de la ciència, però també a l’abast de qualsevol persona amb una mínima cultura, criteri i estima a l’indret), vaja arrelant al nord de València, geografia anàloga i complementària a l’esmentada però molt menys maltractada, fenomen imitat sobretot des dels inicis de la darrera década del segle XX. Un espai menys dens, industrialitzat i farcit d’infraestructures agressives, on la presència de l’horta com espai entre natural i antropitzat segueix definint els seus principals trets.
Així i tot, l’Horta Nord ha patit una ràpida i qüestionable transformació urbanística en les darreres tres dècades, que ha anat ajuntant innecessàriament pobles i polígons industrials fins a desnaturalitzar la personalitat dels seus respectius termes i habitants en una massa entre arquitectònica i urbana on es confonen, tal qual arrelà al sud fa més de mitja centúria. Només l’aplicació de la Llei de Protecció de l’Horta al nord fins les darreres conseqüències i la responsabilitat subsegüent dels diversos ajuntaments -des d’Alboraia fins Puçol, des de la Pobla de Farnals fins Paterna i, especialment, València- poden i deuen evitar l’especulació, sobretot després de demostrar-se el desgavell i desori permesos més enllà del nou caixer del Túria.
Caldrà estar a l’aguait i aunar esforços decididament, governe qui governe en la Generalitat, la Diputació i els nostres pobles, per exigir a qui corresponga en cada cas que no volem ni desitgem un model igual ni semblant al que ha fet fallida amb estrèpit i que -a banda de l’hecatombe d’avui- no ha contribuït gens ni miqueta a un grau de benestar òptim, com escriu amb coneixement de causa Paco Tortosa en Levante-EMV. El que dic ha de convertir-se des d’hores d’ara en un crit unànime i sense fissures quan aquells que s’enriqueixen ràpidament i desbaraten sense pietat els nostres termes i nuclis urbans lluny importar-los l’espai de què formen part, i menys encara la seua població, estan pensant seriosament en posar les seues sarpes especuladores i destructores en un hàbitat secular com el nostre i, per tant, posant-nos la por en el cos. [“La por en el cos”, 18 de novembre de 2024]