EL DESASTRE DEL 29-O A DUES MANS. UN RELAT PERSONAL (II)

Albert Ferrer, columnista

Arnau Belén, pintor

Fixen-se que parle en passat, perquè Carlos Mazón és, des del fatídic 29 d’octubre, una ombra del que va pretendre ser, una espessa boira més seguint la trista tradició de molts dels seus predecessors. En definitiva, un president que passarà a la història com el que pactà sense pudor amb VOX, arrassà òptimes polítiques anteriors, perseguí la llengua pròpia i, ara per ara, pretén clavar un exmilitar (assessorat per altres uniformats en actiu) amb poders quasi plenipotenciaris, segons pareix, perquè redrece el rumb d’un vaixell que fa aigua per tots els costats des que fou investit el 17 de juliol de 2023.

Lluny quedà el seu discurs en aquella data, del que és esclau perpetu, en què deia solemnement -cara a la galeria, com lamentablement s’ha anat demostrant- que prometia als valencians lleialtat extrema i absoluta dedicació des de la humilitat. Però també que “el millor de la història de la Comunitat Valenciana encara està per arribar”. Mazón dixit. [“Sic transit gloria mundi”, 24 de novembre de 2024]

Les prediccions no eren bones des de feia dies i ho eren pitjor encara a mesura que començava la setmana i s’aproximava el dia més fatídic, abans de la matinada més tràgica. Aviat, tanmateix, les primeres senyals d’un fracàs general per vindre de dimensions desconegudes eren ja massa evidents en els cursos mitjans dels rius, rierols, barrancs i rambles, literalment desbordats per la força descomunal de conductes seculars solcats per la natura indòmita. L’aigua, amb el llot i la vegetació arrossegats (com també tot allò que s’engolia al seu pas), bramava a la velocitat del llamp aprofitant relleus abruptes i pronunciades pendents.

Mentrestant, la vida seguia sense contratemps en la planura com si -en no ploure- el perill no hi fora, convençuts en última instància que el nou caixer del Túria actuaria de cordó protector en cas d’urgència, ignorant que podría esdevenir tot el contrari i que les senyals geològiques que arrapen el territori no hi són per casualitat. Quasi tot semblava normal, quan les evidències unes desenes de quilòmetres a dins desmentien la fatal  creença compartida. Durant tot el matí, de fet, el que esdevenia a Utiel i després a Xiva o Xest, on s’enregistraven també les primeres víctimes, anava a repercutir tard o d’hora en les localitats situades en els cursos baixos de les artèries greument col·lapsades per la bravura líquida i espessa que s’enfilava embogida cap a la costa. Perquè l’aigua no només havia alterat el cabal del Guadalaviar i el Magre, barrancs com el de Poio baixaven desbocats arramblant tot el que es posava al seu pas.

Però a la vesprada tot seguia (o semblaba seguir) igual en el que esdevindrà malauradament la zona zero del desastre, a pesar que a la Ribera Alta i Baixa -amb l’amenaçadora capacitat de resistència de la presa de Forata- el Magre ja anunciava un nou capítol de la catàstrofe. Tanmateix, a mesura que el gran perill s’hi acostava i de l’augment progressiu dels cabals dels barrancs per les primeres escorrenties, a llevant seguia sense ploure mentre es feia de nit.

És aleshores quan comencen a rebre’s, amb brutalitat desconeguda, onades de llot en suspensió barrejades amb tones de vegetació i tot el que la força de l’aigua arrossegava al seu pas devatador des de lluny. Ja era massa tard, aquella presumpta normalitat filla de la quotidianitat, es veié assaltada abruptament pels efectes d’una meteorologia implacable, en bona part publicitada amb antelació, a què no prestaren la suficient importància les autoritats competents.

Les conseqüències ja les sabem un mes després de l’hecatombe: l’aigua reclama, escriptures en mà, tot allò que és seu i de ningú més (parafrasejant un conegut geògraf). Però no només això, que és al capdavall el rovell de l’ou, patim també altres efectes col·laterals perversos d’una idiosincràsia, la nostra pròpia sense anar més lluny, massa permissiva -o, millor dit, permissiva en excés-, amb un bon nombre dels nostres representants institucionals que, com és palmari en el cas actual, no són eficients gestors públics, no senten la valenciania que malbaraten en proclames i decisions obtuses i, a més, no demostren cap qualificació o virtut per ostentar determinats càrrecs. Això i, per a major dolor -si és que en cap més-, no coneixen la vergonya, ni l’ètica, ni la moral perquè tampoc són capaços de demanar perdó, plegar i anar-se’n. Segueixen cap avant per pura supervivència, intentant solucionar un problema creant-ne altres en una cursa cap enlloc atesa la seua inutilitat gregària.

Com deia, el pitjor de tot és que els votàrem majoritàriament i ho férem sense cap necessitat. Insistisc, cap necessitat existencial, vaja. Ara ja és massa tard. De què serveix, posem per cas i com a mostra, comparar la gestió de la DANA a la Vega Baixa i la Vall d’Albaida en 2019 amb aquesta que ens crema les entranyes? Redreçar el rumb del canvi climàtic serà difícil a mitjà i llarg terminis -no sé si, veritablement, impossible-, però una cosa és una catàstrofe natural inevitable i una altra prevenir que les seues conseqüències funestes siguen les menors possibles en quant a pèrdues de vides humanes i, en segon terme, béns privats i públics.

La nit és més fosca que mai a València (…). [“Quan la nit és més fosca”, 2 de desembre de 2024]

Recordava un d’aquests dies en el mateix mitjà de comunicació en què escric habitualment que el darrer bany de multituds -per anomenar-ho d’alguna manera- que es va donar l’actual Molt (des)Honorable havia estat al meu poble. Evite dir-ho perquè és conegut i no volguera relacionar-lo més encara amb el desafinat cantant alacantí posat a polític, entre d’altres raons, perquè “La fiesta en Valencia no se acaba nunca”, recorden? (…)

El que esdevingué aquella jornada fatídica, que marca i marcarà una època, i, en conseqüència, a centenars de milers d’afectats directament, no només cal buscar-ho en unes autoritats francament incompetents i inoperants (deixem-ho ací, de moment), també cal fer-ho en cadascú de nosaltres (sobretot damnificats, però no només ells), entestats en anar a la nostra a pesar de les advertències innòcues dels meteoròlegs: total, per a una vegada que encerten, quantes més la pifien? Fins que no només encertaren, damunt tot va fallar estrepitosament, produint-se un efecte dominó de fatals resultats per tots conegut.

Què fallà, doncs? Doncs, fallà quasi tot, tret d’algunes institucions previngudes i, supose, d’un grapat de ciutadans atemorits pel que sabien a mesura que la infausta jornada es tancava en fer-se fosc. La resta, un autèntic desastre es mire per on es mire.

Però, fent introspecció, per crua que siga, el que ha esdevingut -i pot esdevenir en un futur més pròxim que llunyà en la nostra geografia- té unes arrels profundes que van més enllà de l’actual devastació i de les seues causes. Unes arrels que s’han alimentat durant dècades d’una festa imparable que, prèviament, ens ha arrasat com a poble, i no precisament de forma metafòrica. Bona part del que avui lamentem naix de lustres d’irresponsabilitat continuada i alegre balafiament de recursos en triar els guies de les institucions i confiar-se-les cegament, de veure i comprovar fefaentment que no han deixat d’arruinar-nos ni un segon des de llavors i a cara descoberta, a banda -o, a més- d’aprovar-ho i aplaudir-ho recurrentment amb la mateixa intensitat que, desesperats, se’ls vituperà quan el mal ja estava fet. Amb raó, però massa tard i a deshora, no?

Per a més inri i com a trist corol·lari, ja veuen passades les setmanes: Mazón segueix al front del poble valencià –de bell nou, “con la ayuda de los mejores”- aplaudit pels seus correligionaris (cal ser cínics, sobretot si a més de mortals senten cap valenciania), Sánchez farà el que podrà atenent els seus càlculs i possibilitats (amb un govern en precari) i la resta, doncs la resta a sobreviure, sobretot els que s’han vist privats de quasi tot, perquè els que viuen al cap i casal i en la resta de les comarques il·leses en aquesta ocasió, a viure que són dos dies. Un servidor, al·lucinat i commogut, ho ha comprovat en el seu poble sense anar més lluny a propòsit de la festivitat de Tots Sants amb el ditxós Halloween i ara amb el Nadal anticipat. Unes celebracions ben tristes que, com dic, no conviden a cap solidaritat (el que ara els passa a uns, demà ens pot passar a uns altres) sinó al carpe diem. I així anem, redolant cap el precipici, com no deixe de vaticinar mal que me pese. Perquè per a constatar la desídia dels que ens representen en llocs de decisió després d’unes eleccions només cal comprovar a quin tipus de societat pertanyen. No hi ha més cera de la que crema i en el pecat portem la penitència (…). [“Ni en els pitjors malsons”, 8 de desembre de 2024]

El proper diumenge, dos dies abans d’acomiadar l’any vell i abraçar el nou, s’acompliran dos mesos de la catástrofe que suposà aquella maleïda DANA per a tants pobles de la província de València. Seixanta jornades d’angoixa, dolor, frustració, ràbia i lluita interminable contra l’adversitat sent conscients que la desgràcia pogué ser menor, que no és poca cosa (…)

Mentrestant, ja ho dèiem, tota ajuda serà poca des de la coordinació eficient dels recursos disponibles per les diverses institucions, la qual necessitarà que els integrants del Consell, del Govern d’Espanya, de la Diputació o dels Ajuntaments afectats i de les seues estructures orgàniques no deixen de xafar el terreny i fer-se visibles, a més d’efectius, en solucionar problemes i deixar de crear-ne, encara que siga per una vegada. Això es diu generositat i alçada de mires, si se vol, humanitat.

El temps posarà definitivament a cadascú en el seu lloc, encara que dubte seriosament que alguns estiguen capacitats per a seguir al front i altres em produïxen recels per la forma en què han accedit a la magistratura i la seua procedència. En realitat, un escenari en què la Generalitat s’ha convertit en una mena de club de futbol, fixant a base de talonari sense importar que la política en democràcia té unes regles no necessàriament escrites que observar. Com ens recorden i adeverteixen, clarividents, analistes contrastats en diversos mitjans de comunicació.

Nadal passarà, com 2024 al que li queden poques hores de vida, no així els damnificats que seguiran perseverant per obrir-se camí fins assolir l’ansiada normalitat. Sobretot un munt de xiquets i joves, però també de gent major, a la recerca de l’esperança per retrobar-se en la via pública, en les cafeteries i els bars, als forns i les pastisseries, a les botigues i tendes, les llibreries… En definitiva, a reconéixer-se integrats en un paisatge habitat amable que els ha estat i és familiar a pesar del drama.

Seixanta dies d’angoixa que mai no podran oblidar, dissortadament. Que no devem oblidar. [“Seixanta dies d’angoixa”, 23 de desembre de 2024]

L’executiu més preparat de la història, la qual els reservava als seus membres la millor etapa mai no coneguda començà, però, ajustant comptes amb l’anterior executiu. Segons els nous gestors, aquells catalanistes que havien desvirtuat la llengua com avantsala d’un nou Procés per vindre, a la valenciana; aquells ecologistes descamisats que havien posat en pràctica la taxa turística o coordinat més eficientment les emergències, a més d’apostar per una transició ecològica en correspondència amb l’Agenda 2030; aquells, en suma, que, a falta de trobar-los casos de corrupció, calia desprestigiar sense desmai durant els primers mesos de govern de coalició amb VOX, els impresentables i vividors confessos que -amb inusitada alegria covard- reblaren el clau fins on aquest podia donar de si, malgrat les espurnes que ocasionava en friccionar amb el trellat (…)

Anit fou la tercera onada de repulsa pública a Mazón i el que significa, després de les dels dies 9 i 30 de novembre, dos mesos després d’un desconcert fatal de què tres valencians encara romanen desapareguts. Seixanta dies i nits en què cap membre de la Generalitat ha acompanyat el dolor, el desconsol i la frustració dels seus parents. Quanta vergonya.

El poble ha tornat a parlar: Mazón, ves-te’n ja!!! [“El poble ha parlat: Mazón, ves-te’n ja”, 30 de desembre de 2024]