EL DESASTRE DEL 29-O A DUES MANS. UN RELAT PERSONAL (IV)
Albert Ferrer, columnista
Arnau Belén, pintor
En el vademècum de Mazón no apareix cap de les virtuts que degué de potenciar quan fou jove, ni tampoc les que se li suposen a un individu de vora 55 anys, nascut quan Franco començà a consumir-se lentament fins acomiadar-se d’aquest món. En canvi, el seu continu viratge dretà, més que esborrar el que pogué (o degué) impulsar com a màxim responsable de l’IVAJ, palesa tics perillosament perniciosos, els quals s’afegeixen als de collita pròpia que ha demostrat amb escreix aquests darrers cinc mesos fatídics. En resum, una col·lecció inaudita de males maneres al servei d’un únic objectiu: sobreviure com siga i a pesar de tot, contracorrent, contranatura.
Són massa els tics perniciosos del president de la Generalitat, sobretot enormement perillosos no només per al bon govern sinó pel mal exemple que, amb el seu entestament irracional, propaga a la població més jove. Eixa que va a la recerca de personalitats i conductes per a reforçar les seues pròpies en edats tendres.
Mario Conde, el rei emèrit, Zaplana, Camps, Cotino, Rus, ´Fabra, Barberá, Bárcenas, Rato… i un munt de gent de tots els àmbits socials i professionals han contribuït i contribueixen fatalment a donar una imatge força distorsionada del que són els grans valors cívics i ètics amb els que es treballa a diari en escoletes, escoles, instituts, universitats. Mazón no és, malauradament, l’excepció en el seu trist peregrinar enlloc, encara que la ciutadania li recrimine la seua covardia allà on vaja per covard i mentider compulsiu, per fatu i, en definitiva, per viure una realitat paral·lela. El pitjor de tot no és ja això, sinó el recolzament incondicional dels seus ací i a Madrid, com també el que li proporciona Abascal, pura irracionalitat suïcida de greus conseqüències presents i, no ho oblidem, futures. [“Tics perillosament perniciosos”, 2 d’abril de 2025]
Segurament, des de fa uns dies, no hi ha qui no pense que la lacònica resposta de Susana Camarero, la desacreditada i agra vicepresidenta del Consell, a Emilio Argüeso, exsecretari autonòmic d’Emergències, resumeix amb nitidesa la indolència d’un col·lectiu impresentable: “¡Jopé! Si necesitas algo nos dices”. Precisament, els que venien a posar ordre (¡?) i a fer història des de València, Mazón dixit. L’ordre era desmantellar les polítiques mediambientals, educatives, culturals, socials i de seguretat potenciades per l’anterior executiu (com ara està fent Trump en una altra dimensió per a desconcert mundial, recorden el que feu l’actual MH en els seus primers 100 dies de president, i segueix fent sense desmai), perquè això de passar a la història… què volen que els diga: de la incúria. Estic segur que, després de Felip V, Ferran VII o Franco, l’individu més desafecte als valencians (i no només nosaltres) va a ser -si no ho és ja- Carlos Mazón Guixot. I mira que hi ha hagut impresentables de tots els colors!
Un poc abans de la revelació del famós WhatsApp que, com deia, retrata les personalitats puerils dels qui ens governen davant una situació terrible, tingué lloc la visita institucional del MH a la Universitat Politècnica de València davant d’un fort contingent policial per a contrarestar els congregats a la porta per a escridassar-lo -acció que es repeteix allà on va com ànima en pena. Passat l’acte, ja a la vesprada circulà per les xarxes com la pólvora una fotografia que el mateix Mazón feu pública motu proprio per a vergonya de la UPV en el seu conjunt, molt en especial del seu rector i vicerectors -també allunyats de la realitat-, fent gala d’una falta de tacte i sensibilitat dolorosos. Una cosa és que l’acadèmia tracte amb educació i cortesia a una autoritat que la visita, per disruptiva que siga, i una altra ben diferent és l’efusiu amiguisme festiu que traspua la instantània. Tant ha estat l’enrenou ocasionat, que bé podríem unir la viralitat de l’eufemisme i de la foto com a epíleg d’una setmana en què els imputats (de moment dos) per la desastrosa gestió dels efectes de la DANA han començat a declarar a Catarroja. [“Jopé, la foto”, 13 d’abril de 2025]
Des dels dies immediatament posteriors a la DANA del 29-O, en què un tsunami travessà dramàticament de ponent a llevant la província de València, fins a les infaustes jornades d’aquest mes d’agost, en què s’està cremant una porció important de la massa agrària i forestal de l’Espanya buidada, no arriba encara als deu mesos!, no ha deixat d’escoltar-se en els llocs més afectats per la tragèdia que en si mateixos suposen dos dels efectes desastrosos del canvi climàtic allò de “Només el poble salva el poble”. Un crit de desesperació entenible quan s’ha perdut quasi tot, començant per les vides humanes i acabant per la destrucció total del medi natural i rural amb la seua fauna i nombrosos nuclis urbans. En realitat, dues conseqüències palmàries d’un clima greument alterat a què, malauradament, se n’afegiran altres episodis més abans d’acabar l’any -desconeixem on i de quina forma-, sense apenes temps per a poder reposar-se mínimament i confiar en que ja ha passat el pitjor.
O siga, com en un part complicat en què es tem seriosament per la vida i la salut de la mare i de la criatura en mans de professionals poc preparats i indecisos que, a més, no disposen de les eines ni dels medicaments necessaris per a conduir-lo a bon port malgrat les dificultats, especialment si la partera no s’ha cuidat com cal durant l’esmbaràs, més bé al contrari. La qual cosa precisa d’un miracle al que s’aferren els parents quan no els queda una altra esperança atesa la complexitat de la situació.
Tornant al canvi climàtic, encara els hi ha que el neguen amb vehemència i reneguen alhora de l’Agenda 2030, al capdavall un instrument per seguir conscienciant la població -des dels més menuts fins els adults- dels riscos que suposen la contaminació per la combustió de carburants d’origen fòssil, l’abús indiscriminat dels plàstics, el malbaratament de l’aigua dolça, els efectes dels residus tòxics dels pesticides… Tot un rosari d’agressions amb efecte bumerang que ja s’estan tornant contra la població mundial sense apenes marge de maniobra per a revertir tanta deixalla en el medi natural, parcialment abandonat a la seua sort. [“El descrèdit de la política: política i antipolítiques”, 20 d’agost de 2025]
