El desastre del 29-O a dues mans. Un relat personal (i V)
Albert Ferrer, columnista
Arnau Belén, pintor
El que a casa nostra fa Mazón i els seus no té nom, per la qual cosa passaran als annals de la malícia, el que el seu partit i el d’Abascal són capaços de fer (més encara) sols podem imaginar-ho veient el que ací esdevé, sobretot quan el missatge, les formes i el fons són idèntics, calcats vaja. Per la qual cosa, caldrà preguntar-nos què volem i a qui votem quan calga en l’hora de la veritat, tenint en compte de quina part estan els uns i els altres: quelcom que fa uns decennis no calia preguntar-se quan aquella societat encara no havia perdut la honradesa de saber la seua procedència i els patiments, renúncies i sacrificis que s’hagueren de fer per superar vora quaranta anys d’un règim nascut d’una rebel·lió a sang i foc al govern legítimament constituït.
En l’haver dels que avui abanderen la persecució de la legalitat vigent des de la tribuna pública sense desmai ni cap mirament, cal recordar-los la Guerra Civil, el franquisme i, en democràcia, el seu posicionament inequívoc al costat dels que més tenen. Només cal consultar les hemeroteques per adonar-se’n de qui foren Aznar i Rajoy en clau estatal, però també Zaplana, Olivas, Camps, Fabra i ara Mazón, en l’autonòmica.
Què volem (i votem) els valencians? Eixa és la qüestió. [“Què volem (i votem) els valencians?”, 12 de setembre de 2025]
Demà no serà una jornada de celebració festiva en commemoració de la Diada del 9 d’octubre i no ho serà tant per causes exògenes (una meteorologia extremadament adversa des de fa un any) com també endògenes (la incapacitat manifesta del govern de la Generalitat per previndre algunes de les seues conseqüències més nefastes: le víctimes mortals). Un dia trist, presidit pel principal responsable del desficaci humà, que no ha parat ni un instant en mentir compulsivament, enredar i confondre els damnificats, els valencians i a la resta d’Espanya, que no és poca cosa.
Un president que viu una realitat paral·lela, obsessionat en fer normal l’anormalitat en una distòpia sense fi que l’ha fet el més impopular dels inquilins del palau de la Generalitat en un temps rècord. Prova fefaent de la seua manifesta incapacitat, de les seues amistats perilloses i d’una fugida cap enlloc que en res beneficien l’ambient polític, social, econòmic i cultural del país. En eixes estem quan en unes setmanes recordarem més encara el que va ocórrer el 29 d’octubre de 2024, per si no han estat suficients el munt de manifestacions de repulsa convocades des de la capital i els pobles de l’Horta Sud afectats per la catàstrofe. Un mes d’octubre fosc, negre com el tió (…)
Un context en què, a més de la multitud d’instantànies realitzades sobre el desastre des d’eixe dia nefast, artistes com Arnau Belén (Meliana, 1953) han representat en les seues pintures la magnitud del drama mitjançant un grapat de representacions, com a prova fefaent que el món de l’art no és insensible al patiment d’un poble abandonat a la seua sort per pura desídia.
Arnau Belén és un pintor de llarga trajectòria creativa, llargament premiada i contrastada personalitat creativa, que també ha dedicat les seues cabòries plàstiques a temàtiques candents com les que tenen a veure amb els efectes de la DANA i la brutal destrucció de Gaza. Drames humans, al remat, que mamprenen una nova dimensió des de la sensibilitat de la seua paleta i l’agudesa del seu ull crític. Un recorregut dantesc que ens interpel·la com a societat perquè mai no s’oblide del que és capaç una naturalesa rebolicada per efecte del canvi climàtic i uns polítics encabotats en mentir recurrentment i/o prendre decisions inhumanes, pròpies d’éssers humans depravats. [“Els efectes de la DANA segons Arnau Belén”, 8 d’octubre de 2025]
El Yak-42, l’11-M, l’accident en la Línia 1 del metro a València, els 7.291 ancians desatesos i morts abandonats en residències a Madrid per la COVID-19, els 229 morts el 29-O, els centenars de milers d’hectàrees forestals incendiades a Galicia, Castella-Lleó o Extremadura, les milers i milers de dones afectades per la deficient gestió de les mamografies a Andalusia… Les dades, no exhaustives, més bé escollides com exemples, són aclaparadores, desencoratjadores, desmoralitzadores… insofribles. Només ens faltava escoltar en seu parlamentària a qui veritablement mana en el PP -Ayuso- que les dones madrilenyes que necessiten avortar se’n vagen fora. Terrible! (…)
Votants del PP també ho foren/són, segurament, moltes de les seues víctimes (in)directes en els fets dalt relacionats que, a milers espargides pertot arreu, pateixen -i de quina manera- la desafecció profunda d’una formació putrefacta fins el lleu, irresponsable i despersonalitzada (inhumana, vaja) a la recerca a curt termini del benefici econòmic propi i dels poderosos, al capdavall a qui serveixen desvergonyidament mercès al vot sumís/captiu, eixe que es creu les seues milongues i les dèries dels ultramuntans, vividors de la cosa pública encara que no hi ha dia que deixen d’atemptar greument contra la res publica que els manté aprofitant-se precisament de la democràcia, la qual agredeixen a diari (…)
En els nostres dies, haver mantingut en el càrrec a individus com Ayuso o Mazón contra natura té les seues conseqüències palmàries per a tots plegats: donar per fet que ells i altres com ells estan per damunt del bé i, sobretot, del mal. I, al seu costat, acceptar a milers i milers d’assessors cobrant una pasta gansa indecent, sovint amb l’única credencial segura de ser membre obedient del partit i pegar la cabotada quan toca. [“Ma(m)a mia!, on anirem a parar?”, 10 d’octubre de 2025]
Trump, Putin i Netanyahu, amb els seus lacais, per una banda; Ayuso, Almeida, Mazón, Feijóo, Abascal, Alvise i Aznar, amb els propis, per una altra, seran individus a recordar quan, un dia esperem que no massa llunyà, el món i Espanya en particular recuperen certa normalitat democràtica, greument alterada per terroristes investits com a presidents d’estat i, a alguna distància -per allò de la diferència d’estatus-, uns quants dels seus principals llepaculs amb què estem familiaritzats, lamentablement (…)
Recordeu-los perquè algun dia no molt llunyà els seus noms seran objecte de reprovació unànime per les seues paraules i pels seus actes inhumans, per una vanitat sobredimensionada i desmesurada ambició, sempre al costat d’uns pocs amb veritable poder -malgrat l’utilitzen malvadament- i aliens a la veritat. Perquè així ho decidiren com a única forma de sobreviure a la seua pròpia incompetència, la mateixa que transformaren en una gran mentida sense cap vergonya ni mirament.
Recordeu-los perquè, en formar part del costat fosc, esdevenen exemples del pol oposat a la virtut, la decència, l’ètica i, al remat de tot, la humanitat que no hi ha dia que soscaven amb els seus fets. La història, com deia, els té reservat un lloc -el mateix que als seus mentors-, el de la ignomínia. [“Recordeu-los”, 20 d’octubre de 2025]
I així clou, en l’aniversari luctuós d’una jornada fatídica, el que ambdós -columnista i pintor- hem estat capaços de extraure fins el moment d’aquesta tragèdia per resoldre en tots els àmbits de què es tracte. Un malson que fa un any ens privà de 229 valencians, una pèrdua irreparable perquè la major part segurament s’hagueren pogut evitar de governar-nos persones humanes i no succedanis de polítics per la seua irresponsabilitat. Una catàstrofe sense pal·liatius que encara necessitarà d’anys per a poder superar-se pels qui la patiren en primera persona, al capdavall els que segueixen vivint i refent-se d’una calamitat, la major esdevinguda a nivell estatal a hores d’ara. Això sí, amb l’esperança que es faça justícia i les víctimes seguisquen rebent l’alé dels seus conciutadans, alhora que la reparació material que encara demanen a l’Administració.