El naixement d’una Cartoixa Valenciana a través dels seus protagonistes
*Alqueria dels Roig, El Puig de Santa Maria, segons una pintura del segle XVIII
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El secular arrelament de l’orde cartoixà al regne de València es pot seguir a través de quatre fites clau: Portaceli (1272) a Serra, Valldecrist (1385) a Altura, Aracristi (1585) al Puig de Santa Maria, i Viaceli (1640) a Oriola. Fundacions a les quals caldria unir, malgrat que acabaren en simulacres en no quallar, les cases efímeres de Beselga (1375) a Estivella, L’Annunciata (1442) a Marxalenes, Santa Maria i Sant Joan Baptista de Gloriadei (1584) a Bocairent i, inclús, a Ontinyent (1661). Un model de monacat basat en la contemplació i la clausura que va arrelar amb distints monarques pertanyents a diverses realitats polítiques: el Casal de Barcelona (Jaume el Conqueridor, Pere el Cerimoniós, Joan el Caçador i Martí l’Humà) i els Trastámara (Maria de Castella) en la baixa edat mitjana, o els Àustria (Felip II i Felip IV), en l’edat moderna.
Vora dos segles més tard en què la regla nascuda a França a les acaballes del segle XI -encara que les Consuetudines cartusiensis foren posteriors- i quasi una centúria després de la fundació d’Escaladei al Priorat, el fenomen cartoixà va estendre’s pel territori valencià entre els segles XIII i XVII amb major o menor fortuna, atés que només foren tres les cases que van sobreviure i prosperar al llarg del temps.
Tanmateix, el que més ens interessa en aquesta ocasió es seguir aprofundint sobre els seus principals protagonistes, aquells individus que més van implicar-se perquè eixos cenobis quallaren i, en alguns casos, assoliren un notable predicament en la societat del seu temps, com esdevingué amb les cartoixes de Serra i Altura, immerses tant en la seua consolidació com en alguns dels esdeveniments de major trascèndencia en el tauler religiós i polític del període. En aquest cas, referits en concret al darrer dels tres cenobis més importants i l’últim en arrelar sòlidament, la fundació d’El Puig de Santa Maria, entre 1581 i 1584, dates en què es van substanciar els testaments dels seus impulsors: els germans Cristòfol Roig i Elena Roig i d’Artés.
Coneguts el testament i darrer codicil de la veritable fundadora de la casa, les troballes documentals de Mateu Rodrigo, eminent medievalista d’Albalat dels Sorells, han proporcionat el darrer testament del seu germà, fins ara desconegut, datat el 17 de febrer de 1581 i redactat pel notari Pere Miquel. Un document que, en no trobar-lo a l’arxiu d’Aracristi el seu prior, aleshores Josep Brun, sol·licità una còpia el 1784.
Gràcies a la qual podem escrutar el seu tenor al llarg de 19 capítols en el moment en què Cristòfol Roig, cabiscol de la seu de València, confessa trobar-se malalt al llit, de greu malaltia pròxima a la mort, en la seua alqueria d’El Puig de Santa Maria, per la qual cosa anula tots els testaments, codicils i voluntats anteriors mentre disposa: (1) ser sepultat al fossar dels monjos de Valldecrist, (2) nomenar com a marmessors a mossén Jaume Pallàs i mossén Bernat Lluís Dassio, senyor de Borriol, i fra Francesc Andreu, mercedari, (3) destinar 500 lliures a la seua sepultura i, del que sobre, celebrar misses per la seua ànima als cenobis de Valldecrist, Sant Onofre (Museros), Portaceli, Sant Francesc (València) i on els marmessors manen, (4) liquidar els seus deutes, (5) destinar 50 lliures a Francesc Roman, criat seu, (6) donar a Melcior Fort/Foix, cirurgià, la casa hostal i l’almàssera situada al camí reial, amb les seues terres, (7) condonar part del censal que el noble Jeroni Cavanilles li deu des d’antic, (8) donar 10 lliures a Joan Baptista Salelles, porter del governador, pels serveis prestats, (9) donar 10 lliures durant deu anys als pobres de la presó de València en descàrrec de la seua consciència, (11), liquidar 120 lliures que deu a mossén Joan Solana, rector de Gaudalest, (12) satisfer 10.000 sous a Francesca Saïdia, neboda seua, per al seu matrimoni, (13) igualment 6.000 sous a mossén Llorenç Saïdia, (14) que la resta dels deutes siguen liquidats per la seua germana i hereva de la venda de la casa i les terres que té a Foios, (15) donar tres cases que té a València als pobres de l’Hospital General, (16) donar al monestir d’El Puig de Santa Maria una llàntia i un plat d’argent que valguen 100 liures perquè estiga sempre encesa en la capella de la Mare de Déu, (17) tornar-li a mossén Bernat Lluís Dassio els censals que poseeix a València, (18) a Elena Roig, hereva seua, que tinga en compte a don Joan Pallàs i de Vallebrera i als fills de don Joan Pallàs del que quede, i (19) la resta dels béns de Cristòfol (mobles i immobles, or, argent, tapisseria, deutes, drets i accions) li’ls llega a Elena perquè faça el que considere.
Actuen com a testimonis mossén Pere Cavaller, prevere, Antoni Salt, llaurador d’El Puig de Santa Maria, i Pere Munyós, llaurador de Puçol, tots coneguts del testador.
El 24 de febrer de 1581, davant Elena Roig i els marmessors, el notari va obrir el testament en casa de la primera, al carrer de Sant Vicent, extramurs, junt a l’hort del governador. Moment en què aquella accepta l’herència.
Com se sap, sense l’alqueria dels Roig, heretada per Elena del seu germà Cristòfol, el naixement d’Aracristi mai no haguera tingut lloc, com es conegut pels estudis que s’han realitzat de la cartoixa de l’Horta Nord. Mentre que Cristòfol fou soterrat al claustre gran de Valldecrist, Elena trobà descans etern a Aracristi anys després del seu traspàs, el 2 de juliol de 1656, en ser sepultada provisionalment al convent de Sant Agustí del cap i casal, precisament quan la cartoixa -després de passar per moments molt crítics- estava molt avançada en la seua construcció i per decisió del prior Joan Baptista Giner, primer monjo profés seu.