EL RETORN DEL MONARCA REBEL
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Independentment dels assumptes de família (tant reials com reals), no entenc com el pare del rei s’ha entestat en fer-se de voler (és un dir) mentres resideix per voluntat pròpia a Abu Dabi (EAU) com una mena de califa prejubilat [vegeu la imatge de capçalera]. Com tothom sap, un país tan demòcrata en què les llibertats brillen per la seua absència. Un retir que, lluny d’espiritual, esdevé una burla constant cap el seu fill i hereu, però sobretot cap el poble que durant tants anys representà com a monarca abanderat de les llibertats que suposava superar l’antic règim -amb minúscules, ja m’entenen- i abraçar la democràcia constitucional.
Com en tantes altres ocasions, Juan Carlos (en endavant JC) ha tornat i ho ha fet per la porta gran, que no és una altra que la dels Prínceps de la Maestrança sevillana, on no va perdre el temps i, a més d’assistir amb la seua primogènita a la correguda encapçalada per Morante (fan de VOX, entre altres demèrits), es va fotografiar amb la terna perquè quede remarcada la seua afecció pels bous i, de passada, a la caça major i altres molts vicis inconfessables que el singularitzen més com un dèspota que com el “ciutadà JC” que ens veneren fins la sacietat des del seu nucli dur de privilegiats lacais panxacontents (els que ara mateix segueixen recolzant-lo pels favors que li deuen, a l’espera d’ajustar comptes amb el fill i Sánchez si un dia, inopinadament, passa a millor vida -certament difícil tessitura).
L’emèrit segueix viatjant a cos de rei -clar, no pot fer-ho d’una altra manera més modesta/humana-, entrant i eixint del país com i quan vol sense importar-li en absolut seguir amb aquesta pantomima, inclús estant en guerra el seu país de residència. Cosa que li ha de passar totalment desapercebuda en la seua cotidianitat i les seues escapades de plaer.
En fi, no sé què pretén en el fons JC, quan la història el posarà en el lloc que li corresponga, el que hi siga; però ara per ara sí que s’intueix amb claredat meridiana una mena de rebel·lia consentida (rebequeria en diuen?) impròpia d’un home de la seua edat i responsabilitats pretèrites. Sobretot, quan, a més, dona a entendre que es posiciona amb els sectors més (ultra)dretans de la societat, els que, precisament ara, també qüestionen la figura del rei encarnada pel seu hereu, no diguem l’actual govern.
Com he assenyalat en altres ocasions des de fa anys, quina diferència entre l’exemple d’aquest senyor i el dels nostres pares, els que vertaderament patiren el franquisme i protagonitzaren un canvi sense precedents en la nostra història recent. Un gir de 180º que li ha vingut gran a aquesta persona que no deixà l’ocasió per a passar comptes i fer el que li rota, literalment i sense contemplacions.