ÉS TAN SENZILL: DIGUEU-LI EXEMPLARITAT
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Mentre una bona part de la ciutadania ha estat recolzant fins ara un govern progressista a Madrid, o això es suposa tenint en compte la conformació de l’executiu des de fa set anys per allò d’impulsar polítiques socials, lluitar contra la corrupció sistèmica i, de passada, evitar un probable projecte d’estat impulsat pel binomi PP-VOX, ara resulta que el govern de coalició -sobretot la porció que representa el PSOE- es veu sacsejat greument pel cas Koldo, una trama delictiva segons la UCO que s’ha endut abruptament per davant tant a Ábalos com a Cerdán. Dos pesos pesants en el partit de Ferraz que, en realitat, tenien una doble vida, sengles cares i, pel que ara mateix es sap, utilitzaren els càrrercs orgànics i representatius per fer caixa indegudament. Mentre que s’ignoren a hores d’ara altres ramificacions que encara podrien ser pitjors si es confirmen altres beneficiaris lligats a la formació o el finançament irregular del partit dels socialistes.
Un panorama devastador quan, fa set anys, triomfà la moció de censura contra Rajoy, precisament pels casos de corrupció del seu partit; a més a més, capitanejada per José Luis Ábalos, desde feia temps reconvertit a ‘sanchista’ i premiat des de Moncloa per això mateix. Col·loquialment: el lladre transvestit de presumpta honorabilitat per a seguir fent allò que, cínicament, criticava quan els adversaris furtaven a mans plenes.
Un cas, l’anomenat Koldo, que produeix fàstic i ois a parts iguals i que promet pel que s’intueix causar-ne més encara, especialment al ciutadà progressista que ha combatut amb el seu exemple tota mena d’enriquiment il·lícit, en particular el que té el seu origen en la malversació premeditada i criminal dels diners públics.
Com deia al principi, si aquesta torre ha caigut i amb estrèpit per a vergonya de la decència pública, a eixa ciutadania progressista que creu en els valors suprems de la socialdemocràcia només li queda seguir confiant en l’actual govern perquè la dupla Feijóo-Abascal no arribe a quallar. Sent certa aquesta voluntat, és lícit, però, seguir recolzant l’actual executiu quan una bona part d’ell el formen membres del PSOE? Segueix tenint legitimitat Pedro Sánchez al front d’ell? Caldria anticipar les eleccions?
Si aqueixa ciutadania destesta les polítiques de la dreta i la ultradreta (del tenor de les que s’albiren a València, Múrcia o Extremadura, per exemple), serà raó suficient per seguir apostant per un executiu catatònic i greument ferit? En altres paraules, és pitjor el remei que la malaltia o a l’inrevés? Difícil tessitura quan uns i altres ens han conduït a un vertader atzucac, quan cap dels dos blocs en litigi està lliure de culpa, més bé tot el contrari.
¿És millor mantindre agonitzant una coalició de progrés esguitada de males praxis o anticipar unes votacions que previsiblement guanyen els seus contrincants, representants d’una naftalina contraproduent i de polítiques força qüestionables per disruptives i antisocials? Difícil elecció, realment un castic que no mereix una gran majoria, avergonyida dels uns (que no és suficient que governen bé perquè també han de donar exemple) i atemorits dels altres (representants del neoliberalisme depredador amb preocupants tics de feixisme confés i militant).
En clau interna, quan creíem (il·lusos) que vint anys de corrupció sistemàtica emparada en l’omnipotència de les majories absolutes havia arribat a la seua fi, després de vuit anys d’esperança efímera, els nous valors de la dreta (amb el seu extrem ultra al capdavant) segueixen campant per les institucions sense assumir cap responsabilitat en la nefasta gestió del 29-O i practicant polítiques decididament contràries al sentit comú, posant sempre el dit sobre la nafra, insensiblement. Menudes credencials si, a més, aquesta mena d’engendre antinatural qualla també a Madrid en el curt termini.