FEIJÓO

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Quan ostentava la presidència de la Xunta, la figura de qui ocupava el Pazo de Raxoi semblava (quasi) immaculada en la resta de l’estat, un guanyador nat d’eleccions, a més per majoria absoluta -cosa que el feu líder indiscutible de Galícia des de 2009 fins 2022. Pose entre parèntesis l’adverbi perquè, entre altres temes controvertits, la seua relació amb Marcial Dorado encara coleja. De fet, en un moment de debilitat del partit domiciliat en Gènova, 13, quan encara el liderava Pablo Casado, la seua veu i el seu prestigi com a triomfador imbatible pesaven més que, posem per cas, un vers lliure com ho és Díaz Ayuso.

Un rengló tort, al remat, el de la presidenta madrilenya que, en posar en la picota Casado, propicià que el PP alçara la vista cap a Santiago de Compostel·la i elevara a la presidència estatal de la formació a l’invicte ourensà pensant que les eleccions generals les tenia guanyades sense baixar-se del vehicle, encara que del passat (o de renda) no sempre es viu. Després de la convulsió i l’ascensió del gallec, primer fora de la cambra baixa i, amb el temps, diputat en la bancada conservadora, començà un periple parlamentari que s’ha allargat fins avui. On hem pogut comprovar, i de fet comprovem, com debat amb el president de l’estat sempre que pot.

Ignorant com es comportava en la seua comunitat autònoma, però suposant la seua solvència política atesos els resultats dels diversos comicis, el que ha quedat més que clar en aquests darrers anys és al distància que separa a Feijóo de Sánchez, diria que sideral veient les contradiccions, lapsus, rectificacions, mentides i insults que poblen els seus discursos, debats i declaracions. Un líder devaluat, envellit, noquejat sovint que no pot dialècticament amb el seu principal oponent, alhora que li creixen els nans amb la presidenta madrilenya i Abascal, en realitat, els seus principals problemes.

Feijóo sembla deambular tapant forats i, alhora, creant-los, mancat de reflexos en l’escenari madrileny i estatal -tan diferent al seu lloc de procedència-, no parlem de l’internacional, on clarament naufraga (i no només pel desconeixement de llengües estrangeres) i es nota que li ve gran, massa gran per a fer un dia el que més anhela: presidir els consells de govern a La Moncloa. Una aspiració que, tal i com va tot, alguna vegada complirà si no hi ha més remei sempre que VOX li marque el camí a seguir, la qual cosa encara el farà més débil i esclau o presoner d’una deriva que -en l’oposició- ja experimenta, tant com els seus barons i baronesses en algunes autonomies.

Diuen els que més el coneixen que és un os dur de rosegar. No ho dubte. Capacitat de resistència en té, començant per poder conviure amb les nombroses i evidents mancances pròpies i aspirar a metes que li venen grans, però molt em tem que el país el patirà com a cap de l’executiu el dia que l’actual coalició no puga aguantar més. Tant que se li ompli la boca d’antisanchismo, veurem què és capaç de fer amb la ultradreta marcant-li el pas a l’hora de governar, sobretot quan ha demostrat amb escreix ser un líder erràtic sense tastar el poder.

Volen comparar-lo amb Rajoy per allò de ser gallec i no saber-se amb exactitud si ve o va, s’entesten en veure-li la versió còmica d’aquell, fins i tot ha canviat d’imatge, però ja anticipe que el Feijóo del futur serà prou més dolent del que ja és. Té tots els viments de la cistella per aconseguir-ho. Quin panorama!