FEINA DE MATALAFER

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Quan els matalafers visitaven amb freqüència els pobles, com els cadirers, els granerers, els esparters, els afiladors i altres tants oficis -un aspecte quotidià que els nostres joves desconeixen, encara que sí estan familiaritzats amb els serveis que presten a domicili els fins fa poc falsos autònoms de Glovo, posem per cas-, la seua feina consistia en agafar el matalaf en qüestió, buidar-lo de la llana usada i emplenar-lo de nova. Activitat que donà peu a un refrany ben conegut: fer i desfer, la feina del matalafer.

Recorde la professió, habitual fins entrada la setena dècada del segle passat en què desaparegué al ritme que entraren en les cases els matalafs multielàstics, com Picolín o Flex, perquè el que esdevé amb l’idioma propi dels valencians, ací anomenat valencià, pareix la llana d’aquells vells matalafs que, cíclicament, canviaven d’aspecte per a confort dels usuaris. Sobretot ara, en la colvulsa legislatura d’un autèntic perill públic com ho és Mazón, qui no només serà recordat per la nefasta gestió de la DANA -que ja és dir- sinó també per la quantitat de polítiques contraproduents que, en solament un parell d’anys, ha impulsat envalentit en col·laboració amb VOX. Sengles formacions, la seua i la ultradretana, que a penes es distingeixen, més bé gens ni miqueta, per allò de negar el canvi climàtic, perseverar en fomentar la turistificació, donar via lliure al sector industrial per seguir contaminant sense cap control, aplicar una polèmica llei de convivència -segurament inconstitucional-, intentar desarticular la llei que protegeix l’Horta, posar en dubte els efectes positius de la migració, subvencionar les entitats secessionistes i els bous, desballestar les direccions d’À Punt i de consorcis de museus, museus i instituts culturals i, com a colofó, deixar de finançar i potenciar com cal el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en un context general de persecució mampresa contra la llengua natural del país, substanciada amb la consulta lingüística impulsada per l’inefable Rovira, un altre que tal.

Per obra i (des)gràcia d’un president indigne que acaba d’assegurar-se seguir percebent la bicoca institucional i que volguera continuar per esprement les seues polítiques antisocials fins l’extenuació, a més d’obtenir els beneficis d’haver culminat una legislatura que és possible que encara pinte pitjor al ritme dels esdeveniments.

Alguns diuen que l’alternativa al desgavell és Mompó des de la Diputació de València, en què el PPCV governa amb Ens Uneix sense la pressió de VOX, però cal advertir que entre els diputats populars els hi ha de Lo Rat Penat -encara que no n’amollen una ni en la seua versió del valencià normatiu- i que en la Institució Alfons el Magnànim no han deixat d’haver canvis en les direccions, precisament per qüestions purament lingüístiques.

Així tenim el carrer dos anys després de finalitzar la gestió el segon dels Botànics, per si no hi haguera poc amb díscols interessats pel mig com Abelard Saragossà i terceres o quartes vies que encara fan més confús el present i futur immediats. Al remat, fer i desfer com el matalafer o, com en l’Odissea, el teixir i desteixir de Penèlope a l’espera d’Ulisses. En fi, tota una odissea, valga la redundància.