I HAVE A DREAM: MAKE AMERICA GREAT AGAIN

Albert Ferrer Orts –Universitat de València

Sense necessitat de ser periodista, menys encara analista polític, molt menys ser conegut en escriure en un modest mitjà de comunicació d’abast comarcal, sense haver-me dedicat en cos i ànima a seguir fil per randa determinades qüestions de candent actualitat, entre altres raons perquè no visc d’exercir com a columnista des de la meua particular tribuna, res més lluny de la realitat, me n’adone (de fet, qualsevol mitjanament perspicaç ho pot fer també) que vivim un canvi de cicle com potser mai abans s’havia donat des de fa poc més d’una centúria. Una nova etapa, per a alguns una altra era que, per incipient que siga, no és nova en absolut. Es ve covant lentament des que el moviment MAGA començà a estendre els seus tentacles, primer als Estat Units d’Amèrica i des d’ací cap a la resta del món occidental. De fet, les equivalències al MAGA ja han arrelat com a franquícies en molts dels principals països europeus, tal com ho ha fet a l’Argentina i, abans, al Brasil de Bolsonaro. No és un fenomen passatger, no és flor d’un dia. Han vingut per a quedar-se, per a això i servir-li en safata d’or (més encara si cal) al totpoderós Trump, almenys mentre que aquest dure políticament i física, més que col·laboració, reverència quan els seus respectius líders són un tall d’aprofitats que comparteixen visions profundament esbiaixades dels seus països, disposats a qualsevol cosa per tal d’acontentar al líder suprem. Vegen si no el paperot d’un autèntic llepaculs com Mark Rutte, qui, per altra banda, mentre fou primer ministre neerlandés, ja apuntà maneres del tot reprovables: sempre al costat dels poderosos i contra poca-roba, és a dir, les baules més febles de la societat.

No fa falta que tots aquests apòstols llèpols, com els he batejat en alguna ocasió, siguen i pertanyen a formacions ultradretanes, també els hi ha -més dels que sembla- que, com el mateix Rutte, posem per cas, són autèntics perills públics: a casa nostra, per exemple, Felipe González, José María Aznar i inclús Feijóo broden el paper a la perfecció, més enllà ho foren tipus com Berlusconi fins que morí i a base de bé.

El 6 de gener de 2021 el terratrèmol que posà a prova les costures constitucionals dels EUA -no he parat d’assenyalar-ho des què, bocabadat i espantat alhora, ho vaig veure en directe, com la resta del món- no ha cessat en les seues rèpliques fins que qui el va provocar amb tota la mala fe i pèrfida intenció -pendent de veredicte després d’anys de dilacions i ja sense cap efecte coercitiu- ha tornat a la palestra tal com la bíblia diu que un dia ho farà l’anticrist. Un sisme reconvertit en les portes de l’infern de seguir així les coses des que va prendre possessió de la presidència de bell nou. Un passeig triomfant del mal encarnat en la seua figura que ha acabat per tocar tots els pals possibles des de l’economia fins a la diplomacia, passant per la guerra. Sense concessions, arrasant amb tot i tots.

El nou messies i redemptor de la humanitat ha tornat sense cap ànim d’un dia marxar a pesar de ser un ancià, mentre tot el que toca claudica i no hi ha qui no li faça l’ona a més de riure-li les gràcies interessadament, per si de cas. Des dels seus íntims col·laboradors fins el president de qualsevol país. Exonerat d’un munt de causes judicials, reprovat en dues ocasions pel senat de la seua nació i només condemnat per una acció delictiva sentenciada poc abans de ser de nou candidat, per la qual cosa és un delinqüent (encara que exempt de pena), Donald J. Trump seguix dissenyant-ho tot com desitja, al seu antull i perquè sí, sense importar-li en absolut res que se n’isca dels seus plans, mentre fa més rics als que ja ho eren -ell i els seus en primer terme, com no podia ser d’una altra manera-, en lògica consonància fa més pobres als que esperaven enriquir-se, practica una perillosa política aranzelària que ens va a costar un ull de la cara, deporta a qui pot (ara també podrà fer-ho als nascuts al país després de decidir-ho el Tribunal Suprem), se n’ix de determinades organitzacions solidàries amb els més dèbils (amb la conseqüència immediata de milions de morts que mai no van a eixir en els telediaris), prolonga la guerra a Europa per no contradir Putin (el seu altre ego), traça un nou escenari en el vesper àrab-israelià (permetent el genocidi palestí, ara amb la col·laboració d’una agència de caràcter privat encarregada de repartir en comptagotes els queviures), imposa una contribució exorbitant als seus socis de l’OTAN (la qual, de fer-se algun dia efectiva, els convertirà de facto en economies neoliberals)… Tot un rosari de calamitats i en menys de mig any, el que mai no s’havia vist.

El pitjor de tot aquest reguer de malifetes és que ningú el va veure vindre als EUA, en particular els demòcrates emmirallats amb els Clinton, els Obama o els Biden i la seua colla d’influència, tan moderns i progressistes ells que oblidaren que l’Amèrica profunda també compta, eixa que potser no sap ni l’importa que hi ha més terra que la seua més enllà dels oceans, que no desitgen saber de ningú més que d’ells, que són supremacistes, que volen portar i usar armes… que necessiten, al remat, d’algú que els daure la píndola en algun moment (encara que acabe enganyant-los com els anteriors) amb allò del “Make America Great Again”, sacsejant la bandera, l’himne patri mentre els promet una terra promesa que mai no arribarà tampoc. Menut drama.

Després d’acabar com acabà la I Guerra Mundial i, més avant, de la solsida de 1929, la llavor del mal ja estava sembrada: el feixisme i el nazisme, abans ho fou el comunisme. Moviments que no arribaren a quallar als EUA perquè Roosevelt acabà amb ells a les primeres de canvi, a pesar de no voler involucrar-se directament en la II Guerra Mundial, almenys fins 1941 després de l’atac japonés a Pearl Harbour. Tanmateix, malgrat guanyar-la i encimbellar-se com a primera i indiscutible potència del món, el racisme, l’ús de les armes i l’imperialisme capitalista han seguit sent monedes d’ús corrent en la seua idiosincràsia. Al capdavall, alguns dels trets que -amb altres més- han mamat des del naixement tipus com Trump, qui encarna com a pocs el vertader somni americà, aquell que sols está a la mà d’uns pocs privilegiats, com s’encarrega de recordar-nos a base de bastonades on més fa mal.

Començava la dissertació confessant la meua insignificant petitesa en el món de la informació i l’opinió, però em fa gràcia recordar ara i ací algunes de les declaracions dels que no són com un servidor, per tant periodistes coneguts i admirats, que deien que si era borderline, que no estava capacitat, que el tombarien en el primer mandat, que estava acabat, que acabaría en presó, que… Fins arribar al present i comprovar com no una sinó moltes coses estan fallant perquè un personatge tan megalòman com destarifat com el novaiorqués campe pels seus respectes amb total impunitat i, el que és encara pitjor, sense el rebuig i l’oposició frontal ciutadana des del seu país com també des d’altres parts del planeta, sobretot Europa, temorosa de la rabieta de torn d’un malcriat en l’abundància, els orígens del qual no estan precisament entre els indígenes americans.

Trump, que no ha dubtat en apropiar-se interessadament de les paraules de personalitats com Martin Luther King, bé podria entonar triomfant allò de “I have a dream: Make America Great Again”, i vaja que ho está fent, començant per ell i la seua parentela.