IMAGINEM PER UN INSTANT

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

D’acord amb la tendència engegada, no fa falta ser molt perspicaç per imaginar un futur a curt termini en què la ultradreta estiga cogovernant en bastants autonomies -cada volta en més- i ho faça també a Madrid, on a La Moncloa residisca un tal Feijóo i en un ministeri, posem per cas, ho faça un tal Abascal. President i vicepresident flamants alhora del govern de l’estat. Imaginem que, prèviament -com a hores d’ara esdevé autonòmicament-, les converses per a formar l’executiu s’hagen allargat més de l’habitual per allò de que els ultres marquen les principals línies d’actuació del partit més votat en unes passades eleccions.

Imaginem per un instant, Feijóo satisfet per haver aconseguit un antic repte i haver vençut Sánchez (el dimoni que vist de Prada), el seu antagonista per antonomàsia, investit dels poders que el càrrec li confereix, viatjant en el Falcon o en mitjans de transport vedats  al comú de mortals, en eixides a Brussel·les o de visita oficial on calga, tractant de tu a tu a altres líders internacionals, inclús -per què no- convidat d’honor de Trump a la Casa Blanca, on rebre la seua efusiva felicitació daurada no sense recordar-li el tema dels aranzels i, clar està, que Espanya ha de contribuir amb el 5% del PIB per al manteniment de l’OTAN (resant perquè no li demane, de bestreta, les Balears o les Canàries, ves a saber) . Imaginem a Abascal traient pit, encara que els EUA del magnat renegue del castellà (què dic, de l’espanyol!) i continue la croada antillatina. Imaginem a aquests dos trump(ellots) desfent-se ufans de la resistència de l’anterior president mentre abracen a l’uníson la desfeta de la socialdemocràcia al país i accepten ser definitivament vassalls de la desraó més contumaç.

Imaginem els retalls que ambdós trauran en la motxilla si s’ha d’acontentar la voracitat sense límits del líder del món lliure -com l’anomena Ayuso en conferir-li, amb indissimulat orgull papanata, la medalla de Madrid. Imaginem, en sintonia amb altres governs ultraconservadors (fatxes, en diríem) de la UE, acordar eixir-se’n progressivament d’ella mitjançant brexits a la carta, renunciant a la lliure circulació de persones i mercaderies, la moneda única, les generoses subvencions europees…

Imaginem l’eliminació d’autonomies, fins i tot de la Seguretat Social i la implantació de pòlisses privades caríssimes per asseguradores que cotitzen en borsa perquè el sistema públic es suplante per un altre de privat on prime la llei del que més té, hospitals privats per públics, l’educació elitista per la de qualitat que arriba a tothom, l’eliminació del benestar social als que més ho necesiten, la privatització de les carreteres, sobretot autopistes i autovies, l’acomiadament de funcionariat… De les pensions, millor no dir res. Els pensionistes d’ara no saben el que tenen, però els que vinguen al darrere van a saber què és el pa de dolor.

Per un moment, s’ho imaginen? No és una distòpia, tampoc ciència ficció, és la crua realitat a mitjà i llarg terminis del que succeirà si no se’ls para els peus a aquest binomi que, amb altres estrets col·laboradors necessàris per tots coneguts, pretenen portar-nos directament pel carrer de l’amargura, veritablement la llibertat de què parlen. Que això no pot passar, diran els seus defensors a ultrança i col·laboradors necessàris; per a mostra un botó, un botonet si volen: Xile. Un país poc poblat i prou ric en què les elits, en connivència amb la CIA dels EUA, perpetraren un terrible colp d’estat fa poc més de mig segle perquè mai no fora socialdemòcrata i sí un obedient satèl·lit neoliberal, fins al punt de ser el més fidel seguidor dels nordamericans. La diferència és que ací, com a la resta d’Europa, no farà falta cap colp d’estat perquè l’enemic ja está treballant des de dins des de fa anys a ple rendiment per a alinear-se amb eixe capitalisme brutal, finiquitar la socialdemocràcia i, de passada, la UE per fer d’una mancomunitat d’estats solidaris un mosaic de països aïllats i debilitats a mercès d’americans, russos i xinesos. Països menuts, atemorits i cada vegada més autàrquics, o el que és el mateix més indefensos i pobres.

Eixe és el futur que ens espera a tots plegats si no aturem democràticament aquesta onada ultra en forma de tsunami que està a punt de fer col·lapsar Espanya, Europa i més enllà de les seues realitats. No és un avís a navegants, és una amenaça real.