LA BATALLA DEL CODOLAR
Albert Ferrer Orts
Universitat de Valencia
Poques han estat les referències a aquest conflicte militar que tingué lloc entre els termes municipals de Puçol i de Sagunt el 27 de febrer de 1412, fa poc més de 614 anys, entre els partidaris del comte Jaume II d’Urgell (Balaguer, 1380-Xàtiva, 1433), gendre de Pere IV d’Aragó i cunyat del seu fill Martí, i els de Fernando el d’Antequera (Medina del Campo, 1380-Igualada, 1416), fill de Juan I de Castella, alhora que infant i regent del regne castellà; candidats ambdós al ceptre catalanoaragonés després de la mort sense descendència directa de Martí I l’Humà. De fet, fou un dels enfrontaments més dramàtics de l’Interregne (1410-1412), els quals no cessaren fins el setge de Balaguer i la rendició del comte d’Urgell (1413), posterior al Compromís de Casp i la proclamació del pretendent forà com a nou monarca aragonés (28 de juny de 1412). És a dir, la fi del Casal de Barcelona i l’inici del llinatge Trastámara des de 1412 fins a 1516: Ferran I d’Aragó [vegeu la imatge de capçalera], Alfons V el Magnànim, Joan II d’Aragó i Ferran II el Catòlic.
En realitat, una batalla anomenada del Codolar, precisament perquè hagué de desenrotllar-se a prop de la platja, on els codols es mesclaven amb la sorra marina, no lluny de la Marjal dels Moros i del Grau saguntí. En la qual s’enfrontaren els partidaris valencians del lloctinent general d’Aragó encapçalats pels Vilaragut i les tropes castellanes del d’Antequera acompanyades per aragonesos i pels també valencians dels Centelles. Una fita bèli·lica que evidencià el fracàs de la diplomàcia entre ambdues faccions a Sagunt, en què hi participaren, entre d’altres, el cavaller i donat de Portaceli Francesc d’Aranda i el bisbe de Barcelona i que, seguint els relats contemporanis com el del capellà Melcior Miralles, ocasionà milers de morts, sobretot en el bàndol urgellista, al remat la facció vençuda, i en què va perdre la vida el governador de València Arnau Guillem de Bellera, al qual li tallaren el cap i enfilat en una llança fou portat per un fill seu en senyal de derrota. Segons Miralles: “En lo dit any de M.CCCC.XII, disapte aprés migjorn, a .XXVII. de febrer, fonch vençuda la host de València per mossén Bernat de Centelles e cavalés de Castella e de València e gent de Morvedre, hon morí en Guillem de Bellera, visrey de València, e foren morts més de .M. hòmens de València e molts presos, qui s’agueren a rescatar. La batalla fonch prop la mar, entre Morvedre e Puçol, al Cudolar” (Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, ed. a cura de Mateu Rodrigo Lizondo, Fonts Històriques Valencianes, 47, Universitat de València, València, 2011, p. 161).
Tanmateix, segons unes altres fonts contemporànies a la fita armada consultades pel Dr. Rodrigo Lizondo, la quantitat de víctimes arribaren a 2.000 i fins i tot a 3.000 si atenem la carta dels jurats valencians datada el 15 de setembre de 1413: “(…) per rahó de la batalla del Codolar, són stades mortes bén IIIm persones de la dita ciutat (…)”, informació avalada més tard per Zurita.
Si un miler de combatents ja ens semblen molts, al voltant de tres mil morts en són el triple, tenint en compte que la població del cap i casal rondava els 50.000 veïns, ja que la desfeta militar pogué afectar entre el 2% i el 6% dels seus hòmens. Al capdavall, una derrota en tota regla de la capital del regne que, sens dubte, condicionà el sentit del vot dels electors a Casp, on votaren favorablement al candidat castellà tant el dominicà Vicent Ferrer [vegeu la imatge de la capçalera], com els cartoixans Bonifaci Ferrer i Francesc d’Aranda -els dos primers com a valencians, el tercer com a aragonés. Tots tres molt pròxims al papa Benet XIII [vegeu la imatge de capçalera], qui també veia a l’infant castellà com la millor opció per a coronar-se a Saragossa.
A La Fresneda/Freixneda (Terol) s’eleva una creu gótica refeta, anomenada del Codolar -terme inexistent en aragonés- que bé podria referir-se a la batalla esmentada. Sobre el per què de la seua ubicació en un lloc tan allunyat del de l’enfrontament militar podria explicar-ho el fet que Francesc d’Aranda fou beneficiari d’unes propietats molt properes a la població aragonesa, al capdavall el possible impulsor del monument en commemoració de la victòria com a partidari del bàndol trastamarista