LA IMATGE ACTUAL DE VALÈNCIA: ENTRE POSTALS I CROMOS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
L’altre dia, a l’endemà de la inauguració de la Fira del Llibre de València que era dissabte, vaig aprofitar per deixar-me caure pel Museu de Belles Arts perquè feia un dia esplèndid i em venia de pas abans d’endinsar-me en Vivers a participar de la festa anual dels escriptors, editors i lectors. Com és habitual, a migdia el museu estava amb poca gent. Després de recórrer-lo amb la meua neta -que era la primera vegada que el visitava amb poc més de tres anyets-, i com a cloenda, anàrem a veure els Sorolla situats en la tercera planta. Serien poc més de les 13h i en la sala no hi havia ni cinc persones en total, la major part membres de la meua família. ¿Només una anècdota?
El que conte no tenia cap relació amb el viatge del MH Mazón a Nova York, el qual desconeixia absolutament en aquell moment, més encara la seua parada a l’Hispanic Society of America per a negociar una possible cessió de l’obra que la institució nordamericana conserva del pintor de la llum. Però en el fons, assabentat de la notícia a posteriori, sí que ve a conte el que he referit, especialment pel cansament que va experimentant-se del pintor i de la seua obra en una ciutat gairebé obligada a consumir-los ad infinitum. Una sobrexposició tan interessada com innecessària que va en detriment -proporcionalment parlant- de la valoració que fins fa poc es tenia tant de l’autor com de les seues pintures.
De fet, des que la Generalitat anunciara que 2023 anava a ser l’Any Sorolla, coincidint amb el centenari del seu traspàs, sembla que seguim instal·lats en el dia de la marmota. L’obra de Sorolla continua cotitzant-se a l’alça en les cases de subhastes (veurem fins a quan a aquest ritme), segons informen els diaris, la seua casa-museu a Madrid està en procés de remodelació i Blanca Pons Sorolla, com no, segueix encantada de la vida amb aquest perenne revival. Com deia Rafael Tormo molt encertadament, el panorama artístic valencià és monocrom per l’allargada ombra que Sorolla segueix projectant des de les institucions.
Una malaltia congènita pròpiament valenciana, la qual s’ha intentat inocular a la resta de l’Estat a manera de pandèmia per activa i per passiva. Un greu pecat ací que no passa de venial en altres indrets, sobretot als territoris que manifesten personalitats més definides i, per tant, majorment protegides contra aquesta mena d’epidèmies carregades d’obsolet component polític. Cosa que ja denunciàrem fa divuit anys amb motiu de la mostra ‘Visión de España’, la qual va sufragar íntegrament la Bancaixa de José Luis Olivas, l’expresident de la Generalitat. “Això ho pague jo”, ¿recorden els gags de Xavi Castillo? Doncs, això mateix.
En plena efervescència dels efectes col·laterals ocasionats per la DANA fa sis mesos, se’ns despenja de bell nou un emissari qualificat de la Generalitat per a ¿negociar
la possible arribada al cap i casal de més obres del pintor? Una operació de màrqueting putrefacte i malèvol disfressada d’art que, de quallar, ens tornarà a costar una nova milionada d’un erari públic exhaust quan la ciutadania encara espera asseguda el remei als seus greus problemes des del 29-O.
Sorolla algun dia morirà per tercera vegada, però d’èxit: físicament ho feu el 1923, figuradament el 1930 i, ara mateix, si quallen els plans de Carlos Mazón, una pròrroga amb respiració assistida des del llunyà 2023. El que no sabem és fins a quan durarà l’estrella del pintor a aquest ritme de sobreexplotació expositiva contra tota lògica i trellat.
Un panorama que retrata el Consell i, de pasada, ens retrata també a tots plegats com una societat generalment immadura, en una bona part també perplexa, del que són capaços els nostres representants creguent-nos idiotes,
Entre les celebrades postals de Sorolla i els cromos del Prado desplegats a hores d’ara als Vivers, complementant les casetes de la fira, sempre ens quedarà el Museu de Belles Arts, però per a ignorar-lo a consciència. L’ùnic contenidor cultural valencià que, veritablement, custodia una bona part de les essències artístiques valencianes (incloent-hi don Joaquín) a través d’un notable conjunt de peces originals, en alguns casos úniques en excel·lència. El mateix a què solem donar-li l’esquena amb massa freqüència per a desgràcia individual i col·lectiva.