LA LLAVOR DEL MAL
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
No cal ser massa exhaustius per poder trobar l’origen de determinats comportaments humans, sobretot pel que fa a l’acceptació o no en una societat concreta d’altres individus aliens a ella, tant si aquests darrers són els que es desplacen majoritàriament com si l’acció es produeix a l’inrevés. Un exemple clàssic del primer cas és el que, des de fa anys esdevé a Occident, principalment però no en exclusiva, un altre, diguem-ne de caire històric, el representarien els episodis de conquestes, colonitzacions i evangelitzacions. El que esdevé avui a Amèrica del Nord i Europa, posem per cas, és l’altra cara de la moneda quan el Vell continent s’expandí per la resta del planeta. En ambdós casos, receptors i visitants -per anomenar-ho d’alguna manera-, arriben a mostrar-se força intransigents en sentir-se superiors (supremacistes, si se vol) i, per això mateix, consideren a uns (forans) i altres (indígenes i, per descomptat, esclaus) inferiors per naturalesa. Situació aquesta darrera que, com hem esmentat, es repeteix en tota la resta de continents descoberts pels europeus.
De la moneda, doncs, ens quedaria el perfil o costat, el qual representaria casos com els dels gitanos, els pàries, els jueus, els bosnis, els tutsi, els rohingya o els palestins, entre altres més; sense oblidar diversos tipus de marginacions de més baixa intensitat com el que representaren en el seu dia els xarnegos o els xurros, tant a Catalunya com al País Valencià.
Com veiem, sense filar massa prim, la conflictivitat ha estat la norma, malauradament, un statu quo que té uns precedens molt llunyans, prehistòrics probablement, quan l’homo sapiens sapiens eixí d’Àfrica i començà a espargir-se pel món i consolidar societats a mesura que anaren quedant sols per la desaparició dels neanderthals i, prou més tard, engegaren allò que coneixem com l’antiguitat i les primeres civilitzacions i, a conseqüència seua, els primers imperis coneguts.
En el pecat portem la penitència, que és com dir que som matèria i esperit o brutalitat dissimulada per una humanitat sempre insuficient que, depenent del nivell cultural i del domini dels instints més primaris, condueix a escenaris com els abans esbossats o els que revifen ara a Torre Pacheco, els quals ocupen generosament gran part de la càrrega informativa diària, sovint sense altra missió que atraure l’audiència i retransmetre seqüències impactants gens edificants, per cert. En altres paraules, un episodi de violència entre altres més quotidians sempre latents convertits en vàlvules d’escap d’un sector de la societat disconforme amb la multiculturalitat que pareix enyorar règims tenebrosos i temps veritablement difícils viscuts en primera persona pels seus majors encara presents, quan eixe ‘ordre’ que inconscientment reclamen xoca frontalment amb els valors que consagra la democràcia i, més encara, el trellat. Eixe sentit comú que esdevé el menys comú de tots.
Tornant a la localitat murciana i abans inclús, com recordava fa uns dies Joan-Carles Martí, a Aldaia, ben a prop, flac favor fan partits com els dretans per mitjà dels seus idearis, pactes, accions i declaracions perquè la normalitat siga la norma i no la intransigència, més o menys manifesta/latent segons es tracte de VOX i PP. A més, clar està, del concurs entusiasta d’impresentables com Alvise Pérez (recordem l’oprobi que representen els més de 800.000 vots que avalaren la seua cadidatura europea) i tota una constel·lació de bàrbars indocumentats espargits pertot arreu, entestats en sembrar el caos apel·lant a consignes extemporànies, d’ultratomba en diríem. Per acabar, i com a mostra una imatge, ha quedat per a la història la instantània que retratà Feijóo i Abascal per separat amb Netanyahu, el genocida que sol·licita amb vehemència el Nobel de la Pau per a Trump. Precisament, qui culpa els immigrants dels mals del país i per això els ha declarat la guerra, a més de voler convertir Palestina en un resort, tal qual esdevé la costa espanyola farcida de turistes estrangers, aixó sí amb pedigrí, encara que molts d’ells es comporten com autèntics salvatges a canvi d’unes divises, salconduit indispensable per ser considerats ‘dels nostres’. Al capdavall, símptomes tan evidents com visibles d’una malaltia congènita: la llavor de la maldat tristament institucionalitzada.