L’AMENAÇA, SEMPRE LATENT, DE LA GUERRA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
No cap dubte que l’espill en què es reflecteix la política exterior nordamericana és la de la República i l’Imperi romans, salvant les distàncies, clar està. La grandesa de Roma i la seua llengua permeen les acadèmies militars i, en conjunt, el poderós exèrcit dels Estats Units d’Amèrica. Prèviament a això, ho feren les grans institucions polítiques i administratives de l’estat i dels seus estats federals, vegen si no els capitolis que s’estenen des de Washington DC fins a la capital del més remot estat, en què aquell classicisme dels llatins pren cos de la mà de l’historicisme, sobretot dels del segle XIX en avant. Magnífics edificis en què resideixen l’esperit de la Constitució i el sistema democràtic més antic del món, a pesar de Trump.
Des que els EUA decidiren donar un pas endavant per a assolir les rengles del món, és a dir, ser un imperi, han passat cent vint-i vuit anys, avançant-se a Roma alguns segles, encara que la ciutat del Tíber va prolongar el seu poder incontestable més de sis segles. Sengles potències en eres diferents que van imposar el seu poder omnímode mercès als seus exèrcits de marines i legionaris, respectivament, i el seu desplegament al llarg i ample de la geografia. En el cas dels romans, al voltant de la Mediterrània, fins a les Illes Britàniques, la Gàlia, Germània, la Dàcia, el mar Negre i Pàrtia; en el dels estatunidencs a través d’unes cent-vint-i-huit bases militars disseminades en més de cinquanta països, sense comptar altres tipus de destacaments menors espargits pertot arreu.
La magnitud d’uns i altres, salvant els dos mil·lennis que separen ambdós colossos, és prova fefaent d’una voluntat fèrria per controlar tot allò que consideraven necessari per a medrar i beneficiar-se’n de seguir sent perpètuament els referents a què seguir. Clar que això no contradiu que no tingueren rivals, més o menys localitzats i resistents, i també hi hagueren altres imperis, pròxims o llunyans. En eixe sentit, avui, els EUA encara concentren bona part d’un imperi mundial per mitjà de les seues bases, estratègicament situades perquè la logística militar i armamentística siga possible a tota hora, més encara quan esclata determinat conflicte. Caps de pont, a manera de vasos comunicants, que els permet intervencions ràpides i contundents amb el recolzament de la seua flota insuperable.
És, exactament, el que ara mateix veiem a Iran i prèviament a Veneçuela o qualsevol altra intervenció punitiva. Uns ho fan amb tecnologia punta, els romans gràcies a les calçades, els campaments espargits pels seus dominis i una armada imponent. Res nou sota el sol, en diríem.
Potències militars que també tenien els seus aliats, la qual cosa facilitava sobre manera exercir el domini i estendre el poder, tant des de Washington DC com des de la mateixa Roma. Com ara mateix esdevé amb Israel, en primer lloc, i molts dels estats de la península Aràbiga, en bombardejar diverses ciutats iranianes, com en altre temps envair Iraq o Afganistan.
Tanmateix, eixe poder imperial no sempre se n’ix amb la seua i, en ocasions, recula després d’intentar sotmetre estats, perquè una cosa és bombardejar i una altra controlar sobre el terreny, com esdevingué amb els veïns d’Iran o, fa més temps, a Vietnam, en què la sagnia fou considerable. L’èxit total mai no està garantit, però sí l’amenaça i l’acció.
Iran està aïllat, més encara en atacar bases americanes en alguns països àrabs com a resposta, Israel segueix colpejant el món musulmà i apoderant-se del tot del reducte palestí amb el vist i plau dels EUA, mentres que ningú garanteix que aquest statu quo acabe amb el règim dels aiatolàs ni amb la seua guàrdia revolucionària ni tampoc amb els grups armats a què dona suport i financia en la regió. La qual cosa vol dir que serà el poble iranià el que patirà la guerra, com abans patí cruelment la intransigència dels seus actuals líders, en el poder des de 1979. Al remat, l’amenaça, sempre latent, de la guerra, dissortadament.