LES PRIMERES OBRES CONEGUDES DE MIQUEL ÀNGEL, GENI DEL RENAIXEMENT, EL CODEX ESCURIALENSIS I VALÈNCIA

Estefania Ferrer del Río i Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Fa uns pocs anys, en 2019, l’exdirector de les Galeries Nacionals d’Escòcia, Sir Timothy Clifford (1946), anuncià el descobriment de la primera obra atribuïda a un encara adolescent Michelangelo Buonarroti (1475-1564), un dibuix anomenat “L’home sentat”, executat probablement quan el geni italià comptava amb uns quinze anys. El dibuix sobre paper en qüestió, rebatejat després com “L’estudi de Júpiter” (220×153 mm) [vegeu la primera imatge de l’encapçalament] i adquirit a França en 1989 com anònim per un col·leccionista britànic desconegut, va inspirar-se en una escultura marmòria romana: “Júpiter entronitzat”, segle II dC (actualment refeta, al Museu Nacional Arqueològic de Nàpols); la qual, en les acaballes del segle XV, formava part de la col·lecció del comerciant Giovanni Ciampolini a Roma. Tanmateix, el primer historiador de l’art que proposà la possible autoria fou el nordamericà Miles Linwood Chappell (Norfolk, 1939), sent recentment exposat en la mostra ‘El triomf del cos’, realitzada al Museu de Belles Arts de Budapest a mitjans de 2019.

Una opinió, la de Clifford, confirmada a posteriori per altres especialistes, quan el jove de Caprese (Arezzo) formava part del taller dels germans Ghirlandaio a Florència, al qual estaba vinculat des de 1488. El prestigiós obrador on, sens dubte, degué de realizar la seua primera escultura coneguda en forma de baix relleu, la ‘Madonna de l’escala’ (marbre, 57×40 cm, Casa Buonarroti, Florència), inspirat al seu torn en l’esmentat dibuix i datat en aquells moments inicials [vegeu la segona imatge de l’encapçalament].

Que sapiguem, el jove Buonarroti no havia visitat encara la ciutat eterna quan presumiblement realitzà aquest dibuix, executat amb tinta marrona de dues tonalitats (alhora que l’escultura a base de la tècnica de l’stiacciato referida), ara en el mercat de l’art a través de la Simon Dickinson Gallery londinenca aprofitant la Biennal Internacional d’Antiquaris a Florència, i amb dos milions d’euros com a preu d’eixida quan se subhaste,.

Arribats ací, ¿què tenen a veure amb València aquestes obres tan celebrades per ser tinguts com les primeres conservades que van eixir de les mans del futur geni de l’art universal? ¿Què les fa particularment tan especials quan Buonarroti mai visità la península ibèrica, ni gairebé hi ha rastre en ella de la seua obra?

La resposta potser estiga en que un corpus de dibuixos quatrecentistes italians anònim, anomenat Codex Escurialensis (ca. 1480-1491-1500) -estudiat amb cura per Margarita Fernández- formava part de la nodrida i excepcional biblioteca de Rodrigo de Mendoza (1468-1523), marqués del Cenete i senyor d’Aiora. entre altres senyorius valencians i a Guadalajara, alhora que fill primogènit del gran cardenal Mendoza, qui, arribat d’Itàlia en la primavera de 1506, pogué fer-ho amb els Hernandos, els pintors castellans que s’encarregaren de pintar magistralment les dotze escenes de les portes del retaule major d’argent de la Seu, a punt de cloure’s, entre 1507 i 1510.

[Efígie de Rodrigo de Mendoza en la seua tomba a València]

Després de l’experiència renovadora dels frescs de l’absis de la catedral de València (1472-1481), realitzats per Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano en un ambient artístic tardo-gòtic de caire flamenquitzant, el programa dissenyat per Fernando Llanos i Fernando Yáñez de Almedina (els Hernandos) tornava a portar a l’altar major de la Seu una nova bufada d’aire fresc mediterrani, en aquest cas en particular -mitjançant els seus peculiars estils- la influència de Leonardo da Vinci, Filippino Lippi, Domenico Ghirlandaio, Luca Signorelli, Andrea del Castagno, Pietro Perugino, Raffaello Sanzio, Antonio Pollaiolo, Bramantino, Giorgione, Sandro Botticelli, Albrecht Dürer, Michelangelo Buonarroti, Pietro Vanucci il Perugino, Andrea Mantegna… (segons F. Benito, J. Gómez Frechina i P. M. Ibáñez). Sobretot, l’empremta del primer d’ells, ja que se sap que un dels pintors castellans (anomenat Ferrando Spagnuolo) col·laborà en la materialització de la “Batalla d’Anghiari” del de Vinci, per al Palazzo Vecchio florentí, en competència amb Buonarroti i la seua “Batalla de Cascina”, obres que quedaren inconcluses per la sobtada marxa d’ambdós genis en 1506.

Qui i com pogué traure el conegut Codex Escurialensis a València no deixa de ser una raonable especulació. La lògica dels esdeveniments ens diu que pogué fer-ho el propi marqués -consumat bibliòfil, col·leccionista, amant de l’arquitectura, introductor del renaixement a la península des de La Calahorra granadina i heroi reialista de la Germania- o, potser, els mateixos Hernandos, que també havien conegut estretament Lippi (mort en 1504) entre d’altres reputats col·legues, perquè en l’obra de sengles artífexs des que arribaren a la capital del Túria prenen cos molts dels dibuixos representats en l’esmentat còdex. Circumstància fins ara totalment desconeguda, en creure’s que, després de servir de model en alguns dissenys de la fortalesa-palau andalusa quan intervingueren pedrapiquers genovesos com Michele Carlone (1509-1512), el corpus havia tornat a València desconeixent-se la seua influència en l’art i l’arquitectura locals posteriors. El famós llibre de dibuixos no torna a ser visible fins l’inventari fet a la mort de l’aristòcrata, esdevinguda al palau arquebisbal de València el 23 de febrer de 1523. Obra que, després de passar d’unes mans a unes altres suposadament (Mencía de Mendoza i Diego Hurtado de Mendoza en última instància), fou adquirida per Felip II en 1576 i dipositada fins avui mateix en la biblioteca del monestir d’El Escorial.

La peculiaritat que enllaça els primeres obres de l’immortal Michelangelo Buonarroti amb el Codex Escurialensis, i, per consegüent, amb València, és que eixos dissenys primigenis (sobretot el dibuix) són gairebé un calc -si ens permeten l’expressió- del dibuix que pren cos al seu foli 56r. La qual cosa podria indicar, com a hipòtesi plausible, que el jove de Caprese poguera copiar-lo en el taller dels Ghirlandaio mentre es formava com a pintor i, després, basar-se en ell per a executar el baix relleu.

[Júpiter entronitzat’, Codex Escurialensis]

Tenint en compte que el corpus és anònim i potser obra de diverses mans al llarg del temps (entre elles les de Domenico Ghirlandaio i Filippino Lippi, segurament), com delaten la varietat de dibuixos i les diferents marques del paper emprat -com assenyala Fernando Marías-, no seria d’estranyar que Buonarroti poguera inspirar-se en ell o en un fragment seu -en aquest cas, en “Júpiter entronitzat”-, atés que és obra molt més madura i refinada que la de l’aprenent. L’única diferència formal rellevant que hi ha en el resultat final és que el jove autor acaba la figura afegint un bust esbossat que no hi era originalment. Es confirmaria així la informació de Giorgio Vasari, segons la qual l’aprenent va aprendre mitjançant els dibuixos del mestre.

Tot açò ve a confirmar definitivament el que ja portem temps reivindicant: València, a través de la seua catedral metropolitana, fou la porta d’entrada del primer renaixement pictòric italià a la península ibèrica en diverses fases (com agudament sentencià Miguel Falomir), una mena de nova Florència a la Corona d’Aragó en la plenitud de la seua maduresa i riquesa cosmopolita, tret que ací fou abans el renaixement que l’humanisme contràriament que a Itàlia. La imatge s’anteposà al pensament, encara que al regne de València el col·lectiu artístic no gaudí del reconeixement dels seus col·legues transalpins, ni tan sols passada la Germania. Circumstància que patí en pell pròpia Joan de Joanes, el pintor més important i influent del renaixement espanyol, format íntegrament a València sense cap necessitat de fer-ho a Itàlia, com fins fa poc es defensava amb certa vehemència.

En resum, el dibuix i, en segon terme, el relleu miquelangelescs ens serveixen com a leitmotiv per manifestar públicament de bell nou tot un seguit de novetats mai no referides per la historiografia clàssica del renaixement casolà, més o menys recent, fonamentades en publicacions científiques i de divulgació cultural d’un lustre ençà.