L’extraordinària col·lecció d’una noble dama humanista a València, Mencía de Mendoza

Albert Ferrer Orts i Estefania Ferrer del Río – Universitat de València

Mencía de Mendoza és la tercera volta que apareix de forma monogràfica en aquest periòdic atesa la seua vinculació amb València mentre va viure (1508-1554). Una dama de l’alta noblesa europea -com a marquesa del Cenete, comtessa de Nassau-Breda i duquessa de Calàbria- que experimentà la vocació humanista des de tendra edat i que anà perfeccionant al llarg de la seua vida, sobretot després de viure a Flandes dues llargues temporades i recalar al cap-i-casal, ciutat on havia viscut la infantesa i l’adolescència i es trobaven soterrats els seus pares. A Flandes estant començà a reunir una enorme biblioteca que arribà a més de nou-cents llibres, segons l’inventari realitzat al palau reial després de morir; però no només això sinó que adquirí o manà executar més de dues-centes pintures (entre retaules, retrats, taules, dibuixos, mapamundis…), a banda d’escultures d’alabastre, gran quantitat de tapissos i una ingent col·lecció d’orfebreria, peces antiquàries d’or i argent… Un patrimoni moble extraordinari que res no tenia que envejar al d’altres corts europees coetànies i la pròpia Casa Àustria.

Tot això, nogensmenys, hagués quedat en un altre plànol, si se vol difuminat en el context cultural de l’Europa occidental contemporània, si no és perquè Mencía de Mendoza tornà a València poc després d’enviudar sense descendència d’Henry de Nassau-Breda, bastant major que ella. L’emperador Habsburg li havia proposat maridar amb el duc de Calàbria, matrimoni que es va consumar a Aiora el 1541 i la nova parella establí el seu domicili al palau esmentat, on consta que l’aleshores duquessa manà la transformació d’algunes de les seues dependències per a poder exposar les seues excepcionals pertinences, quelcom veritablement inaudit en la llarga història de la capital del regne.

Aquesta nova etapa valenciana de la culta noble, primer amb el seu marit i virrei i, des de 1550 a 1554, novament viuda, suposà que, a banda de seguir incrementant el seu patrimoni moble i ocupant nombrosos artífexs en satisfer la seua voluntat i un gust exquisit (tal com havia fet als Països Baixos), intentara que els estudis d’humanitats tingueren major pes específic en l’Estudi General, així com el trasllat del mateix a un altre lloc de la ciutat. Acció que no pogué realitzar, encara que seguí protegint humanistes i estudiants perquè viatjaren a altres universitats. Arribats ací, se’ns fa molt difícil pensar que aquest primmirat llegat no estiguera a l’abast de tots aquells, nobles o no, que sentiren curiositat per veure amb els seus propis ulls les fabuloses col·leccions de Mencía, conjuntament –tot cal dir-ho- amb les de Ferran d’Aragó, tretes de Nàpols el 1527 i pertanyents a la nissaga que Alfons el Magnànim havia engendrat en abandonar a María de Castella.

Joan de Joanes pogué ser un dels seus màxims beneficiaris, com es pot comprovar en l’evolució de la seua pintura. Pensem que si les obres de Sebastiano del Piombo, entre d’altres més que l’ambaixador Vic tragué de Roma el 1521, ajudaren a consolidar l’italianisme dels Macip, sobretot de Joanes, la fastuosa col·lecció de la noble castellana hagué de convertir-se en una revolució, en especial als ulls sempre atents i curiosos del millor pintor espanyol del segle XVI. En particular, tenint en compte que per a Mencía havien treballat pintors nòrdics (a València consta al seu servei un tal Joan de Crevo/Creno, difunt el 1547), molts dels quals havien viatjat a Itàlia, com Bening [vegeu la imatge de capçalera: Retrat de Mencía de Mendoza. Staatliche Museum, Berlín], Cornesliszoon, Gossart, Sittow, Van Heemskerk, Van Orley, Van Schorel o Vermeyen; qui també era una fervent admiradora d’El Bosco, del qual -a través del seus seguidors- va posseir algunes obres originals i còpies. No debades, segons un inventari del 1548, es creu que aquestes pogueren arribar a catorze, malgrat que en el realitzat el 1554 el notari només n’identifica clarament una.

Mencía sentia especial devoció per El Bosco (ca. 1450-1516), com el seu primer marit i la nissaga flamenca a què aquell pertanyia. Com a esposa d’Henry de Nassau-Breda arribà a posseir i gaudir en exclusiva del Tríptic del Jardí de les delícies, ca. 1490-1500 (Museo Nacional del Prado), es sospita que pogué encarregar una còpia quan es traslladà a la península Ibèrica (“Ítem, una pintura de un jardí y molta gent que stan en lo dit jardí, pintats en lens”) –com també del Tríptic del Carro de fenc, que posseïa Diego de Guevara, amic seu i aficionat al pintor- i consta fefaentment que, a València estant, tingué algunes obres del cotitzat flamenc, entre d’altres mestres nòrdics ben coneguts.

 

Per l’inventari que es feu a la seua mort el 1554 i la subhasta realitzada el 1560, podem esbrinar-ne algunes amb escàs marge d’error. A banda del conegut Tríptic dels Improperis (Museu de Belles Arts de València), de l’entorn de Jeroni Bosc, ho fou amb tota seguretat la taula amb Les temptacions de sant Antoni abat, ca. 1515  (Museo Nacional del Prado), anomenada en l’inventari susdit: “Ítem, un retaule de sent Antoni ab la tentasió, té una arboleda y uns entorns daurats, pintat en post”, el qual adquirí el marqués de Cortes per 2 lliures i 6 sous. Noble que també es feu amb “Ítem, una pintura de un vell y una vella, y lo vell té una cistella en la mà, pintat en tela guarnida de fustam”, per 1 lliura i 4 sous, la qual consta expressament com de “Jeroni Bosch”; amb altres dues peces que, pensem, seguirien la mateixa estètica i autoria: el Tríptic de la Coronació d’espines, sant Cristòfol i sant Antoni (4 lliures i 4 sous) i “(…) un retaule de Nostre Señor despullat al peu de la creu y la Verge Maria, sent Joan y la Magdalena, pintat en post” (1 lliura, 6 sous).

Per una altra banda, arribaren probablement també a mans de Felip II les taules amb Sant Joan Evangelista i Les bodes de Canaan, encara que aquestes peces no van vendre’s el 1560; com tampoc la Torre de Babilònia que, en llenç, no trobà comprador en eixa data. Hi ha altres referències, tant en l’inventari esmentat com en anteriors, que ens fan pensar en un major nombre d’originals, còpies o reproduccions d’El Bosco que potser avui estiguen encara disseminats en col·leccions particulars i museus del món, sobretot perquè el mestratge d’aquest artista fou molt apreciat fins les acaballes del segle XVI. Un artífex a través del qual podem entendre millor la profunda immersió cultural i religiosa que experimentà Mencía quan arribà a aquelles terres del nord. Pintures que l’acompanyaran la resta de la seua vida i, en plena maduresa, al palau reial de València. Quelcom extraordinari en aquell temps i també contemplat amb ulls d’avui.

Un veritable museu que començà una altra vida en morir Mencía el 4 de gener de 1554; ja que poc després la biblioteca fou dipositada al convent de Predicadors i les seues obres d’art al de la Mercè de València. No fou fins 1560 quan el seu marmessor i hereu dels béns semovents, Lluís de Requesens i Zúñiga, comanador major de Castella, prengué possessió d’ells i, pel que ací ens interessa, tragué a subhasta les seues peces artístiques, algunes de les quals –al voltant d’una vuitantena- es veneren per un preu total de 56 lliures i 14 sous (quan, posem per cas, entre 1548-1550, el retaule major que Joanes i Requena pintaren per a l’església de la Font de la Figuera costà 300 lliures), una xifra francament irrisòria si considerem per un moment l’inventari de 1554: 48 retaules (hem de pensar bàsicament en díptics, tríptics i políptics), 64 retrats (com els d’ella mateixa, el comte de Nassau-Breda, la comtessa de Saldanya, l’emperador Carles, María d’Hongria, Francesc I de França, el príncep d’Orange, Erasme, Vives…), al voltant de 6 pintures mitològiques, 64 quadres sobre diverses temàtiques en taula i llenç, algunes pintures en paper i pergamí, mapes i mapamundis, a més de vàries escultures d’alabastre…

La seua mort disgregà per sempre els seus excepcionals béns mobles, la major part en poder del comanador major de Castella en l’orde de Santiago -futur governador dels Països Baixos-, Lluís de Requesens, com a marmessor i hereu de la difunta; mentre que el marquesat i les baronies valencianes passaren a la seua germana Maria, també comtessa de Saldanya, fins que acabaren per integrar-se en el ducat de l’Infantat. Cloïa una etapa d’esplendor difícilment igualable que situà València entre les ciutats més cultes, obertes i poroses d’Europa a pesar dels estralls que ocasionà la Germania.

Al capdavall, una poderosa i extravagant personalitat que situà València i el seu reialme, cada vegada més perifèrics en l’Imperi hispànic bastit pels Habsburg, entre els territoris més cultes mentre visqué, quasi a les portes de la Contrareforma catòlica nascuda a Trento; quan la maduresa i creativitat de Joanes eren incontestables encara que la seua solvència artística fos recurrentment imitada a la baixa per un bon grapat de col·legues –els joanescs-, que només veieren en ell l’únic mestre al que seguir.

 Paradoxalment, Úrsula Germana de Foix, reina consort d’Aragó (1506-1516) i cònjuge de l’hereu del ceptre napolità (1526-1536), volgué ser soterrada al cenobi erigit extramurs de València de Sant Bernat de Rascanya, gestionat pels jerònims en compte dels cistercencs i futur monestir de Sant Miquel dels Reis; Ferran d’Aragó (1488-1550), besnét del Magnànim, duc de Calàbria i príncep napolità, va seguir el mateix desig de la seua primera muller i convertí la nova fundació –a què vinculà el seu patrimoni en morir– en un panteó reial en què també van ser soterrades la seua mare i les seues germanes. Mentre que Mencía de Mendoza, viuda del duc i virrei de València, fou finalment sepultada a la capella reial destinada originalment a acollir les despulles d’Alfons el Magnànim. El que ens fa pensar que els primers ducs de Calàbria, ambdós d’estirp reial, hagueren de buscar un lloc adient al seu llinatge on enterrar-se atès que, prèviament, la que serà segona duquessa havia aconseguit de l’emperador la cessió de l’única capella reial edificada ad hoc en terres valencianes i que mai no va ocupar el seu destinatari ni tampoc la seua dona, Maria de Castella. Lloc, al capdavall, d’enorme significació simbòlica que culminà, d’alguna manera, el projecte que va iniciar Pedro González de Mendoza inopinadament com a cardenal i conseller àulic dels Reis Catòlics, continuà el seu primogènit, Rodrigo de Mendoza com a I marqués del Cenete, i rematà, coincidint amb la posterior integració del títol en el ducat de l’Infantat, la seua filla Mencía de Mendoza, ostentant a més el ducat de Calàbria pel que entroncava amb el mateix emperador.

Com a dona pertanyent al segle XVI, no cap dubte que la seua marcada personalitat i destacada posició socioeconòmica li feu ocupar un lloc de privilegi impensable per a d’altres dones contemporànies. El seu fou també un període en què –tret d’honroses excepcions- el criteri preponderant en les grans decisions d’Estat corria a càrrec dels homes; tanmateix, emparada en el seu llinatge, solvència econòmica i elevada cultura, es feu un lloc recognoscible allà on residí independentment de les altes responsabilitats desenrotllades pels seus respectius cònjuges en el tauler polític imperial.

Del seu periple vital destaca la seua relació intermitent amb el regne de València i la seua capital durant la infantesa, adolescència (1514-1523) i, més tard, la seua maduresa (1540-1554); dues etapes crucials en el seu viarany que forjaren i consolidaren la seua formació humanista, el seu tarannà diplomàtic i, paral·lelament, el seu poder. La seua amistat amb Vives, sobretot des de 1537 en què l’humanista residí a Breda, i el seu inacabat projecte universitari per a l’Estudi General, a més de la protecció dispensada als humanistes i estudiants valencians del seu entorn, foren fites ben ressenyables que cal sumar al seu esperit col·leccionista obert a la novetat i el luxe. Malauradament, l’ambient del cap i casal després de la Germania, propiciat per la llarga repressió duta a terme per Germana de Foix i Ferran d’Aragó com a virreis –juntament amb el desplaçament del focus econòmic a l’Atlàntic i l’ambiciosa política de Carles V–, no ajudaren precisament a que la seua empremta tingués continuïtat i que, en conseqüència, el seu llegat es diluís aviat.