ON HI ÉS LA COMPASSIÓ?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Tornen a sonar amb força els tambors de guerra -eixa xacra que mai no s’ha detingut des que l’ésser humà té consciència de ser-ho imposant-se per la força al proïsme- en forma de bombardejos (in)discriminats que no només eliminen cúpules de poder sinó que, sobretot, estenen el terror entre centenars de milers de ciutadans, les veritables víctimes innocents de la barbàrie. Els mateixos, en el cas d’Iran, que fa unes setmanes patiren una repressió brutal per manifestar-se en públic demanant un canvi de règim i, ara mateix, pateixen alhora les fatals escomeses d’israelians i estatunidencs.

Els primers abusant dramàticament d’un poder omnímode investit de dogma que desitgen perpetuar sine die, els segons perquè, a més de combatre un règim que abominen, menystenen els seus acovardits súbdits, equiparats a palestins, siris, libanesos… La prova del cotó la tenim a Gaza i, més tard, Cisjordània, llocs en què la vida dels seus naturals val exactament el mateix que la dels milions d’iranians innocents. No res.

Més enllà dels interessos dels actuals agressors, eixa és la realitat subjacent. La seua vida no és allò important a preservar i garantir, sinó el territori que habiten per la seua riquesa en minerals fòssils i enclavament estratègic. Poc importa que fa vora mig segle les seues respectives vides començaren a apagar-se lentament i que les dones quedaren totalment privades de drets bàsics en mans de religiosos intransigents i d’un exèrcit revolucionari al seu servei. Recentment, esdevingué a Afganistan i d’aquell remot país ningú ja se’n recorda. La ciutadania del qual també deu ser filla d’un déu menor, abandonada totalment a la seua dissort.

Mentrestant, l’administració nordamericana segueix arrasant tot el que es posa enmig, obviant qualsevol tacte diplomàtic, respecte als seus homòlegs internacionals i amenaçant tota veu lleugerament discrepant. Una gran bola de neu que, mentres redola, s’emporta per davant tot el que se li posa per davant. Immisericorde.

Des de la distància, observant la gravetat de la situació i el rastre de desolació que deixa al darrere a diari, el pitjor és seguir comprovant, sense eixir d’Espanya, la misèria que adorna les personalitats d’uns quants dels líders casolans. Només cal escoltar les barbaritats d’Aznar, Feijóo, Ayuso, Abascal o qualsevol descervellat de pelatge semblant per adonar-se’n que estan instal·lats en realitats paral·leles, sempre condescendents amb els culpables i sempre despietats amb els que discrepen buscant el trellat i la concòrdia. Al capdavall, posicionats amb els poderosos, malgrat que potencien la guerra, l’extermini, el genocidi, i displicents amb els que aboguen per la pau i, en definitiva, la compassió envers poblacions literalment desfetes a base de reiterats conflictes inspirats en raons purament economicistes, de les quals són beneficiaris únics un grapat de multinacionals i els seus màxims accionistes.

No soc correligionari de Sánchez, tot no ho fa com caldria i no m’agrada el poder de què s’envolta en el seu partit, on tres de les seues apostes personals (Ábalos, Santos Cerdán i Salazar), en ser molt pròximes i amb càrrecs notoris en la seua organització interna, estan en la corda fluixa; però, en comparació a la morralla que li fa oposició quotidianament, què volen que els diga, el president del govern no té rival i sobra qualsevol tipus de possible comparació. Ni tan sols injuriat greument des que accedí a La Moncloa -l’única forma que els seus rivals empren per a soscavar-lo-, la seua estela queda a anys llum d’aquells que, a més, decidiren ser abans vassalls de Trump a servir lleialment al poble que representen atenent les seues necessitats diàries reals, amb l’agreujant del despreci que demostren envers els que directament pateixen la fúria destructora dels seus propis governants o dels vertaders senyors de la guerra per tothom coneguts. On hi és la compassió?