PAGA LA PENA?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Seguim comprovant tots plegats com se les gasten dreta i ultradreta a diari tant en la cambra baixa com en els distints parlaments autonòmics: negant, insultant i, ara també, amenaçant. Com, de forma simultània, veiem com segueix actuant la Justícia en els casos de Mònica Oltra, Begoña Gómez i la Kitchen, o el ja jutjat pel que fa al Fiscal General de l’Estat (on, curiosament, el presumpte defraudador fiscal -o confés, si atenem el seu advocat defensor- és encara en el llimbs). En veritat, realitats paral·leles que ens segueixen mostrant preocupants vasos comunicants tants anys després de la Transició, quan tots els seus actuals protagonistes polítics i judicials o eren adolescents i xiquets o encara no havien nascut. És a dir, alguns havien rebut una educació franquista en accedir a la universitat i altres feien l’EGB, mentre que la resta encara no havien estat engendrats pels seus respectius pares.

Se pot ser de dretes, a mi m’agrada més això de conservador, i estar lliure de tares respecte a altres opcions ideològiques, com a mínim tan vàlides com les seues. El que no és de rebut és practicar la política i interpretar la llei -segons el cas- per a castigar a l’oposició de forma immisericorde, ratllant la violència parlamentària, i beneficiar o perjudicar els presumptes sospitosos, exculpant-los o incriminant-los quasi d’ofici, en les instruccions i durant els judicis.

És palés una mena de franquisme sociològic vigent encara i de major durada que el que va representar en l’exèrcit i les forces i els cossos de seguretat de l’estat en el seu dia, la qual cosa -en perdurar tant de temps després contra natura– ens fa qüestionar, almenys això, quin tipus de polítics i de jutges segueixen ancorats en ell i com ha afectat a la salut democràtica de l’estat fins ara. Qualsevol que estiga mitjanament informat pot adonar-se’n sense gaire esforç d’aquesta pervivència en com actuen determinades formacions polítiques d’acord amb els interessos que defensen, tant com en l’àmbit judicial en què no deixen de reproduir-se les mateixes accions, mimèticament en diríem.

I així seguim, veient com uns criminalitzen fins la sacietat la immigració, els uns perquè forma part del seu ideari, diguem-ne conservacionista, els altres perquè necessiten de la seua aquiescència per a poder governar a Extremadura i Castella-Lleó, on de res els val ser la força més votada (com al conjunt de l’estat), com a signe suprem de debilitat interna. Els primers s’encaren desafiants si fa falta amb la presidència del parlament, encara que qui ho feu materialment ¡és jutge de professió!, mentre que els segons diuen no haver vist res, practicant la ceguessa induida per allò de no eixir-se’n del guió si volen governar en sengles autonomies. En fi, un despropòsit majúscul, per no seguir amb les seues respectives directrius en política internacional, entre obertament contradictòries i sempre covards al costat del més fort, desquiciat i salvatge.

¿Paga la pena tanta misèria acumulada, tanta reverència i genuflexió amb els veritables senyors de la guerra i el genocidi, instigadors a més d’una crisi económica mundial sense precedents, per una altra banda contraris als interessos dels seus votants?