QUAN NOMÉS HI HA UN VALENCIÀ, EL DE TOTS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
No he tingut l’oportunitat de signar el manifest pel valencià que han subscrit mig miler d’escriptors de la terreta. En realitat, ningú m’ha convidat a fer-ho, al que afegiria tot seguit que tampoc soc un escriptor de soca-rel. Per tant, comprensible la meua absència insignificant en tan important demostració de valenciania i estima per la principal senya identitària, innecessàriament menystinguda per autèntics sabocs que malden per entrar al llibre Guinness del rècords, en aquest cas de la incúria. Perquè, després de les malifetes de Mazón, Barrera i Rovira atemptant directament contra l’autoritat i el finançament de l’AVL i la forma en què cadascú parla i escriu valencià, tan rica i diversa com la pròpia societat.
Amb l’excusa pelegrina d’apropar-lo al poble (¡?) -suposem que cap altre més que el valencià-, aquests profetes del no res, mediocres com ells mateixos, coents fins a dir prou, en fi, botafalles indocumentats, tenen la barra de descendir a les profunditats de les seues pròpies misèries defensant que la llengua ha de ser la que empra habitualment el ciutadà de a peu, allunyada -pel seu caràcter lògicament col·loquial- de la riquesa que suposa el seu conreu en camps com la literatura, la ciencia i l’administració, per no esmentar altres vessants de la cultura. Motiu pel qual combaten la polifonia que suposa el seu ús des dels mitjans de comunicació públics (À punt), l’educació i l’AVL, tres dels puntals sobre els que es sosté el seu prestigi.
Un context en què, parlant per exemple de les universitats públiques casolanes, on dues d’elles ocupen llocs ben rellevants en els rànquings d’excel·lència mundials des de fa temps, destaquen per la seua producció investigadora, una part de la qual és -per a goig i orgull de molts i condemna dels negacionistes de sempre- en el valencià que combaten sense pietat per ser eminentment acadèmic. Argument més que suficient, si l’afegim a la quantitat i qualitat assolides per la literatura produïda en la mateixa llengua, per contradir amb dades objectives aquest afer estèril creat artificialment.
Per consegüent, el mal que han fet, fan i faran aquests polítics a la normalització lingüística quan juguen frívolament a filòlegs no té nom, sent imperdonables les maniobres obtuses i de mala fe que tenen per objectiu confrontar per confondre, mai per construir des de l’acceptació i el respecte a una institució creada des del consens, curiosament, quan el PPCV governava.
Perfídia en què ha tingut a bé participar-hi Vicent Mompó autoconvidant-se, per si faltaven experts en llengua i lingüística amb perfil marcadament polític, predicant una mena de franciscanisme filològic d’anar per casa que espanta per no tindre cap ni peus. Un nou disbarat que, pretenent posar pau, no fa una altra cosa que alimentar la bèstia que la seua mala fe i ignorància partidistes han creat per a oprobi d’una societat atordida de la mediocritas que ens (des)governa. Apreciacions, en aquest cas les del president de la Diputació de València, contestades amb rigor per veus autoritzades com les de Josep Miquel Bausset, amb més raó que un sant (com es diu col·loquialment, o siga, al carrer).