QUÈ BARAT IX INSULTAR!, QUÈ RENDIBLE ÉS CALUMNIAR!
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Quan el llenguatge s’empobreix tant que el recurs que hi queda és insultar fins a la calúmnia, molts factors són els que han intervingut i intervenen en els que perverteixen el seu noble conreu i ús com a signes de cultura i civisme. Sovint, els que mai no han estat escolaritzats o, si ho han estat, han gaudit de l’ensenyança per poc temps, s’han caracteritzat per ser malparlats. Sobretot quan l’analfabetisme esdevenia una xacra difícil d’extirpar en societats pretèrites i arreu de geografies en què el caciquisme s’estenia com una taca d’oli. Precisament, una bona part de l’Espanya franquista que el Caudillo havia heretat per la força de les armes de la República i aquesta, al seu torn, havia rebut de la Dictadura de Primo de Rivera i, prou abans, de la monarquia d’Alfons XIII.
Només calia sospesar eixa ignorància, tristament induïda i generalitzada per una pobresa crònica i cronificada, en no pocs dels nostres majors, desgraciadament: illetrats, desconeixedors del castellà parlat i escrit correctament, i parlants d’un valencià gairebé residual i de subsistència a mesura que anava contaminant-se d’aquella. Un miracle que, en aquelles terribles condicions durant tants segles, l’idioma natural de molts valencians (el mateix de les cancelleries, dels canonges, dels notaris, dels comerciants i dels gremis, com, també i sobretot, dels literats) seguirá pervivint, precisament on no es disposava d’una altra eina lingüística amb què millorar l’expressió amb certa solvència. Quan, a més, una bona porció dels seus usuaris amb certa cultura tampoc no sabia escriure-la.
Un analfabetisme bilingüe endèmic, incrustat fins el lleu entre els valencians que seguí pervivint durant el franquisme, en línies generals, perpetuant-se tant com ho feu el règim fins més enllà de la Transició. Que és com dir que nombrosos valencians (com els nostres avis i pares, sense anar més lluny) empraven un castellà empobrit i un valencià residual, tradicionalment marginat al seu ús col·loquial, esquitxat per multitud de castellanismes. Així fins que, a partir de les acaballes de 1983, es promulgara per les nostres autoritats autonòmiques la Llei d’Ús, mig mil·leni després del Segle d’Or!, per una altra banda tan estrany als seus legítims hereus, als quals s’ensenyava només les bondats d’un altre Segle d’Or, aquest de rivets imperials.
Per una altre costat, una normalització que, ja des d’abans de la llei esmentada, ensopegà amb la disconformitat militant i agressiva d’un sector de la societat casolana reticent i combativa amb les Normes de Castelló amb què s’inspirava el seu coneixement i conreu des de l’escola. Al capdavall, representants dels sectors més reaccionaris i recalcitrants, temorosos de la seua protecció, regulació i normalització arreu del país. Per descomptat, del seu conreu culte per la seua major coincidència amb el català de què forma part indissoluble històricament.
Malgrat els indubtables avanços, a pesar de reculaments com l’experimentat a hores d’ara, el castellà és la llengua que, majoritàriament, s’usa, però també la que, curiosament, més es perverteix amb motiu de la seua utilització massiva a les xarxes on prima el reduccionisme minimalista, l’ús de símbols i la incorrecció ortogràfica i gramatical. Camp adobat, a més a més, per a la circul·lació constant de fakes, insults i calúmnies, ara incrementada exponencialment mercés a aplicacions com la Intel·ligència Artificial; una eina que, en aquests menesters, ha eixamplat la veda a la grolleria falsària d’una la realitat virtual paral·lela.
Orfes de regulació, vegen si no el que interpreta la dreta del concepte de llibertat i la seua defensa a ultrança d’una llibertat d’expressió que ratlla l’ací val tot (en veritat, pur llibertinatge). Pràctica que no ha deixat de popularitzar des que governa l’esquerra en temps de Casado i, molt més, des dels de Feijóo. No diguem des de més a la dreta encara per a vergonya dels que creiem en una altra forma més respectuosa de fer oposició, allunyada d’allò de calúmnia que alguna cosa queda. Praxis que deixa en el camí incomptables víctimes -més encara quan la Justícia pren partit descaradament, com esdevé, contra tota lògica i raó de ser.