QUÈ VOLEM (I VOTEM) ELS VALENCIANS?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
La pregunta del milió és la que encapçala aquest escrit, perquè primer cal saber què voler i, més tard, quina opció votar en conseqüència. En eixes estem en la meitat de la legislatura, tant autonòmica com estatal. Governant ací la (ultra)dreta i allà una coalició estrafolària, l’adjectiu que potser més s’hi ajuste a la realitat. Un consell, el valencià, enverinat per extremista, incompetent i mentider; un executiu, el monclovita, assetjat, insultat fins a la degradació i poc operatiu, menys del que desitjaria.
Un panorama que no convida a l’optimisme (en realitat un eufemisme), tampoc a l’escepticisme, més bé a un pessimisme profund, de naturalesa existencial en diríem amb propietat.
Vora cinquanta anys després del traspàs del dictador semblen haver servit de poc perquè la democràcia s’enfortira i no assistirem a la seua contínua malversació quan, en línies generals, els nivells de benestar res tenen a veure amb els de fa només mig segle. Un nivell de vida, l’assolit des de llavors ençà que, a la vista de les joves generacions, sembla un tema secundari quan, en veritat, és tot el contrari. No es pot negar l’evidència per més que hi haja molt més que fer en aquest sentit, el de la qualitat de vida d’una societat renovada mercès als més joves. Però alguna cosa de profunditat està passant perquè en el mateix Parlament els reaccionaris neguen una millora laboral a més de dotze milions de treballadors i li donen la raó a la patronal (que sempre sol augmentar els beneficis de forma exponencial quan pitjor li va a l’anomenada classe treballadora). No valen excuses de mal pagador, com dir que un govern ‘frankenstein’ (per il·legítim?) és incapaç de traure avant uns pressupostos i que es sosté de la mà d’independentistes i de terroristes.
Qualsevol pot mirar avui les dades econòmiques i comprovar que la (ultra)dreta només fa que calumniar, a més de mentir contumaçment i intentar confondre el personal posant més llenya al foc que atia com ningú. De fet, no hi ha dia que eixa maquinària del fang s’hi ature pels entestats en arribar al poder a tota costa soscavant la credibilitat del gavinet. Si fa falta, amb el sol·lícit concurs d’alguns jutges disposats a rematar el treball brut de la forma més miserable i fatxenderia intolerable. Com si d’ells i de les seues obtuses instruccions depenguera el bon nom de la ‘marca Espanya’ (un altre eufemisme a la carta).
El que a casa nostra fa Mazón i els seus no té nom, per la qual cosa passaran als annals de la malícia, el que el seu partit i el d’Abascal són capaços de fer (més encara) sols podem imaginar-ho veient el que ací esdevé, sobretot quan el missatge, les formes i el fons són idèntics, calcats vaja. Per la qual cosa, caldrà preguntar-nos què volem i a qui votem quan calga en l’hora de la veritat, tenint en compte de quina part estan els uns i els altres: quelcom que fa uns decennis no calia preguntar-se quan aquella societat encara no havia perdut la honradesa de saber la seua procedència i els patiments, renúncies i sacrificis que s’hagueren de fer per superar vora quaranta anys d’un règim nascut d’una rebel·lió a sang i foc al govern legítimament constituït.
En l’haver dels que avui abanderen la persecució de la legalitat vigent des de la tribuna pública sense desmai ni cap mirament, cal recordar-los la Guerra Civil, el franquisme i, en democràcia, el seu posicionament inequívoc al costat dels que més tenen. Només cal consultar les hemeroteques per adonar-se’n de qui foren Aznar i Rajoy en clau estatal, però també Zaplana, Camps, Fabra i ara Mazón, en l’autonòmica.
Què volem (i votem) els valencians? Eixa és la qüestió.