QUI PUGA FER, QUE FAÇA

Albert Ferrer Orts –Universitat de València

Molts recordaran segurament una alocució d’Aznar -no recorde si des de FAES, pot ser que sí- en què amb el seu castellà ranci, mig desganat i sempre prepotent, deia la frase que encapçala el text. En aquell moment pocs pensàvem que el misatge era un clar avís a navegants, sobretot per als correligionaris del PP col·locats en diversos llocs clau de l’Administració, com és el cas de la Justícia. Ara, poc després d’assabentar-nos del veredicte del Tribunal Suprem pel que fa al Fiscal General de l’Estat, comencem a comprendre la desiderata en tota la seua dimensió, com també el per què en eixa formació política poc importa cometre delictes -siguen els que siguen si es tracta de corrupció. Saben que tenen un mant protector que, independentment de la gravetat i el moment del delicte, va a tractar-los diferenciadament de la resta dels mortals d’aquest país.

El principi d’igualtat davant la llei es trenca i sovint afloren en les sentències privilegiats entre la resta dels encausats, com s’ha pogut comprovar en juís com el del cas Gürtel quan -interrogant l’acusació a Mariano Rajoy- el jutge crida l’atenció a l‘advocat pel fet de preguntar a l’aleshores president de govern qüestions òbvies i, a més, es permet la llicència de contestar per boca del testimoni. Eixe jutge fou Hurtado, el mateix que portà a juí a Alvaro García Ortiz i presidí el tribunal que finalment el jutjà i acaba d’emetre sentència, sorprenentment sense cap argument fins que no s’escriga i publique en un temps indeterminat. Que la cosa no acaba ací.

És a dir, un veredicte que s’avança a correcuita als mitjans de comunicació el dia en què es commemora el 50 aniversari de la mort de Franco i que deixa a l’encara Fiscal General de l’Estat en una situació límit d’indefensió, tan inèdita com contraproduent. Fent la impressió que el judici (polític) ha estat en realitat una pantomima quan es pot elucubrar que, en el moment fou imputat, ja pesava sobre ell la sentència que ahir a migdia vam conéixer. La qual cosa -de ser finalment certa, i té tota la pinta- dota als jutges d’un poder autoritari que col·lisiona amb la separació de poders i s’atreveix inclús a fer-li un pols en tota regla a l’executiu. Resumint, no ens agrada el seu titular, ens el carreguem. Com? Imputant-lo, passant sobiranament de les proves exculpatòries (que n’han hagut a mansalva i de tots els colors) i incidint en la feblesa manifesta de les que presumptament l’incriminen, com les inexistents que va aportar Miguel Ángel Rodríguez: una falsa suposició que acaba difonent-se com a fake i convertint-se en una calúmnia.

Així se les gasta la judicatura conservadora (=autoritària) quan, seguint determinat dictat polític (llegiu el d’Aznar), pretén guanyar en els tribunals amb sentències injustes el que els polítics de la seua corda són incapaços de guanyar en les urnes. En realitat, una justícia profundament injusta que contribueix a reviure un partit que no remunta a través de les seues pròpies polítiques ni tampoc mitjançant els seus representants, necessitats d’ajudes extra d’aquesta mena, a pesar que es condemna un innocent.

Aznar surt victoriós sense menejar un dit ni despentinar-se, és al capdavall el totpoderós. Ayuso passa amb èxit l’enèssima prova de foc, primer carregant-se a Casado (qui insinuà l’enriquiment il·lícit del germà) i ara a García Ortiz (qui no filtrà l’e-mail de l’advocat de la seua parella sentimental), falta per veure encara si els allargats tentacles populars arribaran al tribunal que jutjarà González Amador amb el descrèdit de la inspecció d’Hisenda que detectà frau fiscal en les seues declaracions d’impostos. Miguel Ángel Rodríguez surt de rosetes a pesar de mentir -i recalcar-ho en seu judicial-, calumniar i difondre fakes. Feijóo trau pit pel baló d’oxígen (enverinat) que els jutges conservadors (=autoritaris) li han tornat a oferir, però sabent que l’Ayuso acabarà amb ell de seguir així les coses. Sánchez torna a ser derrotat per la judicatura quan l’oposició al seu govern no pot amb ell des de la política, ni tan sols estant pendent d’un fil la legislatura, i encara li queden els calvaris també judicials -no sé si definitius- de la seua dona i el seu germà. Al remat, sembla que l’única forma que té la (extrema)dreta de llevar-se’l d’enmig i, per fi, poder cogovernar. Una gran desgràcia que, malauradament, anem a pagar molt cara tots en el moment que la justícia no és cega, sinó torta, cosa que venim denunciant fa tant de temps…