SÁNCHEZ
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Estic més que segur que no hi ha hagut cap altre president del govern des de l’inici de la democràcia a Espanya tan injuriat i abjurat alhora com Pedro Sánchez. L’allau de greus desqualificacions és tal que, possiblement, un dia siga reclam suficientment atractiu per a dedicar-li… una tesi doctoral. Des que assumí la presidència de l’estat, la dreta (mal perdedora i rancorosa) mai li ha perdonat perdre el govern en una moció de censura contra Rajoy i l’extremadreta (a més de rancorosa, venjativa) tampoc digereix haver fracassat al seu torn en la moció que encapçalà Tamames en aquell paperot infame. Dos pols del mateix imant que sempre acaben entenent-se. No calen demostracions.
Com en el seu dia Ciudadanos, VOX naix de les mateixes entranyes podrides del PP, on conviuen moltes dretes alhora. Una mena d’antipartit que sobreviu a costa d’una democràcia que rebutja, però que paradoxalment l’insufla vida en permetre-li participar de les bondats d’una constitució, la del 78, que empara la llibertat d’expressió. Una mena de cavall de Troia (com hem manifestat en alguna ocasió) la fi del qual és derrotar-la des de dins, a poc a poc, sense cap contemplació. Pel que es veu, el que demana una part de la ciutadania en confiar-los la cogovernabilitat d’algunes autonomies a l’espera del bot definitiu en les pròximes eleccions generals.
Precisament, un dels principals cavalls de batalla de Sánchez allargant eixe temps de preocupant espera tot el que pot, evitant els comicis anticipats i pretenent acabar la legislatura. Potser un bàlsam enverinat en redoblar la cacera dretana a la seua persona i l’entorn familiar més pròxim -començant pel sogre, seguint per la dona i acabant pel germà, aquests darrers involucrats en sengles assumptes judicials-, al seu entorn professional de confiança -segurament, el més dur de digerir per tothom amb Ábalos, Cerdán, Koldo i Salazar-, al seus nomenaments (com el fiscal general de l’estat defenestrat) i al pròpiament polític -amb el PP avançant eleccions autonòmiques en alguns territoris amb el doble objectiu de desempallegar-se de VOX i posar a prova al PSOE. Mesures que, fins ahir mateix, ha anat resistint, però que confirma dia que passa un desgast majúscul difícil de suportar, sobretot després de les eleccions generals de juliol de 2023.
No cap dubte que el govern de coalició de Pedro Sánchez ha estat bo pel que fa a l’economia, on les dades macroeconòmiques són de les millors de la Unió Europea, per a la classe treballadora atenent les millores en les condicions laborals (encara que la seua principal impulsora, Yolanda Díaz, passe injustament inadvertida), per als pensionistes (l’antítesi dels executius de Rajoy), per al funcionariat i per al manteniment sempre difícil dels serveis públics en el seu conjunt, greument retallats des dels governs autònoms populars. Sobretot, tenint en compte les calamitats (in)directes que han esdevingut -moltes i concentrades en tan poc de temps com cap altre homòleg seu precedent havia patit: primer govern de Trump, seqüeles del Procés, COVID-19, volcà de Palma, invasió d’Ucraïna, segon govern de Trump, genocidi palestí, DANA a València, incendis forestals de nova generació, DANA a Andalusia, al que caldria afegir la crisi migratòria o les complexes relacions amb Marroc.
En resum, resistir aquests quasi vuit anys ja és un mèrit inqüestionable, haver-ho fet positivament en termes generals esdevé un èxit ateses les circumstàncies, encara que eixa mateixa capacitat d’aguant pot eixir-li molt cara al seu partit com a una bona part de la ciutadania progressista, com s’està demostrant en les votacions per autonomies, per l’obsessió de Sánchez en controlar el PSOE i apaivagar les veus crítiques. No és de rebut que imposar a les seues delegacions territorials els seus candidats és una fórmula perdedora, tret del cas excepcional de Salvador Illa a Catalunya. La qual cosa fa que els seus resultats siguen molt millorables i, per descomptat, frustrants en comparació als de PP-VOX.
Com dèiem, és improbable que el govern aguante fins 2027 perquè allò més factible, desgraciadament, és avançar les eleccions atesa la debilitat de l’executiu (més encara des de les espantades recurrents de Junts i/o Podemos). Allò pitjor no és solament que cogoverne la dreta amb els ultres -que ja és dir- sinó que, a més, el PSOE s’ensorre dramàticament (i amb ell l’esquerra en el seu conjunt), privat de la força necessària per a presentar batalla en l’oposició. Que bona falta farà.