SENSE REMEI
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Mentres el cercle va tancant-se a poc a poc i centrant-se en la irresponsabilitat de l’impresentable MH durant el 29-O, el president mentider per excel·lència que ho fou contra tota lògica durant més d’un any després del desastre del qual s’inhibí vergonyosament, mentrestant, van fent efecte les mesures preses des de l’estiu de 2023 en endavant per a acabar de desprestigiar del tot -fins el lleu, en diríem- la llengua dels valencians. De fet, des que aterraren al palau de la Generalitat ell i el clan d’Alacant (tots uns perfectes inútils, mal pensats i cruels antivalencians) no han deixat de sacsar eixe arbre de saviesa compartida amb l’objectiu prioritari d’esporgar-lo i, alhora, empeltar-lo per allò de confondre la seua saba i deixar de produir el fruit originari: una llengua normalitzada a l’abast de tothom tan culta o col·loquial com la que més, filla del català.
En veritat, un drama afegit al pròpiament humà des d’aquella data fatídica que, heretat de bon grat per Pérez Llorca (un dels seus impulsors i principals palmers), segueix el seu curs -el de la destrucció total i absoluta- més de dos anys i mig de començar la porga cridant-li l’atenció a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a, poc després, deixar-la sense recursos passant-se l’estatut per l’arc del triomf i seguir l’enrònia amb la consulta sobre el seu ús a les escoles i instituts, entre altres malifetes. Una persecució letal seguida fil per randa per Mompó, l’encobridor confés de Mazón (un d’aquells que l’aplaudiren a rabiar en aquell acte infame que mai oblidarem), posat a fer classe de valencià popular el molt ignorant i, clar està, contribuir decisivament a desballestar tot el departament de Cultura de la Diputació de València començant per la Institució Alfons el Magnànim i acabant pel MuVIM, ara rebatejat per no dir trasquilat, obviant la Federació d’Editors Valencians, els escriptors de la terra i el clamor dels que ens estimem les arrels, en consonància amb les directrius del clan esmentat i correligionaris seus com els de l’Ajuntament d’Alacant, decidits a seguir fent sang gratuïta amb aquesta repressió que va camí d’un etnocidi en tota regla davant dels nassos de tota una societat, no sé si perplexa o narcotitzada.
La penúltima agressió, que no la darrera al pas que van els esdeveniments, es centra en eliminar els autors catalans i balears dels llibres de text per deixar només als valencians. Una nova barbaritat que descontextualitza i aïlla en compartiments estancs la literatura en llengua catalana i que, de fer-se efectiva, aviat també desapareixeran dels llibres els autors valencians no canònics per al poder establert. Una qüestió que, a més, va contra la universalitat del coneixement i sobre la qual la universitat pública valenciana en el seu conjunt hauria de dir la seua de forma contundent. Perquè el risc de que els futurs estudiants universitaris siguen analfabets funcionals, culturalment parlant, està en joc amb arbitrarietats com aquesta. Sobretot, pel perill que suposa que l’ús del valencià a la universitat siga cada vegada més residual, atesos els entrebancs esmentats, i la dificultat creixent que trobarem per a expresar-nos, també científicament, en la nostra llengua.
I és que en el pecat portem la penitència quan en els vuit anys del Botànic no s’ha acabat per apuntalar la cultura del país. Res més lluny de la realitat. És a dir, s’ha desatés el feble teixit cultural casolà i s’ha menystingut els que el fan possible abnegadament, els mateixos que ara segueixen pagant les conseqüències en primera persona. Una forma com una altra de deixar el camí expedit a una nova invasió dels bàrbars d’efectes desoladors i sense remei.