SENT (MOLT) OPTIMISTES
Albert Ferrer Orts- Universitat de València
Després de tanta frustració i desesperança justificades, també tenim dret a donar-nos un respir, per altra banda ben merescut atesa la successió de calamitats que, encadenades, poden acabar per sumir-nos a tots plegats en la depressió. Ser optimistes no està renyit amb la realitat i no és pecat poder somiar en un futur millor a pesar que molts s’entesten en posar-ho francament difícil, però encara no (del tot) impossible.
Imaginem que la supèrbia del ciutadà Trump acaba en el moment que les seues decisions comencen a trontollar per la seua ineficiència per al conjunt de nord-americans que, farts d’una prepotència infructuosa incapaç d’acontentar les expectatives d’una majoria cansada tant d’excentricitats i arbitrarietats com de polítiques erràtiques contraproduents. Una caiguda en desgràcia, mal que li pese, que, de retruc, allibere el seu país -i, amb ell, a la resta de països occidentals- de la ultradreta empeltada made in USA. Imaginem que el partit demòcrata en aquell país pren definitivament consciència de la seua responsabilitat, tria algun candidat amb ganxo i, malgrat l’empemta MAGA, comence per estabilitzar els ànims de la ciutadania, aportar-li solucions i no falses promeses i reestablisca les bones relacions internacionals contràriament a l’acció del republicà, així com la seua col·laboració amb organismes supranacionals, com l’ONU.
Si això esdevé, la Unió Europea (conscienciada dels beneficis de la unitat, sense la pressió dels equidistants i, sobretot, de l’extrema dreta, i amb major esperit d’estat) podria recuperar un paper preponderant -éticament, solidària i cultural-, sobretot si des de Brussel·les s’escolta als europeus. La qual cosa, faria que l’amenaça de Putin i d’eixa Rússia imperial resentida vinguda a menys fracassaren a Ucraïna, alliberada d’una invasió sagnant mentre entra a formar part de la UE.
Amb una nova administració americana i una Europa, alliberada a poc a poc de complexos i temors pel neofeixisme, podria reconduir-se la massacre palestina fent efectiu el seu estat a tots el efectes i obligant al govern israelià a recloure’s en llurs fronteres. Netanyahu i els seus col·laboradors, declarats genocides, no podrien eixir del seu país per estar en busca i captura internacionalment per crims de lesa humanitat, mentre que les ajudes a fons perdut a la reconstrucció de Gaza haurien de contribuir a pal·liar el patiment dels seus legítims habitants i ajudar a tornar-los la fe en un món millor. Això i prohibir taxativament els assentaments il·legals israelians.
A l’Extrem Orient, Xina reconduiria la seua relació amb els EUA diplomàticament i seguiria fonamentant el seu creixement mitjançant el comerç i una indústria cada volta menys contaminant a l’espera d’una progressiva apertura del seu règim polític.
En definitiva, un panorama que, sent (molt) optimistes per allò d’espolsar-nos el mal humor i també la mala consciència, desitjaríem que redreçara l’actual rumb paranoide del planeta, tenallat per les maniobres i accions destarifades dels més poderosos, àvids per acumular tota la riquesa de qualsevol forma davant la desesperació dels que res tenen, els que pateixen a base de bé tanta irracionalitat gratuïta començant pels palestins, però sense oblidar sahrauís, siris, afgans, rohinyàs, libis, sudanesos…