SI ELIOT NESS ALÇARA EL CAP
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Em pregunte quantes voltes hauran vist els corruptes (i qui els empara) a Espanya, en sèries o pel·lícules tant se val, alguna de les versions sobre l’agent de policia Eliot Ness (1903-1957) i el seu grup d’acció, els intocables. Segur que en alguna ocasió, no cap dubte, fins l’aclamat film de Brian de Palma. Així doncs, en veure-les -sobretot si fou abans d’haver actuat delictivament-, què els passà pel cap? Que només era una ficció a pesar d’haver existit en la realitat? Que només afectaria a delinquents mitificats com Al Capone? Ves a saber el que els passaria pel cap depenent de la situació de cadascú en el moment del visionat. Si, posem per cas, retrocedim a 1987, qui eren llavors Naseiro, Bárcenas, Rajoy, Rato, Matas, Cotino, Olivas, Zaplana, Camps, Fabra, Rus, González (Ignacio), Granados, Sepúlveda-Mato..? Qui eren altres tants socialistes i convergents enfangats fins la mèdula? On eren Ábalos, Cerdán, Koldo..?
Potser, de poder-ho fer, molts d’ells preferirien tornar a aquells temps i haver passat gairebé inadvertits en les seues respectives vides tant professionals com públiques i guanyar-se dignament el pa a diari, com procura fer la immensa majoria. Perquè, amb certa perspectiva, tant compensa haver-se enriquit il·lícitament? Tant fins el punt d’acabar formant carn de presó? D’obrir telediaris, primeres pàgines dels rotatius i estar en boca de tothom? Ves a saber, quan en un judici recent en què Fabra va ser declarat no culpable (té collons la sentència, compartida amb Camps per altres assumptes tèrbols), en una sessió prèvia gravada, el castellonenc sentencià que no tenia on deixar-se caure mort. Quina cara més dura la del ‘abuelito’ de l’aeroport sense avions!
A casa nostra l’Eliot Ness de torn és un guàrdia civil al front de la UCO, la mateixa unitat operativa que el propi Jordi Pujol desconeixia exclamant: “¿Quién coño es la UCO?”, quan ell i la parentela foren investigats. Un cos d’elit que, pel que coneixem, actua professionalment sense contemplacions recolzant la Policia Judicial. Cada volta més present en els informatius, la seua frenètica activitat dona compte de nombroses malifetes, inclosa la corrupció política i econòmica.
Recorde a l’agent nordamericà que, fill d’emigrants noruecs, avui podría haver estat deportat per un tipus infame com Trump després de la cabotada del Tribunal Suprem -institució formada per jutges vitalicis en què posà cullerada durant el seu primer mandat- a una polèmica ordre governamental (segurament inconstitucional), perquè ajudà a posar entre reixes a Al Capone no pels seus crims execrables com a capo mafiós sinó per haver defraudat a hisenda en portar una doble comptabilitat. Quelcom en el que els membres de la Unitat Central Operativa són experts.
I tot açò mentre aquest cap de setmana els dos grans partits d’àmbit estatal es llepen les ferides per a poder seguir en el poder conlligadament, en la parcel·la socialista, i per a reforçar Feijóo en el camí suïcida que engegà en defenestrar Casado per a accedir un dia (tota una incògnita, per cert) a La Moncloa, en la popular. Perquè si el camí que li espera a Sánchez és força complex, d’intrèpid malabarista sense xarxa, el del gallec no és tampoc millor, impossibilitat de sumar a Catalunya i el País Basc a l’espera que no fallen els vots valencians, a més de la insuficient respiració assistida que li proporcionaria Abascal en cas de formar govern. Encomanar-se, per últim, a Junts (un partit que ha actuat de forma jacobina amb l’actual executiu, malgrat el que ha tret d’ell) sembla una broma no sé si de mal gust o de ments retorçudes, sobretot quan necessitaria el seu recolzament per fer fora Sánchez però amb la col·laboració de VOX!
Ara per ara, pareix clar que -d’haver actuat d’una altra forma Ábalos i Cerdán- arribar a 2027, amb o sense pressuposts, era molt possible a pesar de les dificultats; tanmateix, tal i com estan les coses, Sánchez també podria intentar-ho encara que no puc ni imaginar-me quins dos anys ens esperen a la ciutadania en les dues cambres i en els parlaments regionals. Clar està, sempre que les ramificacions corruptes entre els socialistes no deparen noves sorpreses desagradables, que l’afer que afecta al Fiscal General de l’Estat es tanque sense fer més sang (la qual cosa implicaria, de rebot, que tot el pes de la llei caiguera ja d’una vegada sobre la parella d’Ayuso) i que els casos que sobrevolen els caps de Begoña Gómez, Félix Bolaños i David Sánchez es resolguen sense esguitar més encara al president.
El que deia al principi, si Eliot Ness alçara el cap… què diria de Trump? I de la corrupció sistèmica a Espanya, però no només la política, també l’econòmica? Perseguiria als corruptors necessaris, com feu amb Al Capone, a més de tota la plèiade de col·laboradors públics untats amb diners bruts, opacs a l’erari públic? En eixes seguim eatant en una pel·lícula sense fi.