SI LES PEDRES PARLAREN…

El naixement d’una fundació reial a Altura, la cartoixa de Valldecrist, narrat per Joan Ferrer, fill de Bonifaci Ferrer i nebot de Sant Vicent Ferrer (*)

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Quan han passat vora quaranta anys de la meua solemne professió de mans del meu progenitor –fet extraordinari on els hi haja-, jo, Joan Ferrer Despont, monjo indigne de la reial cartoixa de Valldecrist a Altura, fill de Bonifaci Ferrer Miquel -advocat, cartoixà, general de l’Orde i conseller àulic- i nebot de mestre Vicent, dominicà i incansable predicador de la paraula de Déu per la cristiandat catòlica, faig recompte de la meua vida insignificant tot recordant els orígens d’aquesta santa casa, així com dels seus promotors que, salvant les dificultats pròpies de temps vertaderament convulsos, fonamentaren per a la posteritat aquest cenobi per a major glòria de Déu Pare i de Jesucrist Nostre Senyor.

Fill de Bonifaci i de Jaumeta, vaig vindre al món a la casa principal d’Alfara, aleshores cap del senyoriu de mons pares, en una família formada per una llarga parentela amb set femelles i quatre mascles, dels quals no en vaig conéixer a dos (Pau i Lluc), morts nounats. Vagament, passats els anys, recorde a ma mare i a les meues germanes atés que anaren morint en diversos episodis pestífers mentre era un xiquet. Només tinc memòria de Francesc, el meu germanet que també morí el 1398 mentre estava a cura, com jo mateix, de ma tia Constança, germana de mon pare. A la mort del qual no pogué acompanyar-nos el nostre progenitor, aleshores monjo profés de Portaceli quan decidí abandonar el món i abraçar la mort en el segle, com ens agrada dir als cartoixans. Perquè eixe és el compromís dels religiosos seguidors del Venerable Pare Bru de Colònia, pregar per la humanitat sense formar part de la seua quotidianitat, reclosos entre quatre parets en silenci i abstinencia perpètua.

De tant en tant revisc aquella dolça convivència, envoltat de germans capficats en el joc i la rialla efímers, encara que un dolor profund travessava l’ànim de mon pare, reclòs i acusat de traïció des que caigué en desgràcia sota el regnat del rei Joan. Prou feia ma mare en atendre’ns amb l’ajuda de les criades de casa perquè tot fora millor del que era per a l’economia familiar donada la greu acusació envers el meu progenitor. Sobretot per al seu prestigi ciutadà com a bon cristià de fe sincera.

Aquella etapa agre-dolça es tornà fosca sobtadament en recréixer la desgracia quan la pesta negra es feu present -arrabassadora- entre nosaltres, doncs a la mort de les meues germanes i amb elles l’alegria de tothom li succeí el de la nostra mare que tan cristianament ens havia educat. Aquella nissaga forjada en l’èxit d’un matrimoni exemplar acabà declinant davant eixa temuda veritat suprema que, capriciosa, es presentà amb inusitada crueldat.

De sobte, mon pare es veié privat del calor familiar, de la comprensió de la seua dona i de la dolçor filial, només Francesc i jo vam sobreviure a l’estrall. Justament quan el nostre progenitor compungit havia demanat clemència i, inopinadament, rebia el perdó reial que reintegrava el seu bon nom i honor, tacats injustament des de feia uns anys. Massa tard, però, per a redreçar el que ja no tenia solució quan allò de què formava part no hi era i s’havia convertit en una balda insuperable sense una bona part dels seus, el seu preat patrimoni familiar.

Només quedàvem ell, Francesc i jo com a trist testimoni d’una legítima ambició per prosperar i compartir l’èxit en harmonia des d’aquell modest senyoriu que esdevenia ara el trist recordatori de vides truncades. Ja res seria el mateix, cosa que millor que ningú va comprendre el nostre cap de família, fracassat en els negocis mundans i privat d’esperança a pesar de sobreviure-li dos fills menuts. Moments duríssims en què recorde el seu plany ofegat i la seua desesperació a penes dissimulada quan Nostre Senyor, sempre misericordiós, li envià el senyal de la redempció dels pecats privant-lo de tot allò que més estimava. Això i, mitjançant l’oncle Vicent, aleshores a Avinyó com a confessor del Sant Pare Benet (que Nostre Senyor li perdone els pecats), l’esperança d’engegar un nou rumb lluny del món, abandonant-se a l’oració i a pregar humilment tant per la seua salvació com per la dels seus.

Passada la bonança profesional després del llarg captiveri a què fou obligat, sense poder exercir com abans en els seus negocis, sense deixar de meditar sobre el sentit últim de la vida, el meu progenitor va decidir vendre per molt bon preu Alfara a Bartomeu Cruïlles i, després de liquidar els seus deutes materials i satisfer amb devoció diverses obres pies, deixar la nostra cura a mans de la seua germana, qui va rebre una sucosa quantitat de diners per a poder-ho fer amb garanties de no passar estretors indesitjables, sobretot tenint en compte que havia meditat entrar com a novici en la casa de Serra, és a dir, com a cartoixà.

Massa fets i decisions traumàtics també per a dos nens abandonats a la seua sort pels tombs que dona la vida quan, acollits per la seua germana Constança, ambdós experimentàrem la llunyania paterna en moments àlgids de la infantesa, abandó que assolí tints de veritable drama sense fi quan faltà Francesc i em vaig quedar tot sol i orfe. Només la comprensió i les atencions de ma tia podien fer de bàlsam epidèrmic per al dolor que sentia al meu si. Sense família pròpia, pares ni germans, vaig sobreviure com bonament vaig poder, acontentant-me de rebre cada cert temps una carta del meu pare que llegia en veu alta Constança, manifestant-me obertament el que m’estimava i animant-me ben sincerament a ser un bon cristià i seguir la senda de la virtut sense donar-li massa importància a allò purament material. Que no hi havia jornada que no pregara per la meua salut donant-li gràcies a Déu i a Nostre Senyor Jesucrist perquè guiaren els meus passos, sobre tot quan aquests es podien tornar indecisos. I així anaren passant les anualitats sense tornar a veure a qui em donà la vida per la seua condició religiosa, per ostentar responsabilitats que l’obligaren a residir a França i viatjar sovint fins que decidí domiciliar-se a Valldecrist, on començà una nova vida per ambdós.

Tot i això -del que parlaré més avant-, necessite fer-ho ara dels orígens de la meua casa de professió, al capdavall, la meua veritable llar; la cartoixa que fundaren en les seues terres patrimonials l’infant Martí i la seua esposa Maria, sent el rei Pere el monarca que governava tants anys la Corona. Patrons als que una mica més tard s’uniren efímerament Joan com a nou governant dels estats confederats i, més encara, el jove Martí, com a rei de Sicília, fins que una nova i grandiosa fundació va nàixer de la primitiva, molt més modesta, després d’accedir Martí al tron inesperadament.

-o-o-o-o-o-o-

No vaig conéixer personalment al nostre principal patró ni tampoc a la seua muller, però sí que sé, tant pel RVP General com pels conventuals que quedaven d’aquell temps: els RVP Bernat de Çafàbrega (qui falta el 5 de setembre de 1421) i Francesc Çaplana (qui ho feu el 19 de febrer de 1433), als que Déu Pare tinga en la seua glòria. Companys de religió als que vaig tindre la sort de conéixer i tractar durant molts anys, alguns més que a mon pare, malauradament, mort el 29 d’abril de 1417, a penes quatre anys després de la meua professió, després d’una vida tan intensa.

Çafàbrega i Çaplana foren els primers religiosos que arribaren a Altura des d’Escaladei, conjuntament amb el primer prior de la nova fundació, el RVP Joan Berga, el RVP Bernat Ardueni, primer vicari, els RVP Joan Fernando i Joan Jorba, Fra Guillem Despuig, a més d’Antoni Çaplana i Mateu Azemari, conversos. La major part d’ells d’edat provecta i soterrats en el claustret de l’antic convent entre finals de la centúria i els inicis del nou segle.

El Pare Bernat, primer conrer de la casa, era prou més jove que el Pare Joan, per la qual cosa l’infant Martí, de gratíssima memòria i perpetu record, decidí els seus primers càrrecs poc abans que el RVP Simó de Castellet se’n tornara a Portaceli –cartoixa d’on era prior-, després dels actes protocolaris realitzats amb solemnitat tant a Sogorb com a Altura en representació del prior d’Escaladei.

Segons em contava el Pare Bernat, havia estat molt pròxim a l’infant des de l’adolescència, doncs eren bons amics en aquella etapa llunyana; tanmateix, les trajectòries d’ambdós van bifurcar-se en un determinat moment: l’un atenent les seues obligacions en la cort i l’altre dedicant-se al conreu de l’esperit en la cartoixa d’Escaladei fugint de la vida cortesana. Tot i això, l’amistat sincera entre tots dos feu que tornara a unir-los quan Martí li confià la seua voluntat de fundar un monestir en les terres patrimonials seues i de Maria de Luna, la seua esposa.

Guiat per l’espiritualitat del cartoixà, l’amic, desitjós de dedicar-li al Santíssim una abadia -assabentat de la fragilitat de les coses mundanes-, decidí sol·licitar-li al papa Climent VII una butla per a la futura fundació, la qual li va expedir a Avinyó el 21 d’abril de 1383, pocs dies abans que el seu pare, el rei Pere, convocara les Corts a Montsó. Un projecte, acceptat també pel prior d’Escaladei, que hagué d’esperar un parell d’anys per a poder fer-se realitat per les obligacions polítiques adquirides per l’infant; qui, en tornar al seu feu i després d’haver somiat amb la Vall de Josafat en diverses ocasions, volgué informar-se a través del testimoni d’un peregrí a Terra Santa de com era aquell indret sant per així anar a la recerca d’un paratge semblant. Esdeveniment que va tindre lloc el 14 de març de 1385, el qual fou decisiu perquè al cap d’uns dies es trobara el lloc adient en un indret de moros anomenat Cànova, en les terres i massades dels veïns de Sogorb Miquel Just, Sibil·la López i Miquel Castelló, a banda d’altres propietats annexes i algunes fonts per al rec i subministrament d’aigua corrent.

Així les coses, acceptada pel Capítol General, els actes fundacionals tingueren lloc els dies 17, 18 i 19 de març de 1385 amb tota la solemnitat requerida, sobretot a la seu de Sogorb i, un poc més tard, es feu vindre a un frare de Portaceli que havia estat mestre d’obres amb la missió d’adequar la nova propietat com a cenobi provisional. Actuacions que van permetre que el 8 de juny següent començaren a habitar-la els set religiosos arribats d’Escaladei i fer-ne la primera missa, vinguts en comitiva des de Portaceli amb l’infant al capdavant, provinent de Llíria. Moment en què Simó de Castellets promocionà a prior de la casa mare al Priorat i Joan Berga a Portaceli de forma simultània, poc abans de ser-ho de la nova fundació d’Altura.

Avançades les obres de transformació, el primitiu cenobi -que encara hi és- va concloure el 1390 a falta de major perfecció, quan s’anunciava el compromís entre Martí el Jove, l’únic fill que els quedaba viu a l’infant i a la comtessa de Luna, i Maria de Sicília, poc abans d’una nova estada del nostre fundador a terres italianes, on fou coronat rei de Sicília, d’on tornà anys després per a cenyir-se a Saragossa la corona aragonesa per la sobtada mort del rei Joan mentre caçava a Floixà -que Déu el tinga també en la seua glòria.

De bell nou als seus dominis, ara com a monarca del Casal de Barcelona, no deixà de dotar Valldecrist de noves donacions, les qual s’incrementaven exponencialment les anteriors, com el molí de Xérica, la rectoria de Castelló de la Plana i les aljames de moros de Sogorb, Altura i la Vall d’Almonesir, a banda de diverses contribucions en metàl·lic. I això a pesar que volgué fundar una nova casa de cartoixans a Mallorca, la casa de Valldemossa, el 15 de juny de 1399.

Contava dom Bernat -qui disposava de les traces originals del monestrir- que eixe mateix any, el penúltim de la pasada centúria, volgué el nostre fundador que, mentre es perfeccionava sòlidament aquell primer cenobi, es construira una gran cel·la per a ús dels monarques quan reposaren allí, així com un passadís que s’obrira a dues tribunes elevades en l’església de Sant Martí per a poder escoltar missa els reis sense destorbar els oficis religiosos dels conventuals. Ja que, en ser reina Maria, no precisava de cap permís des de la Gran Cartoixa, com havia sol·licitat infructuosament el 1387 sent infant. Per desgràcia, en les acaballes de 1406 encara no s’havien acabat, per la qual cosa pense que els monarques mai no pogueren fer-ne ús alhora, en faltar la reina a Vila-real el 29 de desembre d’eixe mateix any.

L’antiga casa restà totalment closa a finals de 1400, sent beneïda la seua església amb gran pompa el 13 de novembre de l’any següent, justament quan, uns mesos abans, Martí el Jove –aleshores rei de Sicília- havia enviudat i també morí el seu fill nounat. I és que la parca, sempre tan present i amenaçadora entre els mortals -de la qual cosa puc donar fe amb escreix-, privava al nostre monarca de futura descendència, com abans l’havia deixat sense els seus estimats fills Jaume, Joan i Margarida, les despulles dels quals foren traslladades a l’església conventual (encara que després reposaren definitivament en el nou temple), juntament amb les despulles i els aparells militars de dos dels seus més fidels col·laboradors ja difunts. Que Nostre Senyor s’apiade de les seues ànimes. Amén.

-o-o-o-o-o-o-

Així van transcórrer els primers lustres de Valldecrist, quan el RVP Pere Despujol assumí el priorat pel traspàs del Pare Berga i hagué de vindre des de Mallorca. Persona molt instruïda en ser doctor en ambdós drets. Just el mateix any del Senyor de 1402 en què el RVP Bonifaci Ferrer fou promocionat a la Gran Cartoixa com a General de l’Orde, quan aquest estava dividit en dues obediències a conseqüència del Cisma de l’Església. Motiu pel qual, nosaltres quedàvem incorporats a l’obediència de Benet XIII com a pontífex resident a Avinyó. Qui poc després hagué de fugir a través del Roïne i domiciliar-se a les terres patrimonials de la Corona de forma itinerant fins que el 1411 va establir la seu del pontificat al castell de Peníscola, en sostraure-li’l prèviament a l’Orde de Montesa.

El 1403 el RVP Joan Sanç rebé la professió a la cartoixa, la segona fins eixe moment, religiós provinent de Xàtiva, també doctorat en utriusque iuris, i que acabà els seus dies com a prior de Las Cuevas el 1439, a Sevilla, aleshores part de la Província Cartoixana de Catalunya. Professions que anaren succeïnt-se, així com els privilegis que el rei Martí anava fent a la seua estimada fundació a València estant el 17 de març de 1404, reafirmats pel seu fill i successor a Barcelona el 10 d’abril següent. Consolidació que s’incrementà amb més diners i rendes per voluntat dels monarques.

Precisament l’any, 1405, en què -amb gran boat digne de la reialesa- es posà la primera pedra de l’Obra Major: l’església i el claustre, en presència dels monarques d’Aragó i del rei de Sicília i una nombrosa comitiva com mai no s’havia vist en aquest indret sant. La primera pedra la posà Martí el Jove i, tot seguit, el rei Martí una altra amb una creu de marbre i algunes relíquies. Al capdavall, l’inici de l’actual cartoixa, la qual excedia en dimensions i bona arquitectura al primitiu cenobi, encara que el temple mai no es va consagrar pels nostres estimats fundadors, als quals tinga Déu al cel entre els benaventurats.

A pesar del traspàs de la reina Maria a Vila-real, Martí continuà dotant la casa amb més i més prebendes, com la donació d’Altura i les Alcubles a Valldecrist el primer dia de l’any del Senyor de 1407. Encara que, pocs dies més tard, la mort tornà a traure la seua luctuosa sarpa i se’n portà a la nova esposa del jove Martí, Blanca de Navarra, i al seu fill nounat. Mals preludis que obligaren al nostre fundador a romandre durant gran part del mateix any ací entre nosaltres, mortificant-se, pregant per l’ànima dels seus i el perdó dels seus pecats. Moment de la professió de dom Pere Jordán, teòleg i doctor en Dret canònic a París, qui, molt després, també fou prior d’El Paular a Castella, on faltà el 1430.

Veient com va transcórrer l’existència del nostre benemèrit fundador, em venen al cap les meues vivències passades que, com abans he expressat, guarden algunes similituds luctuoses per allò d’estar marcades per la presencia arrabassadora de la mort, que no entén d’estatus ni jerarquies quan hi apareix. Sobretot perquè, no contenta amb haver-li privat de quasi tota la família en poc de temps, encara li reservava un darrer glop letal quan Martí el Jove morí a Sardenya el 1409 afectat per la malària. Un fet desastrós que, fora de si, l’obligà a casar-se de nou amb la jove Margarida de Prades per allò de poder engendrar un nou hereu. Cosa que no fructificà i que el postrà definitivament en la melancolía fins el seu traspàs a Barcelona, el 31 de maig de 1410, en què tampoc arribà a legitimar l’únic net que li quedava en nàixer fora del matrimoni.

L’any de Nostre Senyor en què, el RVP Bonifaci Ferrer, després de romandre uns anys a la casa matriu de l’Orde a terres franceses i de representar al papa Benet on fou menester defensant la seua causa legítima, volgué retirar-se a la vida conventual lluny d’aquesta mena de polèmiques infructuoses. En interferir el papa en la seua voluntat, i obligar-lo a no deixar d’assumir el generalat, dom Bonifaci escollí Valldecrist com a seu del seu nou mandat, la qual cosa va impedir de retruc la unió de la regla. El que va obligar al nostre General a escriure De Schimate Pisano, obra en què explicava raonadament tant la situació crítica en què es trobà com la seua decisió fonamentada en l’obediència que li devia al papa, la qual acabà de bastir el 6 de gener de 1411 en la seua cel·la.

Des d’aquell moment, Valldecrist tenia dos priors, el de la casa pròpiament dita i el de l’Orde escindit. El que feu que el papa Benet passara també ací algunes llargues temporadas meditant sobre el seu pontificat i, alhora, sobre la qüestió successòria a la Corona en haver-se fet efectiu el temut Interregne. En realitat, una sòrdida guerra civil que donà peu al Compromís de Casp, conclave en què -extraordinàriament- hi participaren dos cartoixans amb molt de predicament, malgrat els enemics que tenien en un assumpte de tal trascèndencia: dom Bonifaci i el donat Francesc d’Aranda, els quals havien coincidit a Portaceli des de 1398 com a mestre i novici.

Després de la batalla del Codolar el 27 de febrer de 1412, en què els partidaris valencians del candidat a la corona Jaume d’Urgell patiren una derrota cruel infringida pel bàndol afí a Fernando el d’Antequera i les seues hosts castellanes, els compromissaris triats a Alcanyís pel Principat, el regne d’Aragó i el regne de València es reuniren al castell de Casp, amb la presència de mestre Vicent Ferrer, fins que el 28 de juny de 1412 es publicà el nom del nou monarca de la Corona en la persona del Trastámara Fernando, coronat poc després a Saragossa com a Ferran I d’Aragó. De tornada a casa, el RVP Bonifaci (a qui acompanyaren els PP Sanç i Jordán) va traure en el seu equipatge un exemplar de les deliberacions redactades de la seua mà, el qual es custodia a l’arxiu de Portaceli com a cosa extraordinària.

De bell nou a Valldecrist, vaig personar-me davant mon pare passada l’adolescència, sent batxiller en Dret, tot decidit a abandonar també el món i professar com a cartoixà, la qual cosa es feu efectiva de mans de mon progenitor el 22 de juny de 1413. Després de tants anys absent de la seua presència amorosa, el RVP Bonifaci veié en mi la culminació a tota una vida plena d’èxits, però també d’entrebancs, pèrdues i penalitats indescriptibles, sobretot en estar segur d’haver escollit la millor opció per a pregar per la humanitat, per la meua família, per mi mateix i així poder ser mereixedor de la salvació eterna.

Aquests darrers anys vingueren a compensar tant de patiment: del meu progenitor allunyat del seu únic fill en vida, del meu propi en saber que mon pare vivía però no podía exercir com a tal. Vora quatre anys en què, per fi, vaig poder experimentar l’alegria de romandre amb qui em donà la vida i, alhora, exercí de guia espiritual fins el seu traspàs en les acaballes d’abril de 1417, sent el primer monjo soterrat al cementeri del nou claustre major. Que Déu Pare Nostre i Jesucrist Nostre Senyor siguen bondadosos amb ell, que li perdonen els seus pecats i li premien els seus sacrificis. Amén.

(*) El RVP Joan Ferrer Despont -autor d’aquest monòleg fictici basat en fets reals- encara li va sobreviure a son pare trenta-quatre anys, dedicant-se tan plenament a l’oració que mai no va ostentar cap responsabilitat a Valldecrist. Sent soterrat anònimament a la seua mort el 1451 al cementeri dels monjos, com és habitual entre els cartoixans. Dom Joan Ferrer també va tindre el privilegi de conéixer de ben a prop altres dues grans figures de l’Orde cartoixà pel seu pas per la casa d’Altura: els RVP Guillem de la Mota (francés de nació) i Francesc Maresme (saguntí), sengles Generals que, des de la Gran Cartoixa, gobernaren successivament la regla, unida de bell nou, una volta superat el Cisma d’Occident.