SIXENA, CATALUNYA, ESPANYA… VALÈNCIA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Poder transmetre el que sé, o en el seu defecte el que crec que sé, en la meua llengua materna de forma espontània i natural li ho dec als diversos mitjans de comunicació en què escric des de fa vora trenta anys. És a dir, la meitat exacta de la meua edat no he fet una altra cosa en aquest sentit que exposar-me expressant-me en valencià públicament. Els mitjans han servit de fil conductor perquè les meues paraules, posem per cas, hagen emplenat generoses planes i més planes en paper però sobretot virtualment. Fins avui, cap d’ells ha qüestionat la llengua usada ni tampoc la forma de fer-ho independentement de la temàtica objecte del meu interés en cada moment. En altres paraules, des de novembre de 1995 fins l’agost present, centenars d’articles d’opinió, de recerca, de divulgació o en forma de ressenya bibliogràfica o cinematogràfica han anat eixint a la llum depenent de les meues limitades capacitats de treball i de l’interés d’eixes diverses plataformes de comunicació. Sense oblidar, ans al contrari, els que decideixen llegir-te i, més encara, seguir l’evolució del teu pensament crític.
En eixe sentit, m’he sentit lliure i plenament conscient que m’adreçava a un tipus de lector determinat, acceptant que el seu nombre era objectivament prou més reduït que si ho haguera fet en castellà. Eixa és una realitat a què s’enfronten a diari els que, com un servidor, mamprenen eixe camí tot i renunciant a que les cabòries de cadascú tinguen una major difusió. Un statu quo que lliurement es tria i que porta implícits guanys i renúncies. Guanys perquè l’expressió respon a una forma determinada de viure i pensar, la d’un mateix i la del seu context social; renúncies perquè aquesta elecció sovint és refractària a una bona part de la col·lectivitat, generalment familiaritzada i segura amb la llengua majoritària present pertot arreu.
Dites les quals coses, òbvies en tot cas, pot comprendre’s l’enrenou que ha ocasionat el PP-VOX (i amb ells el secessionisme més contumaç) en el conjunt del poble valencià pel tracte vexatori que decidiren donar-li a la llengua pròpia, com si, en compte de la seua principal senya d’identitat, fora un detall accessori sense la major importància. Un comportament impropi de la Generalitat, de les Diputacions i d’alguns consistoris que fan vergonya pròpia i aliena en immiscir-se fins el lleu en matèria de la qual són garants, no inquisidors ni experts lingüistes. Un nou desgavell sense precedents des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a pesar de l’existència d’entitats paranormals que deuen el seu oxígen a un autoodi inoculat que ha calat en determinats sectors beneficiats per la dreta casolana. Vegen si no quants secessionistes han anat sent premiats políticament des de 1995 fins ara mateix, al capdavall, l’única forma que tenen de surar atesa la seua rampant mediocritat i arribisme confés, sempre al servei del millor postor; la dreta més obtusa i recalcitrant.
Però en veritat del que volia parlar -o escriure- és de l’afer de Sixena que afecta el Museu Nacional d’Art de Catalunya, motiu d’una salomònica decisió judicial i, també, de l’enfrontament entre Aragó i els catalans per unes pintures romàniques que fa dècades van ser salvades de la destrucció, acuradament restaurades i exposades a Barcelona. Un cas que ens remet a molts altres de semblants (no exactament iguals): els relleus del Partenó o el retaule del Centenar de la Ploma, sense anar més lluny, conservats en perfectes condicions i valorats culturalment des de la seua adquisició a Londres.
Probablement, en el cas que les pintures aragoneses hagen de ser arrancades, traslladades i novament disposades al seu lloc original, els danys seran irreversibles. Donant-se la paradoxa que una resolució judicial, per raonada que siga, pot esdevenir en leitmotiv de la seua destrucció. Una mena de juí salomònic perjudicial per a les parts litigants i, per sobre d’elles, la ciutadania en el seu conjunt, privada de contemplar-les encara que fora del lloc per al que foren realitzades. Com historiador de l’art, soc partidari de deixar-les al MNAC, contenidor cultural reeixit en què s’han acurat en donar una nova vida a les pintures als ulls de tots aquells que -en compte d’anar al convent de Sixena a què pertanyen- poden fer-ho a la ciutat comtal, al capdavall una urbs històricament germana d’Osca, Saragossa i Terol.
Lamentablement, immersos en un clima de confrontació latent, l’afer ha passat a la política i, a més, amb Catalunya enmig, el nom de la qual ocasiona calfreds en determinades formacions al crit, tristament escoltat recurrentment al País Valencià, de “no mos fareu catalans!”. Cal desitjar que el conjunt d’experts enviats per Aragó a Barcelona, assessorats pels del MNAC, actuen professionalment i prime el trellat sobre la pressió política-judicial, així com el criteri que més conviga a la preservació del programa pictòric. Tant de bo!
Què podem dir del retaule del Centenar de la Ploma que no s’haja dit (i darrerament escrit per al seu coneixement per la societat valenciana)? Doncs, com el cas del patrimoni aragonés a Barcelona, com fou possible que un gran retaule com l’al·ludit (amb l’innegable simbolisme que té per als valencians) fora desmuntat i venut fa més d’un segle a uns estrangers i acabara en un museu anglés? En eixes seguim quan el que ací no es valora sí que ho és en altres societats i institucions foranes. Què tindran els catalans i els anglesos que no tenim els aragonesos, els valencians… i els grecs? Amor propi, potser?