SOCIALDEMOCRÀCIA O NEOLIBERALISME? EIXA ÉS LA QÜESTIÓ
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El combat de fons a què assisitim en política internacional des que inaugurarem la centúria és aquest: perviurà la socialdemocràcia o, en canvi, s’imposarà el neoliberalisme? La resta: guerres, invasions, genocidis, terrorisme, autocràcies, neofeixisme…, per gravíssims que siguen, no són més que les formes que utilitza el neoliberalisme per a imposar-se -sobretot en el cas particular de gran part d’Europa- a l’afortunat invent socialdemòcrata des que finalitzà la II Guerra Mundial. Grosso modo és així de senzill, no cal pegar-li moltes més voltes. Dues formes d’entendre el món a Occident basades en el capitalisme, en un cas de trets més conciliadors en confiar a l’Estat un paper socialitzant en benefici d’una majoria, mentre que en l’altre l’Estat es desinhibix de la qualitat de vida de la ciutadania mentre que confia en el poder de les elits per a seguir enriquint-se sense entrebancs morals ni ètics. En un els serveis públics aspiren a arribar a tothom i a elevar la seua qualitat mercès als impostos i la seua redistribució eficaç, en l’altre la hipotètica baixada de les taxes és sinònim a potenciar el sector privat desatenent una bona porció de la societat amb majors necessitats.
Eixe pols sense concessions és el que, sense anar més lluny, representa avui un tipus com Trump, entestat en doblar a la resta a base de la força incommensurable que ostenta (seguit per una plèiade de descervellats bavosos com ell), en contra d’una Europa que no acaba de trobar el seu lloc davant l’ímpetu rabiós del repentinat líder nordamericà. Entremig, ja ho veuen sense necessitat d’insistir: més violència, intolerància a mansalva, odi, destrucció total, indiferència, arrogància, brutalitat…
Això mateix que es veu internacionalment, ho estem començant a tastar a cullerades soperes a casa nostra, tant a Espanya com en diverses autonomies i, molt en particular, al País Valencià. Perquè ací, al solar ibèric i a les illes, el PP representa clarament el neoliberalisme i, amb la col·laboració tan imprescindible com necessària de VOX, el trumpisme més exacerbat, enfront l’esquerra que, generalment malgrat la seua tradicional divisió, es postula clarament per la socialdemocràcia. Dues maneres de veure i engaltar la política i d’aplicar-la a la quotidianitat. Valencians, murcians i estremenys patim de debò aquesta peculiar simbiosi entre la dreta i l’extremadreta de conseqüències més que nefastes, els madrilenys també encara que aquesta dupla la resumisca en una sola persona Ayuso (a qui li sobra VOX per a fer exactament el mateix), mentre que a nivell estatal -amb la debilitat extrema del govern, encara més des de l’escàndol en les files socialistes- Feijóo i Abascal aspiren seriosament a governar un dia no massa llunyà en coalició, aplicant a major escala el que ja patim en alguns llocs. Misèria i companyia.
Independentment de com queden Sánchez i els seus, tota una incògnita a hores d’ara, el futur immediat pinta malament, sobretot quan està en joc la socialdemocràcia per la imposició d’un neoliberalisme d’agressivitat contrastada, com es pot comprovar en les autonomies esmentades sense necessitat d’anar-se’n més lluny, molt en especial ací mateix en què un president nefast abans de la DANA i un perill públic després d’ella, sempre amb l’ajuda interessada dels ultramuntans, ens porta pel carrer de l’amargura. De fet, ja ho he dit en altres ocasions, no hi ha hagut cap altre MH abans d’ell -i mira que n’han hagut de més roïns que la tenca en suc- tan lamentable i contraproduent en l’exercici de les seues funcions, en actiu vaja, sense haver arribat a l’equador de la legislatura.
Avís a navegants o a qui vulga escoltar: el que tenim (per millorable que siga, que ho és i molt encara) no té punt de comparació amb el que va arribant i potser un dia s’impose per a quedar-se definitivament. La ciutadania ha de calibrar si perdre la protecció institucional a través dels serveis públics de qualitat (i tot el que d’ells es deriva) o jugar a la ruleta russa d’un sistema que premia als més poderosos en perjudici de les classes mitjanes i dels que menys tenen, a més del reguer de víctimes que sol deixar en el camí en practicar un capitalisme depredador que ni mira per les persones ni pel medi ambient, en negar recurrentment el canvi climàtic i les seues dramàtiques seqüeles (com el propi 29-O).
Es pot contar millor, però no més clarament. Al pairo, doncs.