SOROLLA, O COM MORIR D’ÈXIT TOTS PLEGATS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Si hi ha un pintor internacional exposat constantment a l’opinió pública i, per consegüent, sempre en l’ull de l’huracà dels mitjans de comunicació a través de l’acció política (de dretes i esquerres, indistintament) eixe és Sorolla. Un pintor tècnicament excepcional -és cert, el seu gran mèrit- que va viure envoltat d’èxit i alhora en una situació econòmica envejable a la capital de l’estat, després de retratar a tota aquella personalitat que destacava o que estiguera disposada a pagar els elevats emoluments sol·licitats per tan cotitzat artista. València li va servir de trampolí, Madrid el catapultà definitivament.
Una història repetida que no necessita de major explicació quan, abans d’ell, experimentaren una sensació semblant tants i tants col·legues coneguts. La perifèria es quedava menuda quan l’ambició facultava per a saltar on veritablement estava el poder i residia gran part de la flor i nata de la societat, disposada a ser immortalitzada per l’artista del moment. Res nou, com dèiem, particularment a València, un dels centres més prolífics en mestres de reconeguda solvència.
Que un dia Sorolla decidira seguir el mateix camí que altres abans que ell, quan havia explotat les seues qualitats innates a la vora de la Mediterrània, no fou un fet extraordinari per tant. Que una volta establert a la vila i cort no deixara passar l’oportunitat d’acabar de triomfar, tampoc. Que una vegada mort tota una vida dedicada a la pintura concentrada en la seua luxosa casa-museu madrilenya passara a l’estat sí que va ser transcendental per al seu futur predicament, emparat en les institucions culturals públiques fins avui mateix. Un encert que cal assignar-li a la seua vídua i els seus hereus naturals en un moment clau de la història d’Espanya, precisament quan la II República donava els seus primers -i efímers- passos. Naixia així la “Fundación benéfico-docente de carácter particular” que -després de la Guerra Civil- ha anat adaptant-se a la legislació vigent en matèria cultural.
Un acte que culminava una vida intensa dedicada a pintar sense desmai després d’haver triomfat a Espanya, Europa i Amèrica, el que probablement li costà la salut a Sorolla, sobretot després de la seua megalòmana ‘Visión de España’ per a decorar l’interior de la Hispanic Society of America, fundada per un multimilionari nordamericà i avui, pel que sembla, amb certes dificultats econòmiques. Sense dubtes, la fita que el consagrà definitivament, alhora que, de forma paralel·la, consolidà fins ara l’esperit fossilitzat d’un país al cor de la gran poma que esdevé Manhattan. Un fet que, sent conegut, mai no havia suscitat la seua vindicació fins els inicis del segle XXI per part d’una classe política, tan oportunista com mediocre, obsessionada en aquella Espanya tradicional que, per obsoleta que hi fora, semblava el flascó de les essències pàtries; al remat, una forma de justificar la preeminència de la unitat a pesar de la diversitat.
El que ha esdevingut i encara esdevé a una capital de províncies com ho és València -que ningú no s’enganye ni vulga fer-ho interessadament cara a la galeria- és això mateix que resa obstinadament l’himne de Serrano-Thous, l’oferiment constant de glòries (ràncies) a Espanya, com una mena de dia de la marmota, un déjà vu de què no hi ha manera d’eixir per la conjunció fatal d’arcaismes -per dir-ho d’alguna forma respectuosa-, absolutament nocius reivindicats fins la sacietat.
El retorn de Sorolla, quan la seua obra mai no se n’ha anat del tot de la ciutat, comença a paréixer-se a les sagues fílmiques que, com ‘Rocky’, ‘Star Trek’, ‘La guerra de les galàxies’, ‘Indiana Jones’, ‘El senyor dels anells’, ‘Harry Potter’, ‘Missió imposible’ o ‘Torrente’, ves a saber, viuen d’antics llorers i no fan una altra cosa que atendre les necessitats de nostàlgics entestats en reviure moments ja passats que mai no van a tornar. En realitat, una nova oportunitat que polítics del pedigrí de Mazón -en aquest cas particular- utilitzaren com a cortina de fum per a burlar els greus dèficits de gestió i una irresponsabilitat que fa paüra. La qual -caigut el líder mentider- hereten i prolonguen desvergonyidament Pérez Llorca i Català, dos analfabets culturals que van sumant-se als que els precediren, com Camps, Olivas i el propi Mazón. Menuda terna d’incompetents que, amb l’assessorament altruista de l’altre ego de Sorolla encarnat en la seua besneta, ens fan beure caldo amb sonda, tal qual feu un dia Alfonso Rus, en prometre als xativins que si volien platja la tindrien si confiaven en ell.
No som més manipulables perquè no podem ser-ho més encara, la veritat siga dita; mentrestant tot és Sorolla i el seu univers, ancorat en les antípodes de la modernitat. Al capdavall, el que més agrada als valencians, sempre fregant la coentor quan som la rialla de mig món per demèrits propis. Què lamentable!