SOROLLAMANIA, L’EXCUSA PERFECTA PER SEGUIR REVALENCIANITZANT?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Mazón se n’ha eixit amb la seua després d’aferrar-se a la poltrona amb claus -què més fa la seua impopularitat creixent i les manifestacions contra la seua figura!- i, com feu Camps (una ànima en pena des de fa catorze anys) i ho va intentar Puig després de marejar la perdiu, tornem a reviure el dia de la marmota. Eixa jornada que, com un bucle, ens torna al punt de partida a tota hora, sense possibilitat d’avançar i, sobretot, sense poder desempallegar-nos d’eixa crosta pudenta adherida a la pell, eixa nafra que supura putrefacció.

Recordem que Sorolla s’ha convertit en estranya taula de salvació des de la darrera dècada del segle passat per a la Generalitat i això s’ha degut -mereixements tècnics i compositius del pintor a banda- per la sorollomania nascuda entre l’interés polític del moment i l’assessorament de Felipe V. Garín, Facundo Tomás (mentre visqueren) i, no ho oblidem tampoc, Blanca Pons-Sorolla, l’oracle indiscutit i indiscutible que guia el llegat familiar. Un trident expert encarregat de proporcionar arguments a qui vol veure en don Joaquín un valencià universal des de Madrid, amb la càrrega patriòtica que això suposa per a formacions amb seu a la vila i cort.

Sorolla disposà en 1990 d’un primer revival en l’IVAM (acabat d’inaugurar), per tant quan Lerma governava, però no fou fins 2007 quan Bancaixa tirà la casa per la finestra (per primera volta, la segona que ho feu per diferents motius significà la seua desaparició) i al crit “d’això ho pague jo”, en temps de l’exMH Olivas, injectà uns quants milions d’euros a la Hispanic Society of America a canvi de fer córrer per l’estat la ‘Visión de España’ (però la dels inicis del segle XX, tan distinta de l’actual), la tercera no passà de l’Any Sorolla, una efeméride que no començà i acabà en 2023 sinó que encara estem immersos en ella, ja sense Puig -en qui cal veure també els precedents de la dèria de Mazón-, i aquest darrer, entestat en posar terra per mig a la seua nefasta gestió com a president des de fa un parell d’anys. Un elenc de responsables directes d’una sorollamania imposada d’efectes devastadors quan no hi ha projecte cultural i es pretén barrejar l’obra importada a base de postals centenàries amb la perillosa baixada a l’infern del valencià, condemnat a retrocedir més d’un segle per allò d’apropar-se a l’ús popular en una societat gairebé analfabeta en una notable proporció. En realitat, un objectiu fàcil d’aconseguir amb els diners de tots per allò d’anar tapant les vergonyes que no fou capaç d’afrontar quan vertaderament calia. A banda del mal irreparable que, des de juliol de 2023 en connivència amb VOX, ha fet, fa i farà a una societat molt tocada -jo diria que afonada des de 1995 ençà, exceptuant-hi els escassos vuit anys del Botànic- que tampoc acaba de ser conscient (no hi ha forma ni manera que desperte) del desastre ètic i moral que sobrevola la catàstrofe del 29-O i més enllà d’ella.

Pot semblar estrany que un historiador de l’art es posicione tan clarament, no en contra de Sorolla, no, sí en canvi a l’ús lamentable que es fa de la seua obra i figura, quan el pintor no marcà una fita intel·lectual ni tampoc política o social en el seu temps sinó que retratà aquella societat amb el desig de ser famós i fer-se ric legítimament. Fins a convertir-se en el recurs perfecte -un fetitxe, en diríem- per a una Generalitat falta d’imaginació i capficada en seguir confonent el personal en una foto fixa centenària, acompanyada del valencià popular que aleshores es parlava (i a penes s’escrivia, com fou el cas del propi pintor) per allò d’allunyar-lo del seu conreu acadèmic i literari com a part consubstancial de la llengua catalana.

El que hi ha que viure i veure immersos en la fi del primer quart del segle XXI, quan fa quasi un segle que València deixà perdre en les aigües del Grau la magnífica escultura que Ricardo Causarás li dedicà al seu amic Sorolla, en ser fatalment embarcada rumb a Barcelona, ciutat on havia de fondre’s, com recentment ha desvelat Juan B. Tormos fent-se de ressò de l’estrany silenci que l’accident provocà en la premsa i  la societat valencianes, cegues, mudes i, per tant, acrítiques amb un fet d’eixa rellevància i la figura de Sorolla.