TITOLITIS AGUDA, COM A SÍMPTOMA DE MALALTIA CONGÈNITA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Els que vam tindre la sort de realizar estudis superiors quan no era tradició familiar i fórem dels primers que, en massa, accedirem a la universitat en la dècada dels vuitanta del segle passat sabem, en línies generals (doncs sempre hi ha excepcions), el que suposava tenint en compte la nostra procedència, tant als pobles com a les ciutats a què ens desplaçàvem a realizar-los. El que aleshores esdevingué i, afortunadament, s’ha mantés i incrementat al llarg dels anys fou una xicoteta revolució ben mirat, quan els nostres progenitors apenes havien finalitzat els estudis primaris en ser fills de la Guerra Civil i, en acabant, la duríssima postguerra. Temps de privacions inimaginables avui, resignació i accés limitat a la carrera universitària, generalment reservat als descendents de famílies benestants.

Més o menys conscienciats de la situació depenent de l’any que vam nàixer, uns per altres finalitzàrem l’EGB, efectuàrem el batxillerat i el COU, o també la FP, passàrem per la Selectivitat i, sobtadament, ens veièrem anant i tornant de València a diari -sobretot els que no havíem eixit dels pobles- en formar part de l’Estudi General o de la Universitat Politècnica de València, les dues de naturalesa pública que oferien estudis, a les que s’anaren incorporant a poc a poc altres de caràcter privat. En realitat, tota una experiència que ens va permetre participar del món urbanita i eixir de l’àmbit rural a què pertanyíem majoritàriament. Temps de novetat i amplitud de mires, sens dubte, almenys per unes hores crucials durant la joventut.

Una època, la de la Transició, l’entrada d’Espanya en l’OTAN i, després, en el Mercat Comú Europeu (com llavors s’anomenava l’actual UE), plena d’expectatives que, en part, anaren mitigant-se en accedir a la següent dècada que tancava la centúria. Aquella en la que semblava que tothom tenia una carrera i el mercat laboral no estava preparat encara per a digerir tant de titolat. Un període, no ho oblidem tampoc, en què les formacions polítiques del moment esdevenien una bona oportunitat per a medrar com a afiliats, tant per ideologia com, òbviament, per interés, tenint en compte les portes que podrien obrir-se’ls quan es necessitàvem mans (també cervells) per a eixamplar la seua presència i, en conseqüència, la seua representativitat en les institucions públiques. De fet, tothom era sabedor que disposar d’un carnet podria ser sinònim de crèixer professionalment i guanyar-se la vida aliens al sector privat i, també, a opositar per a formar part del públic.

Molts triaren aquesta opció legítima per a resoldre el seu futur i, passats els anys, seguiren -i segueixen- desenrotllant-se com a polítics professionals, assessors i, per descomptat, funcionaris després d’interinatges, destinacions vàries i processos selectius. En efecte, molts d’aquells estudiants universitaris (amb títol o sense ell) que ara ronden entre els 60 i 70 anys, aproximadament, són els que formen part de l’administració local, provincial, autonòmica o estatal, a banda dels més joves que, seguint el mateix viarany o paregut, han anat nodrint-les ininterrompudament, almenys des que formaren part de les conegudes com a noves generacions.

L’administració pública està farcida d’aquestes figures que, en no pocs casos, han ajornat les llicenciatures, els graus o els postgraus, posem per cas, i han anteposat el servei a determinades sigles, donant-se la circumstància -sobretot en la classe política- que un bon grapat dels que ens representen institucionalment no tenen ni ofici ni benefici, com col·loquialment diguem. Un estat de la qüestió més que coneguda des de fa dècades que, de tant en tant, revifa com a arma partidista -com ara mateix esdevé sense anar més lluny-  per a vergonya pròpia i aliena. Especialment, quan cap formació pot alçar el dit perquè cap d’elles aplica amb rigor un codi ètic homologable entre els seus correligionaris. Un rigor que, en canvi, sí que apliquen als candidats a ocupar determinats càrrecs i responsabilitats dependents: per exemple, per a accedir a la direcció de museus o d’institucions culturals i científiques de variada índole, on s’erigeixen com a garants d’una legalitat i meritocràcia que ignoren per a si mateixos de forma flagrant.

No cap dubte que no disposar d’un determinat títol no obsta perquè es siga eficient en el treball encomanat, res més lluny de la realitat. Ara bé, no deixa de ser un delicte falsificar els mèrits si aquests han servit de trampolí polític i professional, o la suma dels dos si s’és polític profesional, com abans dèia. I és que entre les carències dels partits polítics que, pretesament, volen solucionar els problemes de la ciutadania clama al cel una cridanera falta de transparència, no exempta de prepotència, que no volen combatre per allò de les fidelitats i complicitats que van teixint-se fins culminar amb no pocs casos de corrupció de baixa intensitat, no sempre vistos ni menys encara perseguits i condemnats.

Mentrestant, cal també insistir en l’actitud de polítics com Francisco Camps, llicenciat en Dret, qui, després de dimitir com a president de la Generalitat i abans de ser jutjat reiteradament i declarat no culpable, va doctorar-se de forma estranya i subreptícia. Precisament, un cas singular perquè, quan governà, molts dels seus estrets col·laboradors sí que van ser declarats culpables en nombrosos casos de corrupció. Donant-se la paradoxa de que l’hàbit no fa necessàriament al monjo, encara que l’home s’enteste en tornar a liderar el seu partit i presentar-se a unes eleccions.

En fi, en eixes seguim, almenys fins a l’esclat d’un altre rebrot de males praxis, quan les veritables víctimes del desori som tots sense excepció en ser enganyats amb recurrència inaudita