Ucraïna i Gaza, creus d’una mateixa moneda

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En el futbol, quan un partit s’ha acabat amb empat en el temps afegit d’una pròrroga tractant-se d’un enfrontament eliminatori o d’una final, es sorteja en quina de les porteries tindrà lloc el llançament de penals. L’àrbitre llança la moneda a l’aire i la cara o la creu decideixen el punt fatídic des d’on jugadores o jugadors tastaran la victòria o la derrota d’un match disputat. La sort suprema, en diuen també, tenint en compte l’encert de qui xuta i de l’arquer, a més de l’estructura de la porteria, que tot conta.  Potser hi haja tantes formes de tirar els penals com de parar-los i errar-los, i la fortuna sempre juga el seu paper, tant com en la pròpia existència.

No sempre guanya el millor equip, però el veredicte és inapel·lable i qui marca més penals se’n duu el gat a l’aigua. Són faves comptades.

Aquest referit merament esportiu també té el seu símil, la seua correspondència vaja, en la vida política, on no sempre guanya les eleccions la millor opció política o governa el partit més net, objectivament parlant. Hi ha formacions amb grans llançadors i altres amb grans guardametes, però també hi ha altres que juguen les seues possibilitats fent de poste i de travesser. Tot té la seua importància a l’hora de la veritat mentre dura la lluita per fer gol o evitar-lo. Tot i això, sempre quedarà el risc de xutar al baló i que vaja fora.

En eixes estem pel que fa a la quotidianitat política, en què -com en el futbol, posem per cas- un àrbitre (amb l’ajuda del VAR o sense ella) pot interpretar malament la jugada decisiva i condicionar el resultat final. Només cal veure al jutge Peinado per a comprendre que el col·legiat també pot erigir-se en el protagonista absolut del partit.

La premsa esportiva, com la política, pot discrepar d’un resultat i -segons com interesse- veure el got mig ple o mig buit. El resultat és inamovible, però la qüestió és marejar la perdiu per allò d’obtenir rèdit periodístic. El mateix que a hores d’ara ocorre amb conversacions privades de WhatsApp que esdevenen titulars en capçaleres influents, fent bona la dita aquella que diu que la realitat no estropege un bon titular.

Tanmateix, la deriva encara pot ser pitjor encara quan en l’escenari internacional els líders de grans estats com els Estats Units d’Amèrica i Rússia -o molt més petits, com Israel- dirimeixen les seues malifetes amb tercers obligant-los a triar entre creu i creu d’una moneda enverinada en què la cara la posen els Trump, Putin o Netanyahu de torn. Que els ho diguen si no als palestins i als ucraïnesos davant la complicitat del món sencer, molt en particular d’una Unió Europea que -més que mai- es comporta com un mercat i no com un ens polític (i social, per descomptat) que, de tant mirar cap a un altre costat, corre el risc de fracturar-se el coll o quedar-se completamente cega.

Allò important, vertaderament innegociable, és el capital, perquè els drets humans, la solidaritat i la diplomàcia (en futbol, l’esperit esportiu) brillen per la seua absència. Així funciona el món, així se les gasta Europa sense cap necessitat que governe la ultradreta per seguir avergonyir-nos. Ahir comprovàrem on poden arribar autòcrates del pelatge de Trump i Putin amb Zelenski (i, amb ell, amb un estat sobirà), tots els sants dies ho veiem a Gaza, però també a la Mediterrània, descarnadament.

Sempre ens quedarà, nogensmenys, Eurovisió, la gran plataforma de les televisions públiques europees per a fer de samaritana nècia i acontentar a milions de televidens eurovisius: negant la participació a Rússia, facilitant-li-la a Israel i, entremig, Ucraïna concursant mentre pateix una invasió. Un disbarat darrere d’un altre mentre dos pobles resisteixen com bonament poden l’agressió consentida en forma d’ocupació injustificada i, fins i tot, de genocidi i neteja ètnica. Vuitanta anys després de la fi de la II Guerra Mundial tot són celebracions i visites als camps d’extermini nazi, i l’eterna pregunta en busca de resposta: ¿allò s’haguera pogut evitar? Tothom sap que sí, que allò s’haguera pogut evitar. Només cal veure com reaccionem avui davant d’uns fets que no admeten discussió, com ja férem durant el conflicte iugoslau, que la cosa és encara pitjor quan practiquem a consciència la desmemòria, sobretot quan aquesta és, a més, selectiva.