UN ESPECTACLE APTE PER A ANALFABETS INTEGRALS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Escric aquestes ratlles quan la NASA està a punt d’enviar una nova tripulació a la Lluna, a penes 24 hores després del monumental escàndol que es veié i escoltà a l’estadi de l’Espanyol a Cornellà. És a dir, poc més d’un dia més tard del comportament, vergonyós i impresentable sent indulgent, de gran part del públic assistent al partit de futbol internacional entre les seleccions d’Espanya i d’Egipte. Si l’esport ha de fomentar els valors més elevats de l’esperit humà, el que va ocórrer despús anit ratlla no ja la seua antítesi, és la mostra fefaent d’una societat malalta en grau terminal. Si els impulsors foren uns quants ultres -segurament coneguts- la qüestió no eximeix els milers i milers de borregos que seguiren fil per randa les seues proclames des que sonà l’himne egipci.
Un document audiovisual impagable que no només posa al futbol espanyol a les potes del cavall, també ho fa a la societat del país en el seu conjunt. Un lamentable espectacle que retrata com funciona molta més gent de què pensem quan es tracta d’un esdeveniment esportiu, però que va molt més enllà: vegen si no l’ascens imparable de la ultradreta i els missatges incendiaris que proclama, començant per la seu parlamentària.
La premsa esportiva posa sobretot la mira en l’ambigua posició de la Federació Espanyola de Futbol i en la pròxima celebració del Mundial 2030 al Marroc, Portugal i Espanya, però em tem que la cosa és molt més profunda i complexa com per a circumscriure-la només a aquest esport de masses. Un caldo de cultiu que ve de lluny, almenys al futbol. Que jo recorde, de temps de dos hooligans ben coneguts: Jesús Gil i Ramón Mendoza, aleshores presidents del Atlético de Madrid i del Real Madrid respectivament, entre altres col·legues indecents en eixos afers perversos favorables als ultres en els estadis, allà per la dècada dels vuitanta del segle passat, quan la immensa majoria dels borinots dels càntics de l’altra nit no havien nascut, ni, òbviament, tampoc sabran que en 1969 l’ésser humà arribà al satèl·lit natural de la Terra. Ells són analfabets integrals per voluntat pròpia, com una mena de tropa que fa gala de les seues carències per a fer-se un lloc recognoscible.
A Espanya hi ha més racisme del que es denuncia, sovint de cara a la galeria (particularment en el món del futbol, tan fals i endogàmic), la qual cosa posa en alerta tots els engranatges socials: polítics, educatius, sanitaris, culturals, religiosos, policials, econòmics… Costures que es posen a prova a diari quan hi ha diverses formacions ultradretanes que no dubten en criminalitzar al diferent sempre que poden, com a un dels pocs arguments de la seua raó de ser.
En resum, el futbol com a escaparata mundial d’una actuació impròpia en un esdeveniment esportiu, més encara si aquest representa a dos estats que, per diferents que siguen, comparteixen la mateixa afició per un determinat esport independentment d’altres aspectes que puguen diferenciar-los en detalls.
Per a finalitzar, una reflexió més en clau interna, que eixa gentada totalment adotzenada clamara contra els musulmans degué passar per alt que el líder de la selecció espanyola ho és també. Un contrasentit, o això pensem, que encara fa més dolenta l’escridassada de dimarts retransmesa en directe.