UN MISSATGE DECIDIDAMENT PERVERS

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Quan encara s’està per jutjar un bon grapat de casos relacionats amb la corrupció d’època popular -el partit que practica l’amnèsia selectiva cínicament, només cal veure els telediaris-, quan altres (referits a populars i socialistes) s’han substanciat en sentències de tots els colors, o estan en fase d’instrucció a individus que veient-los la cara se’ls pot radiografiar (i mira que fins el darrer sospir de presumta inocència s’han entestat -amb la participació dels mitjans de comunicació- per aparentar que la cosa no anava amb ells), crec que s’ha arribat a un punt d’hipocresia, irresposabilitat i malabarisme fraudulent propi de trilers d’acreditata mediocritat que és insuportable. I ho és pel dany irreparable que pateixen els comptes públics (sempre escassos quan han d’atendre necessitats peremptòries de la societat), per la lleugeresa amb què funcionen les formacions polítiques (caus de lladres revestits d’honorablitat fictícia), per l’engany imperdonable que suposen per a una ciutadania confiada i, per últim, pel mal irreparable al sistema democràtic que, un dia, ens vam regalar per a superar dècades d’autocràcia triomfant després d’una cruel guerra civil.

Des que hi ha constància d’aquesta forma d’actuar, sobretot des de la suposada impunitat (=barra lliure) que proporcionen les majories absolutes -ara mateix també sense elles-, la corrupció sistemàtica l’han anat practicant tant el PSOE com el PP de manera recurrent. Cap dels dos partits pot alçar el dit sense risc de perdre-lo, cap dels dos pot donar lliçons d’ètica i moral, menys encara d’exemplaritat en el fons ni en la forma. Ambdós diuen i es desdiuen amb la mateixa rapidesa i contundència fàtua que sant Pere renegà de Jesús (vegen si no la pocavergonya d’un tal Santos Cerdán i, abans d’ell, d’un Ábalos qualsevol, per esmentar els més recents, encara que mai no sabrem quants més del seu pelatge i pedigrí -Koldo, a banda- eren i són coneixedors de tantes malifetes en Ferraz i les seues sucursals).

I sí, mal que em pese -no per ell sinó pel que representa la seua acció de govern- ¿com és possible que Pedro Sánchez s’haja anant desdejunant per etapes? ¿Com pot ser que el secretari general del PSOE siga alié al disbarat? (en especial en tindre oberts tants fronts només a nivel familiar), ¿que no coneixia el percal d’alguns dels seus més pròxims col·laboradors durant anys? Un munt de preguntes que també em faig obertament pel que fa al líder de l’oposició (ens vol fer creure que impol·lut i, per això mateix, la solució al desgavell d’ara, ¿tindrà barra l’home?). Perquè de gent com l’Ayuso -el seu altre ego-, ¿què volen que els diga?

Emparats en un constitucionalisme buit fet a mesura de barrabassades, hagudes, actuals i per vindre, àvids de poder i investits d’una gran pobresa d’esperit volen fer-nos combregar amb rodes de molí per allò de que tothom formem part d’un gran país. En realitat, la coartada perfecta perquè ells i els seus puguen seguir surant indefinidament a costa de la credibilitat i el benestar d’una població entre atónita, descreguda i, de seguir així les coses, a punt de descarrilar confiant el seu vot massivament -no a les formacions lliures de culpa, per menudes que hi siguen, que han contribuít i contribueixen decisivament a posar en pràctica polítiques beneficioses per a una àmplia majoria- a descervellats, vividors, mentiders i oportunistes com els de VOX, L’opció que, de cogovernar algun dia a l’estat com ja fan en autonomies com la nostra, acabarà per ensorrar l’estat del benestar, la socialdemocràcia i, si es posa a tir, la pròpia Unió Europea.

Anem en compte. El missatge decididament pervers que aquestes conductes reprovables transmeten sense solució de continuïtat als nostres joves, sobretot a ells, és desolador i la conseqüència immediata pot ser la desconfiança total en el sistema i, pitjor encara, el despreci al que tant de sacrifici ha costat per a tantes generacions que mai -insistisc, mai- van viure com avui ho fem. Un patrimoni, en definitiva, massa valuós perquè, entre els uns i els altres, el malbaratem en mans d’autèntics impresentables que en res han col·laborat a millorar la situació, gens ni miqueta, i que són escolanets de gentola com Trump i els seus. Sobren les paraules.