UN NOU ANIVERSARI, UN VELL DILEMA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Els grans mitjans de comunicació ja fa temps que van adobant la commemoració del mig segle de la mort de Franco, com si es tractara d’un compte arrere en el llançament d’un coet de la NASA. No sé si, a més d’informar, calfant l’ambient -que ja de per si arriba caldejat- per allò de traure-li rèdit en les audiències. El ben cert és que, fent una mica de memòria de passats aniversaris com el que esdevé a hores d’ara, a mesura que aquests s’han anat allunyant del 20 de novembre de 1975 la societat ha anat canviant de pell i renovant-se. Així, en els primers aniversaris els que eixien al carrer eren els més afectes al règim amb els falangistes, molts d’ells nostàlgics en edat adulta i gent gran que enyorava tiempos mejores; mentres que, passat el temps, foren també les noves generacions nascudes després de l’òbit del Caudillo les que es manifestaven més per inèrcia que per convicció (tret dels fatxes de sempre) i, ara mateix, els segueixen en la dèria els que encara tenen menys idea del que representà la Guerra Civil, la postguerra, l’exili, l’emigració, el dictador, la Falange, el Movimiento Nacional o la Transició i, amb ella, la democràcia. Que és com dir, jovenets entre els 18 i els 30 anys, fills de la Constitució, per expressar-ho d’alguna manera, criats i formats des de les acaballes de la dècada de 1980 en un context socio-econòmic molt més afalagador.

Atrets pel perill latent que encarnen formacions antinatura de tot pelatge i condició, però que encapçala VOX i un descervellat anomenat Abascal, s’han mal acostumat a expressar la seua ira contra el món en la via pública de forma violenta, mesclant de forma escandalosa símbols d’arrel feixista, resos religiosos enmig, amb proclames de mal gust i vertaderament incendiàries, insultants en definitiva, contra l’statu quo; al capdavall, contra tot allò que precisament s’ha aconseguit fins ara mercès a un sistema de llibertats homologable internacionalment. La cosa és manifestar la seua ràbia i l’odi acumulat per allò de revertir l’ordre polític i social que els seus besavis, avis i pares han aconseguit a dures penes a base de creure que la democràcia -per deficient que siga, res no és perfecte- no té ni punt de comparació amb l’autoritarisme i la dictadura. Una mena de nova rebel·lió basada en la falsedat recurrent, el negacionisme a ultrança, el menyspreu al diferent, la ignorància autoimposada com a lema i el recolzament cec a líders que dilueixen les seues enormes carències humanes, ètiques i professionals amb fogosos discursos en què enarboren desvergonyidament la bandera de la (seua) llibertat per sobre del sistema de llibertats que garanteix la Constitució de 1978. Certament, bastant millorable però a anys llum del llibertinatge que suposa desvirtuar un dret fonamental, en aquest cas fet a la mesura exacta dels que en essència no creuen en ella sinó amb el succedani que pretenen imposar com una mena de llei de l’embut.

Mig segle després del traspàs de qui va sublevar-se contra l’estat legítimament constituït provocant un autèntic bany de sang que es perpetuà durant dècades, cinquanta anys més tard d’experimentar la democràcia, seguim amb el vell dilema de sempre quan hi ha un sector de la societat profundament antisocial entestat en reivindicar aquella pesada llosa per sobre dels beneficis que ha reportat la seua antítesi, perquè així ho volgué un poble cansat del que significava haver estat víctima d’una guerra, de la pobresa subsegüent, de l’autarquia, de la repressió i la injustícia mentre durà el règim, de la manca de llibertat (i la nul·la llibertat d’expressió i reunió); en definitiva, de la por institucionalitzada per a benefici dels seus partidaris i incondicionals.

Hora és d’aprendre la lliçó de la història i mirar endavant per a no tornar enrere en cap aspecte que signifique retrocedir en drets i deures en benefici d’una societat crítica, més justa, solidària i democràtica, en resum ama sobirana del seu destí.

Qui açò escriu era només un xiquet fa cinquanta anys, qui, en no haver suficients espais en l’escola pública, anà pegant voltes per diversos baixos comercials del seu poble, tal qual els mestres que vaig tindre, sense cap condició ni lloc on gaudir de l’esplai. Sense biblioteca pública, ni poliesportiu, ni piscina, ni jardins, ni parcs de jocs, amb carrers encara per asfaltar, sense aigua potable… Un servidor i els que com jo visqueren el final d’aquella època en blanc i negre només tardàrem uns pocs anys en experimentar canvis substancials en les nostres respectives vides, com si la llum haguera tornat amb tota la seua força i el color irradiara un present i futur plens de matisos. En general, tot fou molt millor que abans, com anàvem a pensar aleshores en tornar la vista arrere per reclamar un passat que havia consumit generacions dels nostres? Com els que no tenen ni idea de res i nasqueren en l’abundància poden vindicar aquell temps luctuós? Una cosa és ser jove i idealista -qui no ho ha estat alguna vegada- i una altra ben distinta és posar el fre de mà i sense mirar pel retrovisor voler iniciar una desaforada marxa cap arrere i enlloc de conseqüències imprevisibles. Com resa l’encapçalament: un nou aniversari, un vell dilema.