UN PAÍS D’INSTINTS PRIMARIS

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Acabats els Sanfermins s’inicia oficialment la catarsi col·lectiva envers l’espectacle taurí i els seus derivats. Encara que, oficiosament, ja fa mesos que aquest viatge sense retorn als instints més primaris ha pres carta de naturalesa en qualsevol racó de la pell de brau que representa Espanya en particular, a banda de Portugal i el sud de França, al continent europeu. Pamplona és la ciutat que acapara tota l’atenció mediàtica en començar juliol, doncs no hi ha mitjà de comunicació que no informe del que allà esdevé cada any. De fet, els hi ha que retransmeten amb tot luxe de detalls cada encierro i els avatars que corren els atrevits que emulen desafiants els bous en la carrera que segueixen, sense saber-ho, cap a l’escorxador, no sense haver estat assetjats per hordes desquiciades per l’adrenalina, lidiats conforme estableixen els cànons de la tauromàquia, travessats per l’estoc i convenientment rematats davant milers d’espectadors. A una crueltat se’n van sumant d’altres tantes davant l’embogida alegria de la massa, àvida de festa, emocions i sang a mansalva amb la mort com a luctuós teló de fons.

Els taurins argumenten que, com que aquests festejos han estat del gust de personalitats de la cultura universal com Goya, Picasso o Hemingway, entre altres més, a banda dels diners que mou per a salvaguarda de ramaderies i ramaders dedicats als braus i els bovins, són patrimoni nacional i símbol distintiu d’Espanya. Per tant, no procedeix posar-los en qüestió, molt menys en quarantena a pesar de les múltiples veus que s’oposen a ells, precisament per macabres i impropis d’una societat alfabetitzada com la de l’actual segle.

Tanmateix, el ben cert és que en molts llocs, com per exemple al solar valencià, els bous al carrer, posem per cas, semblen viure temps dolços, de fet com mai abans s’havia experimentat per mitjà de la proliferació de penyes -prou d’elles femenines en exclusiva- que se sumen a les més tradicionals. Com si el seu qüestionament per un sector de la societat conscienciat del seu caràcter extemporani, no exempt de violència explícita, haguera fet reviscolar eixos instints de brutalitat adormits per efecte de la progressiva educació i culturització intergeneracional. Com si els avanços en tots els ordres de la vida quotidiana no foren suficient argument per tal de postergar una pràctica que atempta contra la integritat dels animals i, també, d’un veïnat enclaustrat desprovist del seu dret a exercir la seua llibertat perquè així ho han sol·licitat els penyistes i ho ha certificat l’ajuntament de torn. Convertint, injustament, als impulsors dels festejos en dipositaris d’uns drets dels que es priva a una majoria ciutadana, la qual viu amenaçada, temorosa i -com deia- reclosa en els seus respectius domicilis mentre que altres es converteixen en amos i senyors dels carrers com a espai públic, al capdavall, els administradors de les llibertats de tothom mentre duren (i cada volta duren més), mercès a la vènia còmplice dels consistoris siguen del color que siguen.

Al meu poble, Meliana sense anar més lluny, els festejos per a uns pocs i el segrest sistemàtic per a la majoria comencen el proper dissabte i s’estenen fins al mes d’octubre pel mateix recorregut prefixat. Ja m’explicaran el despropòsit que, a més de cíclic el paguen a base de bé els mateixos de sempre, suposa privilegiar la brutalitat acceptada i permesa per sobre del civisme silenciós dels que la suporten, privats de drets tan fonamentals com ho són el de la llibertat de moviments i d’expressió per a condemnar sense pal·liatius aquest abús reincident i innecessari, clarament antidemocràtic, sense ser ni tan sols escoltats.