UN PAÍS ESQUIZOFRÈNIC

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Dilluns i dimarts proppassats vam assistir al penúltim episodi d’una trama que frega la insolència a què la societat valenciana sembla haver-se acostumat en el seu conjunt. Un país que fart, o això semblava, envià a la dreta a l’oposició fa poc més de deu anys, però que igual que reaccionà tardanament a l’abús de poder durant dos dècades (llegiu corrupció a gran escala), després de vuit anys d’estabilitat i innegable voluntat de regeneració per part de l’esquerra, tornà a confiar inopinadament amb una dreta inèdita encapçalada pel ‘clan d’Alacant’ que, amb la col·laboració necessària de la ultradreta, copà les principals institucions des de maig de 2023.

Una dreta mig desconeguda que, sense haver fet res durant l’etapa en l’ostracisme, corre a pactar amb el seu extrem que tampoc feu absolutament res per a meréixer compartir programes des de la Generalitat. El resultat, el desembarcament en la presidència i les seues conselleries d’una autèntica allau d’inútils carregats d’odi i venjança obsessionats en desfer el llegat precedent i, a més, enterbolir fins la confusió la gestió educativa, sanitària, ecològica, migratoria i cultural. Un programa de destrucció massiva com a principal aportació -atesa la nul·litat gestora innovadora de què fan gala- que quedà retratat per a la història del desficaci l’única jornada veritablement crítica amb què ensopegà, el fatídic 29 d’octubre de 2024. Un desastre sense pal·liatius que, en vegada de ser condemnat sense fissures i unànimement per la mentida, la burla, la innacció i un cinisme superlatiu recurrents (excloc, evidentment, a les víctimes i molts dels damnificats, l’oposició i un munt de ciutadans molt crítics i actius), sembla tragar amb l’enèssima cacicada d’un Consell covard i enrocat fins a dir prou i, a més a més, la connivència dels factòtums de PP i VOX perquè des de Madrid hagen acabat per escollir a qui serà nou president dels valencians i, per consegüent, nou Molt Honorable. Sorpresa!, total per a pensar en qui va engendrar el ‘pacte de la servilleta’ entre PP i VOX poc després de les eleccions de maig de 2023. Si Mazón ha estat més que nefast i el seu mal record planejarà en la memòria d’un poble durant anys i panys, què es pot esperar del seu amic i màxim facilitador d’aquell pacte ominós que, a partir d’ara, cobrarà nova vida d’efectes més que perversos encara.

Mentrestant, els sondejos demoscòpics beneficien sobre manera els ultres a costa del PP, el que condemna l’esquerra a seguir sent oposició no només el que queda de legislatura sinó inclús de plantejar-se eleccions anticipades. Els joves, en un nombre creixent, no estan per apuntalar la democràcia i molts dels que no ho són tant menys encara, enredats sine die en el relat que fa culpable de tots els mals del món a un tal Pedro Sánchez, cap de turc d’una tèrbola croada orquestada fa molt de temps.

Patim d’esquizofrènia els valencians? No aprenem d’errades passades? No valorem l’honradesa ni les polítiques socials? No tenim clara l’aportació cultural a la història de l’estat? Alguna cosa estranya (o no tant, vista la realitat dels esdeveniments) esdevé col·lectivament quan no deixem d’entropessar amb la mateixa pedra i de trencar-nos la testa absurdament quan sí sap una majoria gens menyspreable on és la solució.

Passats els anys pensava -il·lús de mi- que tot no podria ser pitjor del que havia estat des de fa tres decennis ençà, però m’equivocava. Tot pot ser encara pitjor des que es feren presents en les nostres vides Zaplana i companyia, com si d’Atil·la i els huns es tractara, amb una forma de concebre la política pensada i usada per a depredar allò públic, beneficiar el sector privat i, no contents amb la fórmula, enriquir-se a mans plenes sense cap vergonya ni mirament. Sent això lamentable, encara ho és més valdre’s del vot per a burlar-se de les víctimes ocasionades per la seua incompetència en dos situacions límit: l’accident de metro més greu esdevingut a Espanya i la barrancada i la riuada més desastrosses hi hagudes en territori espanyol. Si allò esdevingut a la Línia 1 fou calamitós i molt més la covardia dels populars durant 9 anys, la insensibilitat manifesta dels mateixos envers els morts ocasionats per la seua negligència des de fa vora 13 mesos colmen el got de la paciència i fan impossible la seua continuïtat al front de les institucions. Seguir enverinant la vida pública per allò de primar el tacticisme partidista per damunt de les persones és un nou insult, un altre més en la història recent d’un autogovern representat per una colla  d’engalipadors professionals.