UN PLANETA… DE PRESUMPTUOSOS

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Els premis literaris esdevenen fites ineludibles en el calendari per als escriptors que necesiten pegar el bot, sobretot aquells que es menegen en una mena d’anonimat quan decidiren dedicar-se a això mateix, escriure, i no a una altra cosa. La vocació, però, va estretament lligada a poder menjar d’ella i permetre`s determinats luxes perquè, del contrari, dedicar-se a una professió tan sacrificada pot conduir a l’ostracisme més decebedor i, en conseqüència, al fracàs. De fet, hi ha poques ocupacions tan elitistes en eixe sentit -vull dir, per a poder viure bé d’elles- com aquesta, com l’art, la música o la dansa. Excloc una activitat tradicionalment també deficitària en aquest sentit, com la d’actor i el món que l’envolta, perquè, amb la quantitat ingent de serials que patrocinen anualment diverses plataformes, sembla un sector a l’alça.

Tornant als premis de literatura en les seues més diverses variants, Planeta és l’empori que, tradicionalment i incontestable, s’emporta el gat a l’aigua amb vint-i-set premis, sent el que rep el nom del grup editorial el que major difusió té i major quantia adorna els seus dos guardons: un milió d’euros al guanyador i doscents-mil al finalista. Una milionada, econòmicament parlant, en premis si tenim en compte no només el més conegut sinó els altres vint-i-sis. La qual cosa, a nivell d’escriptors guardonats -tenint en compte que la resta solament premia al guanyador-, vol dir que anualment ixen d’eixe anonimat a què ens referíem adés al voltant de vint-i-vuit. Que, multiplicats pels últims 5 anys sense anar més lluny, podrien correspondre a uns cent-quaranta lletraferits (clar, sempre que alguns d’ells no repetisquen sort en altres guardons del conegut grup editorial). Una notable inversió que el grup ha de traduir en abundants beneficis, mitjançant promocions, campanyes publicitàries efectives i posant les impremtes a tirar fum per allò d’editar i traure al mercat centenars de milers de llibres en distintes versions i formats i, si escau, llengües.

No és d’estranyar, per tant, que només d’un premi com el principal se’n publiquen més de tres-cents mil llibres, resultant-los als promotors el cost real de cada exemplar uns pocs euros que -sumats als drets d’autor, distribuïdors i publicitat- fan que les obres oscil·len entre vint-i-dós i vint-i-cinc euros de PVP. Per consegüent, uns beneficis excepcionals que, sumats als més modestament percebuts en comparació pel ventall de premis mencionats, fan que la fórmula es transforme en èxits comercials encadenats.

Com dèiem, una catapulta definitiva perquè un escriptor com el darrer guanyador del Planeta, Juan del Val (Madrid, 1970), haja trobat recompensa sense haver eixit de casa, com aquell que diu, en treballar a Atresmedia (majoritàriament participada pel grup editorial) i ser un rostre conegut -per polèmic i malcarat- en diversos programes de la casa. Com fa un parell d’anys li va ocórrer a la periodista Sonsoles Ónega: del plató a les llibreries. Mèrit o pura coincidència? Trien vostés el que calga i, si tenen dubtes, llegisquen els seus llibres que és la millor forma d’apreciar el seu valor literari.

Una altra cosa és la personalitat i el carisma de cada autor, que tot ajuda -o, potser, no, ves a saber-, perquè, pel que fa al recent premiat, no cap dubte que encarna a la perfecció eixa España cañí rància com ella sola, machirula, torera i, sobretot, chulapa i presumptuosa. Només cal escoltar les perles sense desperdici de Del Val i comprovar al seu costat la felicitat que traspua la seua companya de vida (i negocis) per adonar-se’n que qui amb nens es gita pixat s’alça. Al remat, part d’una colla de valencians que, alhora que triomfa a Madrid i la resta de l’estat, ho fa estenent abundant caspa, sovint al costat de rialles gens infantiloides, encara que ho aparenten.