UNA CARTA PER NADAL

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Fa vuitanta-nou anys el Nadal fou molt diferent al d’ara a València, tant que -exceptuant la tradició religiosa de la celebració encara vigent- els nostres majors que encara poden contar-ho gairebé no se’n recorden quan llavors eren menuts, mentres que la guerra i una la violència inaudita avançaven sense treva des del 18 de juliol. Els xiquets més majors encara van tastar-lo en anys precedents i els principis de 1936, cosa que els nats a partir de mitjans d’eixe any funest deixaren de fer-ho sobtadament en un país dividit i cruelment enfrontat des de la sublevació de part de l’exèrcit espanyol a la República. Un estat d’excepció en què la societat valenciana prou feia en resistir en el front i a pesar dels continus bombardejos de la pava, els quals tenien aterroritzada la població civil en obligar-la a romandre a cobert en multitud de refugis.

Aquells menuts que, aliens a la barbàrie dels adults, jugaven al carrer no tingueren nadals ni reis en anys, encara que eren la cara amable i innocent d’un període terrible en què la destrucció, la mort, la pobresa, la fam i la malaltia foren la conseqüència de la intransigència i la deslleialtat a un govern legítim. De la insultant prepotència dels que usaren les armes per acabar imposant la por i la misèria compartides a una immensa majoria indefensa a mercès dels vencedors que, ufans, victoriosos i venjatius, els furtaren l’esperança adormida fruit del treball a la recerca d’una vida digna.

Els nostres (re)besavis i avis -xiquets en aquell temps ignominiós que abasta sobretot entre 1936 i 1945- només tornaren a tindre nadals des que s’acabà la guerra, però unes festivitats en què posar-se un rosegó a la boca era l’objectiu prioritari, perquè la resta esdevenia un desig sempre aplaçat davant la penúria general. Nadals calfant-se prop de la conca, on torrar alguna castanya, a la llum de bombetes groguenques i ciris, al so d’alguna nadala i menjars frugals, amb algun pastís de moniato elaborat per les mares i cuit al forn de llenya de la contornada.

Nadals i reis sense joguines o de ben modestes per a compartir, encara que no faltava el betlem de figuretes de fang cuit i pintat, com una mena d’Arcàdia perduda o per vindre en la ment familiar, en què l’alegria innocent de la menudalla alleugeria la desgràcia i feia més suportables les privacions. Dies familiars en què els fillols felicitaven els padrins a la recerca de les estrenes que en forma de contades monedes de poc valor anaven a parar a alguna tenda, on poder comprar una mesureta de tramussos, pipes, peladilles, regalíssia o caramels. Desafiant el fred i la gelada quan, en ple hivern, vestien espandenyes amb calcetins, roba de mudar normalment recosida, apedaçada o ja usada pels més majors en cas de tindre germans grans.

Amb una mica de sort, depenent de l’edat i de les circumstàncies de cadascú, anar al cinema a veure una pel·lícula muda de Charlot, el Gros i el Flac, Harold Lloyd o Buster Keaton, posem per cas, esdevenia de per si un fet memorable que mai no oblidaren.

Aquesta és la meua carta de Nadal als més joves, als que són més inconformistes encara i no els satisfà la vida que porten, discrepen dels majors que tan mal ho passaren i veuen en els pares persones conformistes que no aprecien les dificultats per les que passen en edats tan vulnerables. Als que volgueren tindre més del que tenen i mai no tenen prou, als que potser sempre veuen el got mig buit i entreveuen un món hostil, dir-los que sobreviure no és fàcil, però mai no ho ha estat ni, probablement, ho serà.

Si tenen una mica de curiositat, només una miqueta, per saber d’on venen i en quines circumstàncies s’enfronten avui a la vida se n’adonaran que mai ningú abans d’ells ha gaudit d’un benestar semblant i d’una nissaga treballadora que -sent tot millorable- els ha procurat el millor tracte, cultura i educació possibles. Si teniu curiositat, busqueu fotos antigues als vostres domicilis, són imatges d’altre temps -moltes en blanc i negre- que parlen per si soles de que els que avui no compreneu un dia també foren xiquets i joves optimistes amb ganes de menjar-se el món, encara que els temps que van transitar mai vos els desitjaran a vosaltres, ni en els pitjors malsons. La resta ja depén de vosaltres… Ja m’enteneu.