UNA JOIA ITALIANA A LA SEU DE VALÈNCIA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Hem comentat en diverses ocasions la riquesa artística que atresora la seu de València des del darrer terç del segle XIII, una acumulació d’estrats estilístics que es condensen des de la solidesa de la seua arquitectura fins a la delicadesa de les seues miniatures sobre pergamí o paper. Com esdevé en qualsevol altra catedral, més o menys antiga, el pòsit cultural i artístic és proporcionalment sinònim a la seua importància respecte a la resta de temples de la diòcesi que presideix, atesa la seua significació espiritual i dimensió administrativa.
Al regne de València fou la principal institució religiosa fins que sobredimensionà la seua importància en ser elevada a seu arquebisbal pel seu antic bisbe, Roderic de Borja, quan ostentà la tiara pontifícia en 1492. Un edifici molt estudiat en variats aspectes fins a l’actualitat i que ha comptat amb notables monografies, com, a títol d’exemple, les que li han dedicat Sanchis Sivera (1909) o, més recentment, Callado Estela, com a editor i coautor (2013-2025, en 12 volums), i Muñoz Ibáñez, com a coordinador i coautor (2018). Un bagatge considerable paral·lel a la seua simbologia i dimensions, alhora que contenidor primmirat d’obres artístiques vertaderament rellevants.
Una d’eixes peces destacades la representen els relleus de la façana principal del primitiu rerecor, obra de Julià ‘lo florentí’, identificat amb Giuliano di Nofri (Valero, 1999 i García Marsilla, 2012). Un escultor de l’entorn de Ghiberti quan el reputat mestre toscà treballava en les portes del Baptisteri de la seu florentina, que, pel que es coneix, residí primer al cap i casal i posteriorment a Barcelona, on treballà per a la seu i el palau de la Generalitat. De fet, fou el seu impulsor el canonge Gil Sánchez de Montalbán, en destinar 1.600 florins d’or per a la seua execució i poder portar des de Lleida al mestre d’obres i escultor de la seu vella del Segre, Guillem de Solivella (Monzó, 2023). En no quallar la tentativa primigènia en 1394, fou el xativí Jaume Esteve qui firmà les capitulacions en 1415 i, poc després (1418), l’escultor italià encarregat d’executar els dotze magnífics relleus. Més avant, en 1424, clos el treball de l’imatger qui s’emborsà 430 florins d’or, l’obra es paralitzà per la disconformitat del capítol catedralici amb l’arquitectura bastida per Esteve, closa en el seu aspecte gòtic per Antoni Dalmau entre 1441 i 1446 [vegeu la fotografia de capçalera]. Malgrat transformar-se la façana del rerecor en 1777, els relleus romangueren in situ, mentres la maçoneria original es va traslladar a l’aula capitular.
La importància del conjunt baixmedieval, però sobretot dels panells, rau en què fou realitzat amb alabastre tret ex profés de Navarra i les escenes (sis de l’Antic Testament i altres tantes del Nou), a cura de Di Nofri, representen a parells passatges d’una temàtica (col·locades en la part inferior) i de l’altra (al damunt). És a dir: Moisés i la serp de bronze/Crucifixió, Samsó emportant-se les portes de Gaza/Crist trencant les portes del Llimbs, Jonàs i la balena/Jesús ressuscitat, Elíes amb el carro de foc/Ascensió de Jesucrist, Moisés replegant les taules de la llei/arribada de l’Esperit Sant, i Salomó amb Betsabé/Coronació de la Mare de Déu.
Un conjunt, el pròpiament escultòric, excepcional en què el florentí importà el primer Quattrocento a una ciutat profundament medieval en què triomfava el gòtic internacional i la profussió de daurats burilats en la pintura. Una obra, en definitiva, en què es combinen a la perfecció totes les possibilitats del relleu i, com dèiem, l’incipient renaixement de progènie toscana quan aquest estil començà a quallar en terres valencianes prou més tard, des del darrer quart del segle XV.
A més a més, cobra especial rellevància la iconografía del programa, clarament destinada als fidels jueus conversos (Zaragozá, 2022), quan estaven ben presents les prèdiques de mestre Vicent Ferrer i la seua recent participació en la Disputa de Tortosa (1414-1415), auspiciada per Benet XIII, el papa Luna, resident a Peníscola en el context del Cisma d’Occident. Una etapa en què el bisbe de València era Hug de Llupià i Bagès (titular de la seu entre 1398 i 1427), prelat en sintonia amb el dominicà i el pontífex. Una mena de manifest teològic de caràcter plàstic en què cada escena de l’Antic Testament tenia una clara correspondència o correlació amb cadascuna del Nou, confirmant a ulls dels conversos hebreus que les antigues profecies es van anar complint amb l’arribada del Messíes, per consegüent posant l’accent en la superioritat del dogma cristià.
En realitat, una joia artística dotada d’un missatge evangelitzador que també aprofitava per als cristians vells i que es desplegava al bell mig de la catedral, a ulls de tothom, fins que en 1941, en desaparéixer el rerecor, els relleus tornaren a col·locar-se en la maçoneria original, situada des del segle XVIII en l’aula capitular, a hores d’ara capella del Sant Calze.
Si afegim que l’escultor deixà estampada la seua firma (GVLIAN) i, molt probablement, el seu autoretrat (Zaragozá, Martínez, 2022), conclourem que l’obra esdevé una autèntica joia de l’art que segueix interpel·lant-nos tant de temps després.