Veritats incòmodes

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Hi ha evidències que, de tan clares a la vista de tothom durant dècades, estranyament ocupen ara mateix els temes d’actualitat com si esdevingueren novetats, com si foren el fruit de llargues investigacions periodístiques a la manera de les que es guardonen amb els Pulitzer. Tanmateix, com dèiem, quan els rotatius i noticiaris les ventegen no aporten cap informació que no intuirem o sabérem amb molta antelació, veritats a crits o palmàries en diríem als ulls de molts.

Un servidor, que no és cap expert en demografia, posem per cas, ha observat durant la seua vida que els pobles de l’interior perdien població constantment, a Aragó o Castella-Lleó entre d’altres autonomies, però també el País Valencià, ben a prop del mateix cap i casal. No és estrany comprovar com, sobretot des dels anys 70 del passat segle ençà, molts dels nuclis muntanyencs han minvat la seua població dramàticament tret dels estius, i ho han fet per motius coneguts de sobra i amb senyals clarividents d’un canvi de paradigma: pèrdua de l’escola i de la carnisseria, de les tendes, del forn o del bar… La llista és llarga, només anote algunes de les fonamentals, però no les úniques.

“Crónicas de un pueblo”, RTVE (1971-1974), sense anar més lluny, retratava fictíciament aquelles poblacions que avui formen part del que s’anomena la ‘España vaciada o celtíbera’, quelcom que podíem comprovar en el període vacacional estiuenc sense major esforç quan els nostres progenitors s’adreçaven a elles perquè hi havia arrels familiars, a la recerca d’aire pur i aigües netes, fresques o medicinals o perquè els recordaven la seua infantesa. De fet, en seguir anant periòdicament durant anys es podia constatar la lenta però constant sagnia poblacional alhora que eixos pobles anaven oferint menys serveis essencials, precisament per aquest motiu.

Si les localitats no suraven era perquè la població que anava quedant era també la de major edat. Sense xiquets ni joves, els seus veïns eren sovint matrimonis grans, vidus, vídues o fadrins i fadrines en edat de jubilació amb altres de madurs que s’encarregaven de les labors agropecuàries o l’explotació dels recursos naturals, les quals han anat passant a millor vida per falta de rendibilitat i per l’envelliment subsegüent. Si molts d’aquests nuclis no s’han perdut del tot és perquè són rics en paisatge natural, per tant aptes per al senderisme o l’escalada posem per cas, els naturals emigrats mantenen habitatge i els urbanites han fet urbanitzacions i residencials o construït casetes pertot arreu. La qual cosa no obvia, ni molt menys, la problemàtica esmentada.

Per tant, si era vox populi, com aquell que diu, que el que lentament quallava eren vasos comunicants per pura lògica, als que s’han anant afegint d’altres més, ¿per què s’ha tardat tant en reaccionar? ¿Per què les nostres universitats i institucions no detectaren quan tocava el que tots veiem? ¿Per què els mitjans audiovisuals no reaccionaren quan calia, sobretot els que presten un servei públic? ¿Per què no s’anticiparen a la crònica d’una mort anunciada? Ara tot pareix que està en vies de solució, ara que el mal ja està fet i –pense modestament- té mala pinta quan els diners (en el cas d’haver-los, eixa és l’altra incògnita) tampoc no ho són tot per a revertir la dinàmica.

Veritats incòmodes que van unides al canvi climàtic –directament relacionat, de gaidó, amb la manca de manteniment dels espais naturals, deixats de la mà de déu com a polvorins en potència perquè ni hi ha personal expert local ni és rendible econòmicament-, de la nul·la inversió tecnològica, industrial i d’altres infraestructures inherents i homologables d’alguna manera amb les de poblacions i ciutats saturades de béns, serveis i demografia.

Un repàs exhaustiu a la major part d’aquests pobles, una mena d’agradable radiografia setmanal en paper imprès, a tot color i doble pàgina, ens l’ofereix des de fa mesos la Universitat de València sota la coordinació i també coautoria de Jorge Hermosilla Pla, catedràtic de Geografia i vicerector, en Levante-EMV. Al remat, ell i el seu equip de col·laboradors universitaris són dels pocs –si no els únics- que ens posen al corrent, d’una forma amena i instructiva, de les principals virtuts de les localitats valencianes que corren el risc de desaparèixer de seguir aquesta situació perversa on tots ens la juguem. Per fortuna tot no és sol i platja, ni aglomeracions.