VIXCA VALÈNCIA, BIBA SOROLLA!
Albert Ferrer Orts- Universitat de València
No hi ha dia que Sorolla no aparega en els mitjans de comunicació casolans, particularment la premsa escrita/digital i, en especial, a Levante-EMV. Una mena de mantra en la secció de Cultura domiciliada al carrer de Traginers de la capital que eclipsa qualsevol altra informació artística. Deu ser que -com deia el seu director- la nostra Santíssima Trinitat entre cultural i artística encara roman a hores d’ara entre Blasco Ibáñez, Sorolla i Calatrava, sense cap discussió, in saecula saeculorum. Amén.
Però dels tres, l’Esperit Sant ha de ser don Joaquín, un pintor excepcional que lluità per ser el millor en el seu estil, fer-se milionari i ser famós. Tot molt legítim, faltaria més, però fins que eixa mateixa ambició il·limitada li causà la malaltia i, a conseqüència d’ella, la mort. Tanmateix, en ser intangible, apareix quan algú l’invoca, particularment els nostres polítics: tan valencians ells, com la seua llengua popular (que tampoc parlen i, menys encara, escriuen), si no miren a un tal Olivas i a un altre que tal Mazón, el primer com a factòtum de l’extinta Bancaixa i exMH i el segon com a actual MH domiciliat al palau de la Generalitat, sempre que altres ocupacions li ho permeten (ja m’entenen).
Si la ‘Visión de España’ costà als impositors de l’entitat bancària un renyó, per allò de daurar-li la píndola a Aznar i congratular-se de passada amb els valencians i la resta d’espanyols -així acabà en pocs anys, fusionada amb Caja Madrid (=Bankia) i fent estrepitosa fallida-, l’actual moviment de Mazón és, literalment, un despropòsit en diferit, com el finiquito de Bárcenas en boca de Cospedal. Ja que, assessorat segurament per Blanca Pons-Sorolla i pel seu personal de confiança en la conselleria de Rovira, tornà a invocar l’esperit immortal del pintor de la llum quan més fosca estava la seua popularitat i negre el seu futur des del dia de la DANA. Total, amb els diners dels contribuents valencians tot és possible sent fidel al pensament d’Olivas, encara que aquest acabara per arruïnar una entitat financera centenària.
Per tal de fugir de la romeria de la Santa Faç, en què s’haguera sentit de tot (i no bonic, precisament), agafà l’avió amb dos alts càrrecs de Cultura i es plantà en la Hispanic Society of America. (Recorden vostés que, a preguntes dels periodistes, la seua vice, l’agra Susana Camarero -que no hi ha dia que no amolle una trola relacionada amb el presi-, es despenjà dient que marxava als EUA per intentar renegociar/suavitzar els aranzels a les empreses casolanes. Arre gat!). Total que, una volta a NYC, el ceo de la institució cultural nord-americana el va atendre i començaren a negociar el trasllat d’un grapat de pintures de Sorolla a València. Un prestigiós contenidor cultural en dificultats financeres que posseix un immens tresor procedent de la península Ibèrica, sobretot el que més obres custodia de Sorolla, començant per la ‘Visión de España’ i acabant per centenars de pintures del valencià.
Tornat al cap i casal, Mazón no ha parat de vendre la fita per allò de reivindicar la seua peculiar valenciania (eixa que està fent trontollar la llengua pròpia, l’educació, la sanitat, la immigració, la seguretat, el benestar social, el medi natural…), tot esperant que la bicoca aparaulada a l’altra banda de l’Atlàntic l’ajude a redimir-se dels seus pecats originals, la seua fatal negligència en primer lloc, per inhumana.
Com dèiem, gairebé no hi ha hagut dia que la seua dèria cultural no haja eixit als mitjans de comunicació fins que es confirmà el pacte amb la visita del màxim representant directiu de la Hispanic Society of America al palau de la Generalitat, amb la presència de Blanca Pons-Sorolla, qui té abduïda la classe política valenciana des de fa dècades com a màxima experta en el seu avantpassat. El cap visible d’un autèntic lobby al voltant de les milers d’obres que hi ha de don Joaquín pul·lulant pel món i, per descomptat, en el mercat de l’art. Una gurú amb què cal comptar necessàriament quan es tracta del pintor i de la seua producció.
Signat el contracte de cessió de 221 obres, els pormenors (almenys els principals, que no tots) hi apareixen estampats al DOGV del 25 de setembre d’enguany. Resumint: transport, seguretat i cura a càrrec dels valencians, creació d’una fundació ad hoc que faça el seguiment i decidisca accions sobre la marxa -amb un representant dels novaiorquesos-, cessió de les pintures seleccionades per quatre anys, prorrogable en principi a quatre anualitats més, a canvi de 1.150.000 euros a l’any, restauració i adequació del palau de Comunicacions (abans Correus), contractació de personal responsable… Només per a reformar el contenidor de la plaça de l’Ajuntament es barallen al voltant de 17.000.000 d’euros, desitjant no hi haja sobrecostos, com sol ser habitual en aquestes desgraciades contrades.
En resum, que la valencianitat de Mazón necessitarà, per a reafirmar-se i redimir-se alhora davant l’opinió pública local, d’uns 26.200.000 euros al llarg de vuit anys, encara que en seran molts més si fem cas als assumptes acordats que no s’han valorat amb precisió econòmica. O, el que és el mateix, si fem la senzilla divisió entre eixa quantitat i les 221 pintures cedides, ens eixirà la broma a quasi 119.000 euros la peça (en les antigues pessetes, vora 20.000.000). Una autèntica barbaritat apaludida per la premsa i silenciada per l’oposició política a Mazón, tan activista com culturalment ignorant malauradament.
I així seguim, amics, nuant els gossos amb llonganisses tenint en compte que una part de la província de València les està passant de tots els colors, amb víctimes personals silenciades i un Consell que encarna les pitjors essències del mal govern. Així i tot, si volen veure Sorolla a València avui o demà mateix ho poden fer gratuïtament al Museu de Belles Arts (on estaran sols enfront els seus quadres) i, per un temps, a la Fundació Bancaixa previ pagament, residència provisional de l’obra de don Joaquín a la seua casa-museu madrilenya, ara en obres. Quin destarifo, quina poca vergonya, quin desori!!!