LES GRISALLES DE LA CATEDRAL D’ALBACETE, UNA OBRA JOANESCA?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El procés de restauració de les grisalles de la sagristia del temple de Sant Joan Baptista d’Albacete ha acabat per traure a la llum l’esplendor perduda de cinc escenes del Nou Testament realitzades el 1580, la data que apareix en una cartel·la pròpia del període estilístic. Obra que, en conjunt ha estudiat l’historiador de l’art i membre de l’Institut d’Estudis Albacetencs ‘Don Juan Manuel’, Luis G. García-Saúco, que va publicar el 2012 un estudi sobre el particular, i que ha acabat de restaurar Pablo Nieto (El Parteluz).
Havent consultat les aportacions de l’estudi de García-Saúco (2012) anteriors a la restauració de les grisalles i havent visionat el vídeo de Youtube amb la conferència presentada per Luis Enrique Martínez, com a delegat diocesà de patrimoni, i impartida pels experts esmentats, penjat la tardor de l’any passat a Internet, vaig exposar en aquest mateix mitjà el 23 d’octubre proppassat com a probable hipòtesi de treball que la seua autoria bé pogué deure’s al cercle més íntim de Joan de Joanes, àlies de Joan Vicent Macip Navarro (Albi, 1979; Garín, 1979; Benito-Gómez, 2000; Gómez, 2011; Puig-Company-Tolosa, 2015; Ferrer-Ferrer, 2019), potser el millor pintor espanyol del renaixement espanyol. Insistim en els seus seguidors i/o col·laboradors més que en el mateix Joanes, perquè aquest darrer va morir a Bocairent (a poc més de 100 km d’Albacete) el 21 de desembre de 1579 mentre executava amb el seu fill Vicent Macip Comes i taller el gran retaule del seu temple parroquial.
De fet, el 2 de juliol de 1578, els delegats escollits per la vila de Bocairent tracten amb el fill de Joanes, Vicent Macip Comes, en qualitat de procurador del seu pare, sobre l’obra de pintura i daurat del retaule major del seu temple parroquial. Obra que es capitula pels mateixos protagonistes el 6 de juliol següent amb una durada de tres anys. Joanes, la seua família i taller resideixen a la localitat esmentada mentre s’executa el conjunt, fins que el 20 de desembre de 1579 el titular del taller, convalescent, redacta el seu testament. El qual s’obre al dia següent, data del seu defalliment i posterior enterrament (Puig et al., 2015: 126-129, 149-150 i 281-288).
Les cinc escenes representades de llarg a llarg de 45 m2 (Calvari, Predicació del Baptista, Maria Magdalena unint els peus de Crist, Encomana de les claus a sant Pere i la Conversió de sant Pau [imatge de capçalera], la més agitada de totes amb diferència) denoten clarament la seua filiació joanesca, com s’ha assenyalat, per la seua factura general (composició, arquitectures, paisatges, detalls ornamentals) i temàtica, molt habituals en la producció de Joan de Joanes i els seus admiradors a terres valencianes, els joanescs -com es comprova, per exemple, al comparar els Calvaris que Joanes i el seu fill pinten en eixes dates amb l’anteriorment esmentat. Doncs els deixebles més avesats que va tenir Joanes van ser el seu fill, Gaspar i Vicent Requena, fra Nicolau Borràs o Miquel Joan Porta; tot i que cap tan mimètic al mestre com Vicent Macip Comes, especialment abans i poc després de la mort de Joanes, ja que era el màxim receptor dels seus ensenyaments, l’hereu del seu taller i dels contractes en vigor. Ningú dels antedits pintava com ell, com es demostra a les diverses taules disperses del retaule de Bocairent i altra producció contemporània.
Més excepcional és el recurs tècnic de la grisalla, però gens estrany quan a l’Espanya d’aquell temps els pintors locals no dominaven el fresc, al contrari que els seus col·legues italians que, aleshores, decoraven el monestir de Sant Llorenç de l’Escorial: com Niccolò Granello amb Fabrizio Castello, Francesco Viana, Gian Maria i Francesco de Urbino, i Lazaro Tavaronne (ca. 1575), Luca i Orazio Cambiaso (1583), Federico Zuccaro (1586) o Pellegrino Tibaldi i els seus col·laboradors -entre ells Bartolomé Carducho- (1588).
Per això hi ha la possibilitat que aquestes composicions foren contractades per ser executades en un breu termini de temps per una mà prou destra, com ho era la del fill de Joan de Joanes, en descartar el propi mestre per la seua mort l’any anterior. No hi ha cap constància de pintors actius al regne de València que dominaren el fresc entre l’arribada de Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano el 1472, per pintar amb aquesta tècnica la capella major de la seu de València, i l’activitat de Bartolomé Matarana, entre 1598 i 1603, a la capella i altres dependències del Colegi. De fet, quan li van ser encomanades a Joan Sarinyena les pintures dels tres estaments als paraments del saló de Corts de la Generalitat (1591-1593), aquest i el seu equip de col·laboradors no van fer servir el fresc sinó l’oli sobre el mur. La grisalla no deixava de ser un recurs per a dibuixants experts, que, quadriculant l’espai a dibuixar, podien traspassar fàcilment els esbossos amb tota la potència creativa. Com ja s’ha dit, els fresquistes contractats per decorar les diferents dependències del monestir de l’Escorial procedien de terres italianes, introductors del manierisme reformat.
De fet, no se’n coneix cap fresc degut a la família de pintors valencians, però sí nombroses taules pintades a l’oli soltes o formant retaules o tríptics, on Joanes va donar mostres de ser un excel·lent dibuixant i consumat colorista. Tampoc no es coneix cap grisalla -com les que s’han restaurat a la catedral al·ludida-, cosa que no contradiu en absolut que la seua execució poguera ser deguda al millor dels deixebles amb què va comptar el mestre, el seu propi fill. Encara que és cert que, en repetir contínuament el corpus patern al llarg dels anys, va acabar per no aportar cap novetat fins que deixara de pintar el 1605 (Puig et al., 2015: 86-87, 154 i 337 ss), en un context en què foren apareixent a València Joan Sarinyena (Benito, 2007) i Francesc Ribalta (Benito, 1987), representants del manierisme reformat i del naturalisme tenebrista. Les tendències de moda que van succeir el renaixement a terres hispanes a finals del segle XVI i, anteriorment, a Itàlia.
Tornant a les grisalles, proposem -mancant informacions més precises, sobretot documentals- que la seua autoria va poder deure a l’entorn joanesc. No a fra Nicolau Borràs, monjo jerònim de Cotalba que aleshores, 1579, pintava el retaule major de l’església de la seua comunitat a Alfauir, a prop de Gandia (avui al Museu de Belles Arts de València) (Hernández, 2010: 54-59; Richart, 2010: 96-98), a pesar que en aquest monestir es troba de la seua mà un Sant Sopar parietal en grisalla (Hernández, 2010: 19), la tècnica que ens ocupa. El seu estil, a més, és més eixut que el de Vicent Macip Comes, àlies Vicent Joanes, fet i fet fill i el més estret col·laborador de Joan de Joanes en els seus últims anys.
A més dels trets detectables en les grisalles -puntualment acolorides, desconeixem si en el seu estat original-, executades amb gran soltesa i consumat mestratge (de clara herència paterna), conseqüents amb l’última fase estilística de Joan de Joanes -ja visibles en el conscient allargament de les figures des de mitjans de la centúria en els retaules de l’església de Sant Nicolau de València-, Vicent Macip Comes pogué ser el seu artífex quan, residint a Bocairent amb tota la seua parentela per la realització del retaule de la parròquia, en morir sobtadament el seu progenitor i mentre s’organitzaven les honres fúnebres, i es liquidava pels jurats de la vila el pintat fins al moment, va haver-hi uns mesos que van comprendre també en 1580 en què ben bé pogué rebre l’encàrrec i dur-lo a terme. Doncs, des de la sepultura provisional de Joanes a la parroquial de Bocairent el mateix dia de la seua mort fins al 25 de setembre de 1580, sembla que el que quedava per realitzar del retaule major va quedar paralitzat, realitzant-se la seua visura per poder liquidar-se allò executat en vida del mestre. Desconeixem quan es va reprendre i va concloure l’obra per part de Vicent Macip Comes i el seu taller (potser cap a 1582), la veritat és que els pagaments queden tancats el 14 de maig de 1594, com es pot comprovar en Puig et al. (2015: 126-129, 150-154 i 287-325). Entra dins del probable que entre la mort de Joanes i les acaballes de setembre de l’any següent es pogueren contractar i executar les grisalles d’Albacete.
La data en què es van dibuixar magistralment els paraments de la sagristia avala aquesta sospita, fins i tot es podria arribar a pensar que l’encàrrec el pogués haver rebut el mateix Joan de Joanes, com el de Bocairent; encara que, en morir sobtadament a les acaballes de 1579, el compromís l’heretara el seu fill, fet i fet qui el va poder finalitzar quan el seu estil era mimètic al del seu extraordinari mestre i tenim constància d’obres de gran format degudes a la seua mà, com la pintura sobre llenç dedicada a Pentecosta (368×280 cm) que, originària de l’església de la Companyia a València, es troba al Museu de Belles Arts de València atribuïda a Joanes, encara que al nostre parer bé va poder ser obra de col·laboració paternofilial o, potser, de Vicent Macip Comes ja en solitari. Si fora certa la hipòtesi, Joanes va poder contractar els treballs de la sagristia del temple de Sant Joan Baptista d’Albacete mitjançant el seu fill, la seua persona de confiança i procurador. Tal com havia esdevingut a Bocairent.
Els altres ornaments en què es desenvolupen les escenes, com les arquitectures fingides, d’arrel classicista, en els nets de les pilastres del qual apareixen grutescos, mascarons i cartells de filiació joanesca, així com el magistral tractament de les capitals llatines dels textos (comprimides per la falta d’espai), reforcen la nostra teoria, d’altra banda gens desficaciada. Cosa que, mancant documentació fefaent, definitivament es comprova amb les cinc escenes totalment restaurades després d’intervencions desafortunades; encara que, en honor a la veritat, van contribuir indirectament a la seua preservació.
Per a concloure, ens felicitem perquè recentment, el passat 30 de gener (https://cultura.castillalamancha.es/culturaenredclm/restauracion-de-las-grisallas-de-la-sacristia-de-la-catedral-de-albacete), García-Saúco reconeguera públicament: “Ahora ya es tiempo de hipótesis, estudios e investigaciones sobre la posible autoría de unas obras que, según mi parecer, pueden atribuirse sin ninguna duda al taller de Juan de Juanes (murió pocos meses antes de finalizar la obra), a su hijo Vicente Macip Comes, o a sus hijas Margarita y Dorotea. En mi opinión el proyecto pudo ser iniciado en el taller por el maestro y terminado por alguno de sus hijos. Esperemos que los estudios avancen y pueda confirmarse el autor, aunque lo realmente importante es la calidad artística de las obras, la cual, es excelente”. Encara que haja pogut obviar aquesta modesta aportació escrita originalment l’octubre passat per a Al-basit, la qual també va publicar-se resumidament com a columna d’opinió en La Tribuna de Albacete, el 13 de novembre de 2025